Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
“Versions de poesia europea de Màrius Torres” (Altres Veus)
Pere Ballart i Jordi Julià (editors), Versions de poesia europea de Màrius Torres, Lleida: Pagès Editors, 2010; conté un estudi exhaustiu dels editors; 271 pàgines en conjunt; llibre regalat des de Barcelona per una amistat que llig Anotacions Rizomàtiques.
Aquesta antologia poètica atresora – almenys– quatre mèrits: 1) difondre una col·lecció de vora 50 poemes (en bilingüe) d’uns 20 poetes cabdals, pertanyents a 6 llengües del cànon occidental, per a la senzilla lectura plaent o encuriosidora ; 2) explicitar amb precisió filològica els recursos adequats de l’expressió poètica solvent: molt recomanable per a autors novells; 3) mostrar el procés d’aprenentatge evolutiu de Màrius Torres en el domini magistral de l’expressió lírica a través de les traduccions que anava efectuant des del sanatori de Puig d’Olena; 4) servir de testimoni biogràfic de Màrius Torres, al temps que aclareix els seus interessos electius com a autor principal en el marc de la literatura catalana del segle XX.
[Hi ha molt més: clica avall…]
Sobre la pròpia poesia de Màrius Torres, que he rellegit en els trajectes de tren, cal recordar que resulta molt reïxida, plena de solucions originals, fluïdes, musicals, absorvents i salutíferes. Caldria dir alguna cosa més sobre l’arrodonida espiritualitat simbolista amb que canalitzava la seua veu lírica per a depurar el dolor moral d’una mort imminent com a malalt de tuberculosi. L’assagista Joan Fuster sosté que eixa espiritualitat de Màrius Torres no era d’arrel cristiana, al no esmentar cap messies encarnat ni déu revelat; tanmateix, en alguns poemes provençals i altres versions de segles posteriors, l’element cristià es filtra en la seua atenció, tot restant com a vàlida en la “catarsi de la recepció”. Joan Fuster també suggereix taxatiu que eixa espiritualitat del nostre poeta lleidatà no segueix cap ordre coherent: “l’avi i el pare de Màrius Torres van ser apòstols de la filosofia – diguem-ne filosofia—metapsíquica a Catalunya, i el poeta degué créixer en un ambient on el fet de morir es prestava a sorprenents fantasies… Tot es redueix a una pura vaguetat patètica: la incertitud del destí humà, les grans preguntes desesperades, l’espant davant del no-res, el desig d’un consol preventiu, les explicacions imaginàries… Aconsegueix una tensió febril, impressionant. Però només això”. És palmari que la militància aferrissadament materialista de Joan Fuster li va blocar una millor explicació racional del model religiós, modern, profundament recentrador i tranquilitzant, amb el qual Màrius Torres va produir els seus versos d’acompanyament en el trànsit al Thànatos.
Per últim només afegir un detall: probablement en la història de la literatura, els autors que han aconseguit bastir obres de major innovació reflexiva i rotunda perdurabilitat han estat ni més ni menys que els fills malalts de metges. En termes de capital cultural heretat en la sina de les famílies, els fills malalts de metges – com Màrius Torres, Dostoievski o Flaubert—han estat acostumats a una percepció panoràmica i realista de les coses, a paradigmes semiòtics clars i decidits, així com a prendre la iniciativa d’un mode empàtic, mitjançant la llibertat del criteri encertat, envers les problemàtiques poc explorades del seu temps. Màrius Torres, a més, seguint la tradició familiar, fou llicenciat en medicina i, en la seua posició mòrbida de tuberculós sever, degué experimentar — ja de jove– les contradiccions enfortidores i les complementarietats sinèrgiques del rol fecund de “metge malalt”, un tema de recerca per al futur en la interpretació sociològica més afinada de les dades artístiques i vitals d’aquest tipus especial d’autors meritoris: per a més informació, clickeu ací → http://libreria.cis.es/libros/el-medico-enfermo/9788474762433/
Una composició de Jaufré Raudel (actiu entre els anys 1125 i 1148)
Lanquan els jorns són llargs en mai,
Em plau sentir els ocells de lluny,
I quan em sóc partit de lai
Remembra’m d’un amor de lluny:
Vaig de talant cap-cot i esquiu
Que ni cançons ni flors d’estiu
No em plauen més que hivern glaçat.
Crec verament en el Senyor,
I així veuré l’amor de lluny,
Mes per un bé que d’ella em dó
Me’n ve dos mals, car tant és lluny.
Ai, si allà fos jo pelegrí
Que el meu bastó o l’esclavi
Fos pels seus bells ulls esguardat!
Quin goig quan li demanaré
D’amor de Déu, l’alberg de lluny,
I si li plau m’albergaré
Prop d’ella encar que sóc de lluny;
Llavors serà el col·loqui fi
Que amic llunyà serà veí
I amb dolços mots haurà parlat.
Alegre i trist me’n partiré,
Quan hauré vist l’amor de lluny;
Però no sé quan la veuré
Car nostres terres són molt lluny.
Hi ha més d’un pas i d’un camí
I per ço no em puc decidir
Mes tot sia com a Déu platz.
Ja mai d’amor no en gaudiré
Si no és d’aquesta amor de lluny
Que un altre de millor no en sé
En cap més lloc, ni prop ni lluny.
El seu valer és tal per mi
Que allà al país del sarraí
Captiu per ella fóra anat.
Déu que ha fet tot quan va ni ve
I formà aquesta amor de lluny,
Doni’m poder com tinc deler
De veure aquesta amor de lluny
Verayament en lloc així
Tal que la cambra i el jardí
Sia en palau sempre tornat.
Déu ver qui m’anomena esclau
I desitjós d’amor de lluny,
Car altra joia tant no em plau
Com gaudiments d’amor de lluny.
Però el que vull no puc tenir,
Que va fadar-me el meu padrí
Que jo amés i no fos amat.
Però el que vull no puc tenir.
Maleït sigui lo padrí
Que m’ha fadat per no ser amat!
(traducció de Màrius Torres c. 11/XII/1940)
Al Papa Juli II (per Michelangelo Buonarroti –1475-1564)
Senyor, si és veritat algun proverbi antic
És ben bé aquest: El que pot mai no vol.
Tu has cregut parleries al vol
I premiat aquell que és enemic
Del ver. Jo sóc el teu servent antic
Lligat a tu, com la claror al sol,
I tot el temps que he fet malbé no em dol,
Car et sóc més plaent si en vaga estic.
Jo esperava ascendir per Ton Altesa
I que el meu jutge fossis només Tu
-
No pas la veu d’un eco mentider.
Més vol el cel que menyspreuada, ofesa,
Plaçada en aquest món, tota virtut
Hagi d’esperar fruits d’un arbre sec.
(traduit per Màrius Torres el IV-V/1936)
XXVIII, Les Amours, de Pierre Ronsard (1524-1585)
Solament jo estigués en vostra privadesa
Per la petja d’un bes dolçament amorós,
El meu cor, en partir, no fóra llangorós
Esperant d’ablanir més tard vostra duresa.
Si tingués el retrat de la vostra bellesa
O bé un rull de cabells ¿sóc massa ambiciós?
Content de ma dissort em creuria ditxós,
I ni amb els déus voldria canviar ma petitesa.
Mes, ai, per endolcir el cor en les absències
Jo no tinc res de vós que pugui ser endut.
Vós dieu que l’amor conserva els seus records
Per l’esperit tan sols: jo no n’estic segur
Car l’esperit no sent sense ajuda del cos.
(traduit per Màrius Torres el 10/VI/1934)
A M. Victor Hugo, Ouvres completes, d’Alfred de Musset (1810-1857)
Ens cal, en aquest món, estimar moltes coses
Per conéixer, després, allò que estimem més.
Els bombons, l’Oceà, els cavalls, els llorers,
El blau del cel, el joc, les dones o les roses.
Ens cal petjar les flors encara no descloses,
Ens calen moltes llàgrimes, molts comiats.
Mes, ai, un dia el cor s’ha fet vell pels combats
I ens diu el que hem perdut la raó de les coses.
D’aquests béns passatgers que sols gustem a mig
Cap no n’hi ha que valgui el que val un amic.
Trencaríem mil cops. Si l’atzar se’ns acosta
Altre cop somriurem i ens donarem la mà.
Pensarem fent camí, que anem junts a la posta,
Que l’esperit no mor i que ahir és demà.
Les magranes, de Paul Valery (1871-1945)
Dures magranes mig obertes
Que, cedint a l’excés dels grans,
Em sembleu uns fronts sobirans
Esclatats de llurs descobertes!
Si els sols us ha calgut sofrir,
Oh magranes entrebadades,
Us han fet d’orgull treballades,
Cruixir els tempanells de robí,
I que si l’or sec de l’escorça
A la requesta d’una força
S’obre en roges gemmes de suc,
Fa, tan lluminosa ruptura,
Pensar un meu esperit caduc
En sa secreta arquitectura.
(traduit per Màrius Torres, II/1938)
Sonet XIX, When I consider/Sobre la ceguesa, de John Milton (1608-1674)
Abans que la meitat dels meus jorns, és perduda
La meva llum en aquest món, ample i obscur,
I un esperit, ocult en un mortal atur,
Viu, inútil, en mi. Si es prosterna, retuda,
La meva ànima, així volent servir el seu Déu,
Li demana, suau, el meu ver sentiment.
“Reparteixes als homes els treballs justament,
Tu, qui em negues la llum?”. La paciència, en breu,
Respon. “No cal a Déu ni l’obra ni l’ofrena
De cada home. Al seu jou, qui es resigna millor
És qui millor el serveix. Sobre infinits, en plena
Reialesa, creant sense condició
La terra i l’oceà que per ell perseveren,
També el serveixen els qui sols viuen i esperen”.
Sobre l’extinció de la República de Venècia, de William Wordsworth (1770-1850)
Fou el ric Orient un temps sa pertanyença,
I era Ella salvaguarda de l’Occident; l’esclat
De Venècia no fou menor que sa naixença,
Oh Venècia, el primer fill de la llibertat!
Fou lliure i radiant, Ella, ciutat donzella;
No hi hagué enginy que l’enganyés o violés;
I quan, d’ella mateixa, s’escollí una parella,
Es maridà amb el mar, fidel per sempre més.
Què importa que hagi vist en jorns de malaurança,
Decaure el seu poder, pondre’s glòria sens nombre.
Ara que s’acompleix la seva llarga vida,
Encara prou mereix un tribut de recança;
Homes som i ens cal plànyer quan ja fins i tot l’ombra
D’allò que una vegada fou gran s’és esvaïda.
(traduit per Màrius Torres)
La Belle Dame sans Merci, de John Keats (1795-1821)
Oh, què pot doldre’t pàl·lid cavaller,
Què esperes, doncs, entotsolant-te?
Ja la boga és marcida vora el llac,
I cap ocell no canta.
Oh, què pot doldre’t trèmul cavaller
De la mirada tan feresta?
Ja l’esquirol ha omplert el seu graner
I la collita és llesta.
Una assutzena veig en el teu front
D’angúnia i febre tota humida
I una rosa a les galtes se’t desfà
Ben aviat marcida.-
Bella – la filla d’una fada—
Tenia cabells llargs, trepig lleuger,
Ferèstega mirada.
Una corona vaig trenar-li amb flors,
I braçalets, i una cintura;
I va mirar-me com si m’estimés,
Amb queixosa dolçura.
Vaig muntar-la damunt el meu corser
I sols, en tota la jornada,
Vaig veure-la inclinant-se’m i cantant
Una cançó de fada.
Va trobar-me dolcíssimes arrels,
Silvestre mel, maina lleugera,
I, cert, en un llenguatge estrany digué
“Tu ets la meva amor vera”.
Va endur-se’m a la balma on té el palau
I allí plorà amb sospirs encesos,
I allí, llavors els seus ferèstecs ulls,
Vaig cloure amb quatre besos.
I allí cantà fins que m’hagué adormit,
I allí em va prendre—Oh sort estranya!—
L’últim somni que hagi mai somniat
En la freda muntanya.
Vegí princeses pàl·lides i reis,
Guerrers de morta pal·lidesa
Cridant: “La Belle Dame sans Merci
T’ha fet la seva presa!”
Lívids llavis vaig veure en la foscor
Fent, per avís, horrible ganya,
I en despertar-me vaig trobar-me aquí
En aquesta muntanya.
I és per això que m’heu trobat aquí
Pàl·lid com un que es desencanta,
Si bé la boga és seca vora el llac,
I cap ocell no canta.
(traduit per Màrius Torres)
[45], Cantos indecisos, de Teixeira de Pascoaes (1877-1952)
Tardes d’octubre, fetes dels meus crits,
Sols vosaltres als morts podeu amar!
Sols vosaltres, als seus fossars florits,
Vents de tardor, sabeu anar a plorar!
Tardes d’octubre! Oh pinedes mortes
On els mussols xiulen el seu conjur!
L’àngelus ha sonat. Es tanquen portes.
Quina tristor, Déu meu! La lluna surt…
No sé quina angoixosa simpatia,
Quin amor, vague i trist a la vegada,
Per cada cosa dintre meu s’aferra…
En aquesta vivent companyonia
Entre el meu ésser i la meva terra
Jo t’aniré cantant, cant de saudade…
(traduit per Màrius Torres)
C’est cela, la nostalgie (de Rainer Maria Rilke – 1875-1926)
C’est cela, la nostalgie: vivre dans l’agitation
Et n’avoir de patrie dans le temps.
Et ce sont cela, les désirs; muets dialogues
Des heures journalières, avec l’eternité.
Et c’est cela, la vie. Jusqu’à ce que d’un hier
Se dresse l’heure la plus solitaire de toutes:
Celle qui, souriant autrement que ses soeurs,
Garde silence vers l’eternel.
(traduit al francés per Màrius Torres)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies per aquest apunt. No coneixia el llibre.
C’est vraie : C’est cela la nostalgie: vivre dans l’agitation et n’avoir de patrie dans le temps. No, no hi ha pàtries en el temps.
Bon vespre.