Si el sobiranisme ha arribat a tenir el suport social que encara té, ha estat perquè ha sigut capaç de ser sexi. No és cap frivolitat. Vull dir que ha estat capaç de seduir en el supermercat de la política. Davant del fracàs que suposava l’Espanya del bienni 2010-2012, va aparèixer un moviment popular i de classes mitjanes, desacomplexat, amb una concepció avançada de la democràcia, amb una societat civil potent i mobilitzada, obert al món, regeneracionista, transversal políticament i territorialment, però sobretot actiu i no reactiu, que va ser capaç d’il·lusionar molts ciutadans. Segur que bona part d’aquestes característiques es mantenen, algunes més debilitades que altres. I, és obvi, que el context i els esdeveniments que hem viscut, amb les conseqüències doloroses encara evidents, han canviat des de l’esclat del moviment amb els fets de setembre del 12. Però el que més ha canviat és l’última característica que he escrit: un projecte actiu i no reactiu. El catalanisme, versió sobiranista, havia aconseguit passar del victimisme a la proposta, a la seducció. I entenent el que significa que hi hagi presos i exiliats, el gran error és tornar al victimisme. Als llaços grocs. I que ningú s’enfadi. O sí.
A hores d’ara ja em sembla molt evident que les creus a les platges i la batalla per posar i treure llaços, li fan més mal que bé, a aquest moviment. Sí, molt bé, és culpa dels que els treuen i tal i tal. D’acord. Però és igual. La imatge global que es transmet és negativa. I segur que hi ha altres maneres de mantenir la protesta. Però, insisteixo: cal seduir. La proposta sempre guanya. Quan algú sedueix, atreu gent. Quan algú és un pesat, l’allunya. La situació és excepcional. Hi ha mig govern anterior a l’exili i mig a la presó. Però es pot mantenir, o recuperar, la capacitat de seducció, sense caure en la frivolitat. Com? Tornin a reflexionar sobre quines característiques tenia aquest moviment, treguin els errors comesos de l’equació, i apliquin els resultats.