Anotacions rizomàtiques

índex:

1.- EL TALLA-RAONS.

2.- EL PUJA-RAONS.

3.- EL BUSCA-RAONS.

4.- L’ADOBA-RAONS.

[Per accedir a l’article, clica avall…]

El “talla-raons” és un rol genèric al que aspiren secretament un bon grapat dels polemistes en el fur intern del seu instint brut i predemocràtic: aturar la discussió amb quatre paraules aücades, sovint reiteratives i a voltes d’impressió confussionària (per l’efecte de l’afirmació arbritària subjectiva), sense esforç comprensiu ni despesa de temps, exhibint el prestigi associat a la posició definida que s’ocupa, l’autoritat d’uns noms inqüestionables o la força moral del propi punt de vista, suportat per un grup gran o menut d’adherents no del tot informats. En un sentit més específic, el “talla-raons” practica la primera regla de la negociació, tal com s’explica als seminaris de màrketing: “no faces tractes, ni parles, ni et devalues raonant amb algú que siga molt més feble o més deslegitimat que tu”, és a dir, que el “talla-raons” és algú que juga a imposar-se de mode intens i absolut, en funció del seu poder relatiu però excloent: és un subpolemista refractari que no escolta, ni pren res a consideració que previnga de l’Altre diferent, només entén de les necessitats, regles i exemples de la seua auto-referencialitat. A nivell micro-energètic i micro-econòmic, podem sostindre que el “talla-raons” es comporta com a un egoista malsà i abusiu, sense sentit de la realitat complexa i matisable, que pretén saquejar i expropiar a l’Altre de qualsevol plus-vàlua mínima de raó—aspiració de vanitat. En conseqüència, des de l’angle històric del liberalisme europeu, el “talla-raons” deixa els debats irresolts i enquistats, molt pitjor de com estaven abans que ell participara, tot restant endenyada i blocada la ideal gestió eficient dels conflictes socials en una societat plural.

2.- EL PUJA-RAONS.

El “puja-raons” és un cas de rol de para-polemista més civilitzat, aparentment exquisit i més profundament hipòcrita que el “talla-raons”. El mètode reduccionista del “puja-raons”, en els seus moments de caricatura, hauria de provocar el riure en els esperits atents, perquè per exemple si sorgeix un embolic en el que tothom hi diu la seua amb detalls concrets, el “puja-raons” vola per dalt com un ocell i afirma en conclusió etèria: “oh, que bo, que cadascú tinga el seu parer”. Per seguir la consigna cientifoide, pot adopar la posa del nanet que escala a muscles de gegants i li sembla que ha arribat a dominar una panoràmica altíssima. Propi dels ambients esgotats de la decadència cultural i de la descomposició social, el “puja-raons” actua en l’escena de la representació verbal com un destil·lador abundant d’aquoses i flexibles sintesis mixtificadores, com un garbellador refinat de la pols de l’existència, com un irradiador moderadíssim – i ben sovint parc i curt– que tracta d’il·luminar superficialment – com un nou-vingut, com un forani sense història personal– els aspectes foscos i envitricollats dels estats de la qüestió; altres voltes exerceix de plagiari dissimulat o imitador subaltern que no inventa res de nou i com a màxim només difon allò que ja se sap en àmbits d’innovació arriscada; també pot actuar com un compilador iniciàtic de les coordenades vastes dels discursos públics i, en eixa necessitat de començar des de zero les seues intervencions, ja albirem una part crucial del revers trampós que el motiva.

Si el “talla-raons” prova d’avortar les polèmiques racionals perquè està massa en-si-mateix, és a dir, només vol saber el que li ateny a la seua única posició, el “puja-raons” transcendeix extàticament – i evita participar en– les polèmiques com un entre tants, perquè simula estar únicament ocupat i preocupat per tot el que afecta els Altres—contradicció curiosa. Lamentablement, la bondat ètica i l’altruisme gratuït dels individus encara que s’esdevinga en el cor d’una autoconsciència sinzera, té un sostre massa limitat: el “puja-raons”, en el seu optimisme ambiciós que pretén maximitzar-se dins els elementalíssims denominadors comuns d’un mode irrefutable i irreplicable, a la praxi es converteix en el valedor qualificat de l’”immobilisme retrogressista” mitjançant el qual el seu propi punt de vista—el d’ell i el del grup que representa, més o menys nombrós—avança insensiblement cap al deteriorament complet. En resum, mentre el “talla-raons” comet una metonímia transgressora—i certament salvatge– que podríem resumir en la frase “tota la humanitat està en la meua opinió parcial”, al seu torn el “puja-raons” falta a la Vida amb un recurs patètic: “tinc tant en compte els interessos i pensaments dels Altres que no cal que s’aclarisca res de mi, ni dels qui són com jo, en la discussió”. I així és com el “puja-raons” es torna la Figura de Colofó d’un teatre impostat de complaences autoritzades que es manté – com a “mantenidor oficialoide”– en el no-res d’una confrontació absent – com mormolada a distància, però implacable en els seus efectes– que ni s’aclareix ni s’orienta degudament, sense possibilitat d’arribar a cap tipus d’estratègia resolutiva i beneficiosa per a tothom. El “puja-raons” beneix –i perpetua– l’statu quo estructural de les inèrcies improductives, i fomenta passivament la incorregida davallada grupal.

3.- EL BUSCA-RAONS.

El “busca-raons” és un recent arribat al debat o un iniciador de la querella discutidora, sense suficient caràcter ni voluntat pròpia, l’etern homeniu de segó i de palla que viu de posar el dit en la plaga dels qui s’afirmen i dels qui construeixen sistemes i visions més o menys cohesives del món. Des de la perspectiva zoològica i de la psicologia animal, el seu rol constant pren el model subaltern de la mosca collonera que passa els dies olorant – tastant i assaborint– la merda – l’entropia excrementícia– dels rucs principals: potser sap que no canviarà el rumb de la caravana, però almenys provocarà picor als collons dels qui porten la càrrega potser de mode injust. En termes estètics, el “busca-raons” vol un mur pla, una esfera de raonabilitat llisa i compacta, sense abonyegaments ni la més mínima escletxa. És el gran aficionat – un amateur prodigiós– a evidenciar les contradiccions dels altres, i li dedica tant de temps a eixa tasca de dialèctica negativa, esgotadora i molestosa que les seues propostes alternatives estan infra-elaborades, i sonen com la música hiperactiva, impracticable i d’escassa credibilitat d’un insecte excitat que només vol fer nosa. Cal reconéixer-li el mèrit al “busca-raons” de saber sacrificar-se per un Ideal Total—rere el que acostuma a dissimular el veritable tarannà del seu caràcter real i sovint inexplicat–: lamentablement, això no fa més que amargar-lo a ell i als qui l’escolten, perquè escampa per les places i carrers un espant molt descompromedor la seua funció de protestó impotent. Hiperconscient d’aquest defecte, a voltes el “busca-raons” es fa el graciós: inventa acudits a l’atzar i a corre-cuita per atraure un poc de clientela a la seua causa disruptiva, però mai té l’habilitat de fer riure dolçament i està negat per a riure’s d’ell mateix; sobretot si algú li torna la comicitat, s’ho agafa a la valenta, unfla pit funestament, perd tot el sentit de l’humor i torna a l’atac estrafent amb la seua minúscula trompeta apocal·líptica la doctrina i la praxi dels qui porten el timó de la nau—que ell creu que està més capacitat per a dirigir que ningú, simplement perquè porta anys i panys exercint –de manera monocròma– la crítica histèrica i irresponsable. Al capdavall, el “busca-raons” és un pobre diable que es creix en les seues immadureses aclaparadores i dependents, tot volent fer-les passar com un immens do d’assertivitat inversa i necessària: en cada interrogació que esbossa, formula un No massa decidit – i ben despietat– a les Imperfeccions Naturals de la Vida.

4.- L’ADOBA-RAONS.

L’”adoba-raons” fa els seus jocs sil·logístics des de l’examinació tranquila , i la seua divisa és la higiene: moltes voltes la seua tasca consisteix en netejar les brutícies incrustades als discursos públics de tots els llindars i posicions que pren en consideració d’un mode panoràmic i exhaustiu, tot observant o reportant les seues variabilitats i autories. La crítica és per a ell una eina secundària, al servei de creences generals i compartibles que aporten un plus de vigoria i exemplaritat vitals: només cerca les contradiccions en un rubre antitètic de vora el vint per cent – com a màxim– dels ítems de les seues intervencions. Ha estudiat suficientment la història de l’ètica europea per a assumir que les prevencions morals no sols s’han de fer respecte als seus interlocutors – presents o absents–, sinó que a més s’auto-aplica uns requeriments ètics sobretot per a posar a punt la veu social de les seues experiències pràctiques. És possible que l’”adoba-raons” sovint s’adherisca a alguna forma de religiositat relativista, o com a mínim compareix en els debats amb un bagatge valoratiu de senioritat maniobrable i d’alta evolució contemporeitzadora, fins i tot en el cas que només siga partidari de destil·lar teories racionals i materialistes, es reserva un tacte de pietat comprensiva que el fa ser molt acurat per a citar – sense manipulacions ni caricatures deformatives—als contendents majors –i menors– de les qüestions que cal posar a punt, sempre cercant l’eficiència resolutiva que genere la satisfacció més autèntica i més duradora.