Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
28 de desembre de 2011
4 comentaris
LES ILLES, per Predrag Matvejevic (Els Rastres del Sentit)
<– imatge: Mapa de l’Illa de Jerba (Tunísia)
Extret de Predrag Matvejevic,
Breviario mediterráneo (títol original en croata: “Mediteranski brevijar”), Barcelona: Anagrama, 1991, traduit per Milijov Telecán i Magdalena Romera; 248 pàgines.
“Les illes, per exemple, poden classificar-se de moltes maneres: segons la distància que les separa de la terra ferma, segons el canal (a voltes tota una mar) i la possibilitat de travessar-lo a rem (ací és on millor es nota en quina mesura la mar efectivament uneix o separa). Es distingeixen per l’aspecte o la impressió que provoquen: unes sembla que suren o s’enfonsen, altres es diria que estan ancorades o petrificades. Unes no són més que restes de terra ferma, informes i inacabades; altres es van separar a temps i van arribar a ser independents, més o menys autosuficients. Mentre algunes es mostren completament caòtiques i disperses, altres ofereixen una disposició tan perfecta que sembla que en elles podria establir-se un ordre ideal (les utopies illenques tenen una tradició molt antiga). A les illes se les atribueixen trets i estats d’ànim humà: també són solitàries, silencioses, assedegades, abandonades, desconegudes, maleïdes, a voltes afortunades o benaurades (els autors de l’antiguitat estaven convençuts de que les “illes afortunades” o les “illes dels benaurats” existien, i escrivien sobre elles). No s’agrupen només per la seua semblança, sinó també per les seues relacions internes.
Tenim dos models que ens ofereix la vella divisió grega: Espòrades i Cíclades, en el mar Egeu (aquestes distribucions van servir probablement de model a algunes congregacions monàstiques: als cenobites, per exemple). Estan disposades així també les illes Balears amb les disseminades Pitiüses, les de l’Adriàtic amb l’arxipèlag de Kornati, el xicotet arxipèlag Elafític, prop de Dubrovnik, les illes de Hyères, entre el golf de Lleó i la Costa Blava, Kerkennah, al sud de Tunis, les illes Lipari, en la mar Tirrena i la de Ligúria. (Algunes illes antigues – Malta, amb la seua ordre cavalleresca, Sicília, amb el seu passat gloriós, potser Córsega – no admeten generalitzacions d’aquest gènere). Els que més oblidats estan, més que qualsevol altra forma de karst, són els esculls, sobre tot els mancats d’aigua potable: si no s’incorporen a un arxipèlag conegut, perden la seua identitat en la jerarquia de la costa, queden per a sempre apòstates, cèlibes, anacoretes. Les roques que sobresurten en els llindars de les illes han provocat contes d’horror i d’espectres: en la Mediterrània es creu en els contes, potser més que en altres zones.
[Hi ha més: clica avall…]
Les illes es converteixen sovint en llocs de recolliment o pau, arrepentiment o expiació, exili o empresonament: per això compten amb tants monestirs, presons i asils, institucions totes que assumeixen i a voltes porten a l’extrem la condició i el destí insulars. Fins les illes més afortunades, com l’Atlàntida, es van enfonsar amb les seues ciutats i ports. El tret comú de la major part d’illes és l’espera. Fins les més petites entre elles esperen almenys l’arribada d’un vaixell, les notícies que aquest porta, un esdeveniment. Els illencs tenen potser més temps per a esperar els altres: l’espera és el que marca el seu temps. En els temps d’abans, els difunts es soterraven en illes de les que la llegenda deia que estaven fora del temps. El passat gloriós i la vanitat que d’ell provenia feien que les illes més grans i més poderoses competiren amb el continent, es mesuraren inclús amb la seua pròpia època. No es pot determinar amb precisió les causes i les conseqüències de tals fenòmens en la Mediterrània.
Els illencs són menys frívols que la gent de la costa, potser pel fet d’estar separats i independents. Per a ells la terra ferma és la que està a l’altre costat del canal. El seu idioma (i el seu esperit potser) difereix del de la costa veïna més del que imposa la distància que els separa: aquesta incongruència influeix probablement en les seues relacions amb el món, i en certs llocs crea personatges estrambòtics. En algunes illes es parlen diverses llengües: depén de l’origen d’on van arribar els seus habitants, des de quan viuen allà, fins a quin punt la pròpia illa els va dividir i com els va empresonar. Tot i això, els illencs acullen els estranys amb més facilitat que els altres, potser perquè ells mateixos, al travessar el canal, es converteixen en forasters, o perquè se’n recorden que ells també van arribar d’un altre lloc. No són somiadors més que en la seua primera joventut: després ja no tenen temps per a somiar. Consideren el futur com un passat repetit (la millor part del passat). Això, a voltes, val també per als altres habitants de la costa, però no en igual mesura. És una cosa que succeeix, sembla, en la major part de la Mediterrània”
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bon Any !