Anotacions rizomàtiques
L'escriptura proteica front a la cultura quadrangular
LA MÍTICA MORT NATURAL O ELS DARRERS POEMES DE IORGOS SEFERIS (Altres Veus)
de la seua mort? El tema de la mort ha
ocupat a poetes de les més diverses tendències estètiques; avui en dia, dins un
món tan fràgil i tan desestructurat per la postmodernitat i per la
globalització que dilueixen el sentit i devaluen l?Ésser, sembla que, si hi
parlem de la mort, hagem de contribuir a eixamplar l?entropia del
sistema i, en conseqüència, hom prefereix els textos de monòlegs còmics en
tots els gèneres (novel·la, poesia, etc.), encara que impliquen el risc del
conreu de la superficialitat més banal ; però per molt que l?ocultem, la
mort segueix dempeus, esperant-nos com a
« una de les més glorioses possibilitats de la persona » (Jordi
Sarsanedas), com una melodia segura que completa i culmina la totalitat de
l?experiència personal.
Per
un altre costat, la dimensió exhaustiva de la lírica literària, que pretén re-ordenar
dins la unitat els fragments més dispersos de l?emoció humana, més aviat o més
tard ensopega amb el peu tranquil i la mà erta d?una idea de mort farcida de
motius fecunds : des del no-res materialista i militantment ateu (cal
molta fe per ser ateu ), fins l?espiritualitat que desenvolupa alguna
forma o altra de religiositat oficial, alternativa o específicament heterodoxa,
passant pel panteisme il·lustrat, sintètic i tolerantista. Hi ha molts
discursos narratius per a gestionar l?evident absència de l?hàlit vital: entre
totes les opcions, potser els poetes mediterranis europeus, estan especialment
habilitats per a reviure perpètuament el mite de la natura que tot ho abasta i
tot ho conté, com a joc de sil·logismes i d?imatges on la mort prospera
cíclicament. Molt probablement eixe és el camí perceptiu i argumental de Iorgos
Seferis en els seus darrers poemes, escrits des d?una veu on l?ego perd entitat
en benefici d?una visió més ampla del conjunt real: eixa mort previsualitzada com un prodigi
continua posseint els mateixos misteris de l?entorn mediambiental.
[ l’article i el recull de poemes continuen a l’interior…]
de fa uns mesos, m?he adonat d?una cosa respecte a l?interludi que suposa la
mort: potser hem d?esforçar-nos, ara que estem vius dins un món d?aparences i
d?errors, de màscares i d?enganys, en tractar d?accedir a la categoria volàtil
i lleugera que conquerirem després de morir, quan el filet de llum de la nostra
ànima vague feliçment dins eixa gran bola energètica que és l?eternitat mòbil.
¿Però com podem esforçar-nos per saber-ho, si la meditació corporal té les
seues limitacions? ¿Com podem aprofundir en la condició vital que siga l?espill
de la nostra essència fulgurant post-mortem, si estem envoltats de senyals
mel·líflues i dispersants que distrauen massa els nostres cervells engripats
per prejudicis i rutines insubstancials? Jo no tinc altra resposta que la de
deixar passar el temps, però Iorgos Seferis va elaborar unes respostes que ens
serveixen per a considerar-ho tot plegat: la consigna ací seria ?després de la
mort, continuarem vivint la màgia mediambiental d?aquesta terra on els cicles
de la Natura
segueixen intactes?. L?opció inversa, benvolguts amics de ca?n Vilaweb: el que
més s?assembla de nosaltres a l?eternitat és tot això que vegem i gaudim en
íntim contacte amb el paisatge. Reconec que això resulta suggerent i estimulant
davant la manca d?una resposta més precisa. Els llorers i les roses segueixen
salvant la tragèdia de les tombes mitjançant
la seua bellesa elemental. Seguiu dipositant corones d?orquídies
salvatges als cementeris marítims.
XI
La mar que anomenen calma
Bastiments i veles blanques
Brisa de pins i del mont d?Egina
Alé exhaust;
La teua pell lliscava per la
d?ella
Fàcil i càlida,
Pensament apenes conclòs i tot
seguit oblidat.
Però
en les aigües somes
Un polp arponat llançà tinta
I en el fons
—
si pensasses que inclús les illes boniques
S?acaben.
Et
mirava amb tota la llum i la foscúria que tinc.
XII
Ara la sang es regira
Quan puja la febre
A les venes del cel corromput.
Tempta
de passar per la mort
Per a trobar la joia.
La llum és un batec
Cada volta més i més lent,
Diries que va a aturar-se.
XIII
Un poc més encara i s?aturarà
el sol.
Els espectres de l?aurora
Van bufar als caragols eixuts;
L?ocell cantà tres vegades,
tres vegades només,
El llangardaix restà immòbil
Sobre la pedra blanca
Guaitant l?herba abrusada
Allí on va lliscar la colobra.
Ala negra que arrossega a un
solc profund
Amunt a la volta del blau;
Mira-la, que s?obri.
Dolor de part de ressurrecció.
XIV
Ara,
Amb el plom fos del vaticini
El centelleig de la mar
estiuenca,
La nuesa de la vida sencera;
Passar i aturar-se, repós i
sotrac,
Els llavis, l?acaronat velló,
Tot cerca de cremar-se.
Com el pi al bell migdia
Guanyat per la resina
S?apressa a engendrar la flama
I no suporta ja el turment;
Crida els xiquets perquè
apleguen la cendra
I l?escampen.
El que ha passat ha passat ben
justament.
I encara el que no ha passat
Ha de cremar-se
Aquest migdia que s?ha clavat
el sol
Al cor de la rosa de cent
pètals.
——————————————————
versos extrets de Iorgos Seferis, Tres poemes secrets, versió de Jesús
Cabezas i Rubén J. Montañés, València: Edicions de la Guerra, 1993.
imatge: natura grega
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!