Ja hem vist com trauen els torrons de metla i els polvorons de sucre en les taules preferents als supermercats pròxims. I una veïna bencasada només entrar diu: “carai, quina exageració amb el Nadal, cada volta l’anuncien més prompte!”. I nosaltres que aspirem a reflectir les tendències civils i comercials, deixem ací un poema sobre la “sagrada família postmoderna”, per a possibilitar una mica de “coaching líric” i, així, relativitzar tantes penes que afloren amb la matraca de l’ambientació nadalenca.
MONÒLEG RETROSPECTIU
DE SANT JOSEP “DIVORCIAT”
Esperàvem nou Messies
cara bruna i de nas llarg
nascut del fons dels dies
en el buit que vas deixar;
tota verge romanies
anant d’ací cap enllà
— nòmada fènix i estigmes—
amb mans tendres ho vas palpar:
la nostra boira de signes
— plerombra i espectrisme–,
àngel gnòstic del demà,
fecundant-te sil·logismes
fins que el Verb es féu grams:
petit rabí de Canaan!
rei de pau en llars partides!
Amor viu quan mor el vincle…
Acompanyament bibliogràfic: Gregory Bateson, Angels Fear. Towards an Epistemology of the Sacred (traduït a l’espanyol per Gedisa)–>> http://www.oikos.org/angelsfear.htm
Acompanyament musical: “For unto us a child is born” (Messiah de Haendel)
I per a descontracturar, dues cançonetes hispano-àrabs
[Hi ha més, clica avall…]
“Mahani zine”: la desesperació en versió andalusina i, damunt, demanant un “permís universal” 😉
Quan l’anell cau a un pou, un altre se’l trobarà: molt bona per a ballar remenant el cul
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!