Terra i llibertat
Autodeterminació - Països Catalans
La veritat és que sempre és una gran notícia que una pel.lícula sobre una filosofa del nivell de la Harendt, i sobre el seu discurs filosòfic, triomfin en el cinema de la manera que la pel.lícula de la vella i magnífica Margaret Von Trotta ho està fent a la gran pantalla.
I és que a més a més, és una pel.lícula que se’t fa curta, i a sobre incita a llegir la gran Harendt. I això és el que vaig fer, tot sortint del cinema. De seguida vaig cercar el llibre de referència “Eichman en Jerusalén o la Banalidad del Mal”. La veritat em quedaven molts dubtes, després de veure la peli, sobre el que havia desenvolupat la Harendt a propòsit del “mal”, del nazisme, del sionisme i de Palestina, perquè aquest és un tema que m’apassiona i no solament, sinó que crec que és un dels temes clau del món contemporani, i que si tots/es plegats aconseguim canviar certes coses al respecte, el món actual, al menys, en la seva dimensió Mediterrània, pot millorar sustancialment.
CONTINUA
Vaig llegir-me el llibre d’una tirada, pràcticament, i de debò que no el podia deixar. Evidentment al film no es pot desenvolupar tot el que diu i explica la filòsofa jueva, com ella es defineix, i de naixement, alemana.
La banalitat del mal expressa, segons ella, la poca profunditat d’aquest, mentre que el bé, i la capacitat humana de fer el bé tenen profunditat, el mal es manifesta sense grans continguts, supèrfluament, la qual cosa no vol dir que no sigui efectiu, ni que no es pugui extendre, ans al contrari. La banalitat del mal s’expressa en la manera com Eichman obeïa ordres, solament ordres, no era el responsable de res, i certament el que la Harendt volia demostrar era això, que no era ni un monstre, ni un psicòpata, era una persona normal i corrent, que obeïa, obeïa ordres i les acomplia el millor que sabia. Igual que les patrulles de les SS que liquidaven la gent: jueus, polonesos, “soviètics”, gitanos, etc.., a trets, no eren psicòpates, ni tampoc assassins que fruïssin de les matances, doncs les SS feien una acurada selecció al respecte per tal que aquests executors simplement fossin homes (això sí, sobretot homes) que acomplissin ordres i una missió històrica, esborrar del mapa a persones, pobles i comunitats que no “aportaven res a l’esdevenir de la humanitat” ….Voilà…, la banalitat del mal, sense massa profunditat, sense remordiments, feu el que toca, feu el que cal, obeïu les ordres…..
I darrerament sento en certes tertúlies a Catalunya Ràdio, per exemple, tertulians que per suposat són demòcrates, que creuen que la raó d’Estat i per tant acomplir ordres sense qüestionar-les està pel damunt de tot. Que això de filtrar secrets d’Estat està molt malament (a propòsit del cas Snowden), perquè els Estats han de protegir-se (els Estats ?? s’han de protegir?¿), i que és romanticisme pur creure que ha d’haver transparència total per part dels aparells d’Estat i del seus serveis d’intel.ligència; que estem molt amenaçats pel terrorisme mundial (sic), estem? qui? per qui? Avui la revista Foreign Policy publica, una cosa que ja sabíem des de feia dècades, que EE.UU. va ajudar Sadam Hussein (cap d’estat d’Irak, recordeu¡¡) a llençar gas mortal en la seva guerra amb Iran, allà per la dècada dels 80, van morir milers de soldats iranians, milers van quedar afectats de forma greu….hi ha molts testimonis de periodistes, llegiu si més no a Robert Fisk en les seves cròniques de l’època. Quina amenaça? Raó d’estat, acomplir ordres, no qüestionar-se res, ser un bon patriota, liquidar l’enemic…….
Fa por no?, jo al menys en tinc quan escolto aquests homes (sempre, la majoria, la gran majoria són homes..) que sense cap tipus de pudor, ni de vergonya tenen clar que les ordres estan per complir-se, siguin quines siguin, i entre elles, per suposat, les ordres que emanen de l’Estat (i qui és l’Estat? a qui representa?, qui el fa funcionar?), i sobretot que defensen l’Estat i la seva raó de ser, el seu hermetisme, l’oblit de qui li dóna legitimitat, o sia, el poble….
Cal rumiar al respecte…..
Tornant a la nostra filòsofa cinematogràfica. Llegeixo més, m’endinso en el llibre, descobreixo que els sionistes pactaven, fonamentalment abans del 1939, d’una manera amigable, quasi entranyable diria algú, amb els nazis; pactaven l’emigració de jueus/ves centroeuropeus cap a Palestina, perquè finalment els nazis no els volien als “seus territoris”, i molts europeus tampoc, i per tant, millor colonitzar una terra on només hi havien indígenes incivilitzats, i construir allà la llar nacional. De fet, Eichman, arriba a afirmar que, en una ocasió i tot negociant amb un comitè sionista l’emigració d’un nombre considerable de persones europees de tradició jueva (en aquells moments abans del 39 era emigració, no encara deportació…..), aquests sionistes compartien els mateixos criteris nacionals, i aquests (els sionistes) sembla ser que hi estaven d’acord absolutament amb l’afirmació de l’Eichman; criteris nacionals i identitaris basats en la raça, la sang, criteris biologistes, sense més; o sigui que els dos nacionalismes, el nazi i el sionista, parteixen d’un mateix criteri de, diguem, puresa racial, o si més no, de criteris de pertinença i identitat nacional però racialitzats, l’anomenat “ius sanguini”.
Però, sobretot serà la reiterada afirmació de la nostra filòsofa sobre el col.laboracionisme entre certs jueus i nazis el que li costarà molts disgustos, mals de caps, amenaces, i desqualificacions; ella demostra a partir de molts dels testimonis de jueus represaliats i deportats que van succeint-se en el judici contra Eichman (a Jerusalem), que quan els exèrcits de Hitler entraven en una ciutat, d’immediat es mirava de constituir una mena de comitè de jueus notables que negociés amb els nazis, i les SS ( en això estava molt implicat en Eichman) , la manera com s’identificava aquelles persones, jueus/eves, que s’havien de deportar (això ja després del 1939), i quan s’havien de deportar, i per tant, s’establia una veritable col.laboració entre els comitès de notables jueus i els seus botxins; de vegades es constituïa una policia jueva que col.laborava fins les darreres conseqüències amb les SS.
Brutal ¡¡, la banalitat del mal s’extén, destrueix, és pitjor que la cangrena….
El govern Israelí (Ben Gurion era llavors cap de l’Estat) amb el judici a Eichman va tractar de demostar al món que podia fer un nou Nuremberg, que de fet era una potència vencedora de la segona Guerra Mundial, i que per tant també podia jutjar nazis, i castigar els criminals de guerra. Això no ho diu la Harendt, si bé ho insinua, ja tenia prou merders….També la filòsofa diu una altra cosa cap al final del llibre que em va fer rumiar força: el judici a Eichman va ser una oportunitat, en certa manera, perduda perquè hagués pogut permetre afirmar (i començar a generar jurisprudència llavors, segons ella) que Eichman, com altres criminals de guerra, siguin nazis, o siguin el que siguin, van cometre crims contra la humanitat, no crims contra un determinat poble (jueu, polonès, gitano..), perquè jueus, gitanos, i altres comunitats, i col.lectivitats SÓN TAMBÉ LA HUMANITAT, i no estan al marge. De fet, jo crec (i estic convençut que Harendt ho tenia molt clar, però no ho diu, perquè ja estava, com he dit, ben emmerdada a causa de les seves afirmacions) que Ben Gurion va promoure aquest judici també amb la intenció, precisament, de construir identitat de poble jueu, identitat col.lectiva de victimes, volia etnitzar de forma clara i evident les víctimes per legitimar encara més, amb més arguments, el dret d’Israel a construir-se sobre un territori colonitzat i ocupat.
Va ser una gran jugada, perquè la raó d’Estat és sempre més important que les persones, que la humanitat en plural, ….o no?
Josep Mª Navarro, 27 d’agost 2013.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Josep Maria,
Vaig veure la pel.licula (cinematogràaficament excel.lent) fa unes setmanes i havia llegit el llibre ja fa uns quants anys i estic fonamentalment d’acord amb el teu comentari. Només hi aportaria unes reflexions complementàries :
– En le reflexio de la Arendt hi trobo a mancar un pas més. Ella parla de la banalitat (de fet banalitzacio) del mal, per explicar que persones normals i corrents puguin ser les autores d’actes innomables. Ara bé, potser no aprofundeix prou entorn de les raons que fan que aquesta banalitzacio sigui possible. Al meu parer és impossible de comprendre si no assumim que el Mal és en si mateix és un Misteri, que reposa (com deia Simone Weil), en la pulsio de força.
– Crec que exercir el Mal pot produir una falsa pero alhora real, sentiment de plenitud espiritual. Es real, perquè així es viscuda, és falsa ja que es un tipus de plenitud que no construeix, ans destrueix, personalment i col.lectiva. La perversio del millor produeix el pitjor que deien els clàssics llatins…
– I això em duu a la constatació que no és amb cap ideología ni cap sistema ètic que hom pot confrontar el Mal. Cal alguna cosa de més profund, de més sòlid que es situa més enllà de nosaltres mateixos. Una realitat suprahumana com el Mal no pot ser confrontada tan sols humanament…
– Exercint el Mal cerquem una glòria, una plenitud que son pulsions positives i ben humanes, sense les quals la vida no val la pena de ser viscuda. Ara bé, si cerquem glòria i plenitud en el Mal, és perquè estem desorientats, hem perdut la referencia metafísica que tot ho compren i vers la que tota la realitat s’encamina.
– Per acabar aquestes reflexions esfilagarssades, tan sols afegir que jo no puc asegurar que situat a Alemania als anys 30 jo no hauria estat nazi. De fet no crec que ningu ho pugui afirmar. En francés diuen “Personne est contre la vertu” (ningú està contra la virtut), per explicar com declarant-se virtuos hom es protegeix de tota tac i qüestionament, ja que si s’és virtuós hom esdevé inatacable
– Aquesta relfexio precedent la faig per completar als teus comentaris (excel.lents)sobre la proximitat ideologica-racista entre nazisme i sionisme. Com que el meu poble ha estat victima de la Shoah, el meu poble es bo per naturalesa i per tant tot el que faci per sobreviure estarà bé. I tots els que qüestionin el que el meu poble faci, son nazis, antisemites i criminals.
Espero que aquestes reflexions a raig fet siguin potablement comprensibles
Una abraçada
Agusti