Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
6 de febrer de 2012
0 comentaris
“l’òliba borratxa sobrevolant les oliveres” (Llibre de les Evanescències)
<– il·lustració de Toni Ferri: http://www.toniferri.com
SONET FIBRAT AMB ZIRITIONE ENCICLOPÈDIC
ON LA TEUA SENSIBILITAT ÉS UN DO ESCÈNIC
Les límpides desinències senils d’Indesinenter,
La liqüefacció delicada d’una desfiguració semàntica,
La metempsicosi d’una dàdiva licantròpica,
Els contorns venustos de sinuoses arestes,
Els mots simples de la venalíssima Flàvia,
La fèrtil sintaxi dels Upanixads agrestes,
L’araucària resistent d’un jardí sense festes,
Els grumolls onírics d’una lectura esbiaixada,
L’òliba borratxa sobrevolant les oliveres,
El laberint telúric espesseint la fosca ingràvida,
La teua mà blanca, plena de vida a garberes,
La conversa infinita entre la Força i l’Ànima,
La columna d’anhels: els sirventesos que catorzegen,
Aquest dir lleuger –sense motlle ni fàbrica.
Indesinenter
Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.
(1967)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!