Anotacions rizomàtiques

L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular

29 de setembre de 2011
4 comentaris

CAMINS MARINABAIXERS 1/3 — Els Rastres del Sentit–

Imatge: Antic molí de Callosa

L’ombra dels garrofers és ampla i densa, un poc humida, molt tranquila… i més segura que l’ombra del xiprer, que de tan prima pot causar marejos dissonants sota el sol excessiu; asseguts a la vora d’un bon garrofer ens sentim tan relaxats, tan ben bressats per la sensualitat del moment de lleugera pausa lumínica que podem arribar a oblidar qüestions tan poc urgents com la ubicació al mapa i l’itinerari del territori que estem redescobrint una volta més: ja tirarem avant per qualsevol drecera menuda, fins i tot txapigant una mica els bancals, un erm o mitjà boscada de pinar: un bon passejador es desvia de l’asfalt i tots els camins del camp enllacen uns amb altres.

En desnivells notables passem del secà al regadiu, que s’alternen en franges als capricis de l’altitud i l’orografia: les séquies que es nodreixen dels tolls i pous dels rius Algar i Guadalest no arriben dalt dels tossals coronats de masses forestals, el paisatge dóna la impressió de semi-paradís per la seua varietat, frondositat i bon aprofitament de regadius. Regles de trànsit no en seguim, però sí principis intuïtius: aquestos paratges estan envoltats d’altes serres pels cantons i creuats per dos cursos fluvials que conflueixen en el límit del terme municipal d’Altea, és el mínim que cal tenir en compte. El googlemaps – núvols i desenfocaments– no vos informarà a colp visual de satèl·lit de tot el que espereu, perquè el meu poble – reserva de valencianitat– sembla estar “tacat i marcat”: veniu-veniu i vos contaré una grapallada de secrets! 😉

Allotjament de turisme rural: http://www.muntanyadalacant.com/

[Hi ha més: clica avall…]


Estes són terres transicionals que estan a prop de la frontera sud de la gran regió bio-climàtica occitano-catalano-valenciana: al sud de la Nucia hi ha molts més secans, esparterars i desertificacions imminents, de la Nucia cap al nord fins a Perpinyà, i més lluny encara, hi ha arbredes i plantes prou similars,

Jo vaig pels camins d’hortes de Callosa d’en Sarrià, els llauradors saluden mentre passen amb les seues furgones un poc destartalades i carromotos moderns, amb aquella solidaritat veïnal dels qui estem al capdavall – ells cobren molt poc per les llimes, les taronges i els ‘nyespros’ en relació al preu final dels mercats urbans, i jo coexistisc i persistisc en usar formalment una llengua que a les ciutats properes està igualment de devaluada-,

Em deixe impregnar per l’ambient: hi ha cants d’ocells lliures que fan nius per tot arreu, quin exotisme i quina delícia més mediterranis observar fugaçment una alta poput elegant i presumida abans de que s’endinse al cor vell d’un garrofer,

La remor de la brisa fa dansar les fulles en els arbres, hi ha un vast cel protector d’espiritualitat cripto-jueva, la sinuositat verda de les perspectives inacabables i sorprenents, els omnipresents bancals amb marges de pedra construïts artesanalment pels hòmens d’un ofici en vies extinció, de quan en quan els camins d’horta voregen emotivament algun barranc,

Fer el foraviler és un prodigi per als sentits: comprenc perfectament que els llauradors s’hi senten vinclats i satisfets en estes terres per alguna cosa més que uns títols de propietat i uns ritmes de tasques estacionals, ells també disfruten els beneficis morals de l’harmonia en la Natura, ací ens distraguem tots de les penes i dolors mundanals com si estiguérem enmig d’un immens parc botànic i faunístic que no cobra cap ticket a l’entrar,

 
Molts dels racons dels camins d’horta amaguen discrets la memòria d’incontables records personals i fins i tot nacionals: tinc ben localitzat per exemple el tossal en el que el senyoret Aleix consuma el seu amor amb dona Pauleta, tal com l’explica Enric Valor a la seua novel-la naturalista ‘L’ambició d’Aleix’,

De sobte, torne a veure a una vora del camí una filera de bellíssimes orquídies silvestres: són menudetes i semblen parentes pobres de les grans orquídies superacolorides de les selves tropicals, però ací estan elles amb la seua modèstia particular i tot l’ADN de la família de les orquídies, amb les seues flors que fan d’espill rizomàtic per a seduïr a les abelles que les libaran i pol-linitzaran,

La diversitat botànica d’esta zona està en consonància amb la varietat de sòls, sí, hi ha moltes herbes aromàtiques, i des de fa uns quinquenis tenim plantes salvatges i flors que creixen a sa llei provinents de qualsevol àrea geogràfica del món, tal com han posat de manifest alguns botànics en les seues classificacions: Nord d’europa, Sudamèrica, Centreamèrica, l’Àfrica humida i la seca, Orient Llunyà, Austràlia i fins i tot Sibèria. Menuda globalització de la flora d’origen multirregional en sintonia amb els endemismes esparsos de tota la vida,

Després de fer algunes revoltes pels camins, puge del riu Guadalest, hi havia uns aneguets al bassal d’un pont, amunt la costera empinada i molt saludable, localitze un lloc on hi ha pedres d’algeps: molt idònies i motllejables per a practicar l’esculptura a nivell amateur — amb una navaixeta o un clauet–, torne més amunt i des de la meua ombra preferida m’adone que el magraner d’enfront segueix allí dempeus, resistent i poderós al pas dels anys.

  1. De tornada i ben retornat Joan-Carles ! Tinc feina per llegir els teus apunts publicats durant la meva absència, peò aquest d’avui …. ai, quins records. He viatjat en el temps, any 1969, el riu Guadalest, el riu Algars, Callosa, els pares damunt els burrets i cavalcant en mig dels tarongers, dels nesprers, de l’aigua brillant, neta, com pedres precioses, del riu Algars. I el paisatge, les muntanyes, Guadalest. Respirar …..
    La teva ombra preferida i el magraner encara és allà, com sempre, viu !
    Bon dia Joan-Carles ! 

  2. És vera fer de foraviler ens reporta beneficis i harmonia. Gràcies per aquest passeig tan fecund i documentat, les orquídees i els magraners, les herbes remeieres i els tossals, els barrancs i els marges de pedra seca, les nespres i l’ombra dels garrovers… si no fos pels rius seria com un passeig per ca nostra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!