El bloc d'en Titot
Francesc Ribera
Hi ha dies emocionalment intensos i aquest cap de setmana n’he viscut dos.
Divendres vaig anar a l’homenatge a Toni Roig que va esdevenir en un ambient vivíssim i saladíssim al Palau de la Música Catalana de Barcelona.
L’atzar ens ha desposseït d’un dels més ferms combatents culturals dels Països Catalans i paradoxalment al Palau hi havia molta vida i molt refermament en els compromisos individuals. Poques proclames al vent, més aviat promeses pregones, discretes, d’acabar allò pel qual en Toni es va desviure.
Feia just dos mesos de la mort d’en Toni i encara no ho hem paït, encara ens en fem creus. Era com si fes cinc minuts que ens n’haguessim assabentat. Desconcertats i orfes.
Les cançons les anava presentant el mateix Toni Roig en unes imatges enregistrades en el concert de presentació que dos dies abans de la seva mort havia fet al teatre de Lloseta.
Maleint Felip V deia que era " el repadrí, repadrí, repadrí, repadrí, repadrí d’aquest que li cremen ara retrats" i això el connectava tant amb l’actualitat immediata que com més avançava el concert, més costava de creure que ja no fos entre nosaltres. Segurament perquè és entre nosaltres i no deixarà de ser-hi.
Dissabte va ser intens també, molt intens, però per un altre motiu. Hi ha dies, com dissabte que haurien de tenir moltes més hores. A partir de les cinc de la tarda vaig anar a la manifestació, concretament a la capçalera, l’organització havia demanat a tot de persones significades del món cívic i cultural que dugués la pancarta principal i allà estava. Però m’hagués agradat fer el recorregut tres o quatre cops, al bloc de la CUP, amunt i avall, enrere i endavant, xerrant amb les desenes d’amics i coneguts que anava trobant. Compartir la nostra posa eufòrica. Somriure’ns i abraçar-nos amb complicitat i amb la certesa que anem de dret cap a l’alliberament del nostre país; que cada cop som més, que d’aquí un any ens haurem multiplicat.
Després de la manifestació, entre parlament i parlament vaig pujar a l’escenari amb en David Rosell i vam cantar tres cançons i vaig deixar anar unes quantes atzagaiades.
La intensitat d’aquell moment m’és impossible de descriure. I això m’ho he de prendre com un fracàs perquè representa que la meva feina és convertir emocions en paraules.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No et preocupis per aquest petit fracàs. Hi ha coses tan profundament viscudes a les qual ni el millor poeta pot posar paraules, no es poden explicar, només viure. En efecte dissabte va ser dia inoblidable. I la teva presència a l’escenari va ser un dels moments més emotius. Com bé vas proclamar els espanyols són els que millor saben que no som espanyols. I ja veus, però, que cada cop són més els catalans que també se n’adonen i se sumen a la causa independentista. Com cantaves dissabte l’imperi espanyol se’n va a fer punyetes i podem començar a entonar un adéu a Espanya que serà definitiu. Segur que no serà fàcil i ara que ens aproximem a la independència toparem amb adversitats molt grans. Però precisament arribem al combat final més forts que mai. Guanyarem!
Hola carinyet!
Jo també hi vaig ser a la manifestació. La veritat és que m’hagués agradat molt saludar-te, però estava casi darrera del tot, amb el bloc de les CUP. De l’acte final al final només vaig sentir una mica com cantava en Feliu Ventura. Jo ja em volia quedar però la gent amb qui anava volia tornar a veure no-se-quin partit de futbol i quedar-me sola a Barna a segons quines hores em dona mal rollo. Suposo que un altre dia serà.
I ara que has comentat això de passejar-te amunt i avall, quan encara estàvem arribant i vam veure com alguns ja marxaven se’m va acudir que ja s’haguessin pogut posar darrera dels últims i simular que erem tants que allò era infinit. Fer un bucle, no se si m’explico bé.
En fi, que vagi bé! I salut!
Som molts més del que ens creiem! Ens hem de felicitar tots pel dissabte i per voler tirar aquest projecte comú endavant.
Això no té marxa enrera!
Visca la Catalunya que surt de l’armari i amb una estelada!
Bones Titot!
Sí que et buscava per allà la CUP però com que havies de cantar i tot ja m’imaginava que estaries per davant. Noslatres vam trigar gairebé 2 hores a començar a caminar. Segurament érem uns 2.000 que anàvem al bloc de la CUP. Realment feia estar-ne orgullós!
N’estic convençut que allò és un dels molts passos que s’hen fet i es faran per arribar complir al somni. I crec que ja n’hem fet més dels que ens queden per fer!
Fins ben aviat!
Doncs què voleu que us digui, a mi compartir la mani amb CIU no em va emocionar gaire… un partit que és corresponsable de la situació que tenim a Catalunya, que sigués allà, em va semblar hipòcrita i electoralista.
Em va agradar més la manifestació del 18 de febrer!
ei
els que anavem al bloc de les CUP no et vam poder escoltar!
exlpica’ns una mica què vas cantar, dir, etc. siusplau! i el proxim cop canta dues vegades si pot ser:p jajaja
cuidat i emrci!
Titot, no t’havia vist mai tan inspirat com dissabte, damunt l’escenari. Va ser realment molt emocionant sentir-te cantar, i més, després de compartir aquelles dues hores de respirar sobirania catalana pels carrers de la ciutat que, de vegades, no en sembla gaire, de catalana.
La manifestació va ser una demostració que això només ha fet que començar i que la independència és més aprop.
I, com sempre, la teva actuació va ser brutal.