UNA COPA DE VI… i 25 “rubaiat” d’Omar Khayyam (Altres Veus)

“Omar Khayyam va nàixer a Naixpur, de Korassam, a mitjans del segle XI de la nostra era, i va morir als 82 anys d’edat en el primer quart de segle següent.  La seua vida va estar lligada singularment a la de dos personatges importants i famosos del seu país i època: Hassan El Sabbah i Nizam Al Mulk.

 

Hassan i Nizam van anar en la seua joventut a Naixpur per a instruir-se en ciència i saviesa, atrets per la fama de Novassak, iman ancià i cèl·lebre. Allí van conéixer a Omar Khayyam, que a la seua ciutat natal estudiava Matemàtiques i Astronomia, tot creant-se entre ells una amistat íntima i lleial. Els tres amics van concloure un pacte solemne:  el qui primer triomfara, estaria obligat a ajudar als altres dos.

 

El qui ho va aconseguir primer fou Nizam, que va entrar com a secretari i visir del soldà Alp Arlan, el Lleó, i de Malek Xah, fill i net, respectivament de Toghrul Beg, fundador de la dinastia dels Seldjúcides. Els seus dos amics van anar a recordar-li el compromís contret en els seus temps joves. Hassan va demanar – i va obtindre—un càrrec  en la Cort, però es va ficar en intrigues i embolics i aviat va caure en desgràcia, tot retirant-se despitat a les muntanyes del sud del Caspi, i al front d’un exèrcit de rebels va aterrir amb els seus arravataments els països del voltant: va adquirir una cel·lebritat trista, encara entre els croats cristians, que li van posar el renom d’”El Vell de la Muntanya”.

 

Omar Khayyam, poc  o gens ambiciós, es va limitar a sol·licitar una pensió per a retirar-se a Naixpur i poder dedicar-se a les Matemàtiques i l’estudi del curs dels astres. Quan li van ser concedits 1.200 miktals d’or, va viure plàcidament lliurat a les seues recerques matemàtiques i astronòmiques, i al conreu de la poesia. Es va envoltar d’amics, i amb ells es va absorvir en la contemplació estàtica. Diuen els cronistes que el seu plaer més gran era el de conversar i beure amb les seues amistats al clar de la lluna, en la terrassa de sa casa, allargat mollament en divans coberts de tapissos multicolors, acompanyat de cantants, dansarines i intèrprets de llaüt.

 

25 RUBAIAT

 

Desperteu-vos, desperteu-vos, dorments!, que l’aurora

Ha llençat ja la pedra a la mar nocturna

Fent fugir els astres, i el Caçador d’Ombres

Ha pres en un feix de llum la Torre Muda.

 

Posa’t dempeus i oblida aquest efímer món.

Alegra’t, aprofita el goig de cada instant.

Si Natura, dona a la fi, fóra constant,

¿no t’hauria arribat a tu el teu torn?

 

Et vantes de ser savi, però el passat i el futur

Et turmenten. Entre tots dos volgueres un trosset

De pau. Creu-me: canvia tota eixa gran bogeria

Per un got de vi a on ofegar la teua impotència.

 

Vi! Tu fas sempre que s’embolique la lògica

Dels setenta dos savis que no paren de discutir.

Ets l’alquimista que transmudes en or

    Eixe plom de la nostra existència quotidiana.

 

Tema musical: “Warzazat”, amb el llaüt ben afinat 😉

 
[HI HA MÉS: clica avall…]

   

Si li dones vi al tossal veuràs com aviat balla.

Només els llepafils han calumniat el vi.

¿Per què tanta insistència en que hi renuncie?

¿Potser no és l’ànima que revifa tot el cos?

 

Diuen que aquell que beu per sempre es condemna.

Si és cert que al qui li agrada el plaer i el vi

Condemnen a l’infern, has de trobar un dia

L’Edén llis com la palma de la mà.

 

 

Escolta el que un dia un rossinyol em va dir:

“Beu, beu, Khayyam, car la vida és curta

I no tu no t’assembles a la planta que creix

Novament després d’haver estat tallada”

 

La vida és un tauler d’escacs, on el Fat

Ens mou com a peons, fent mats amb penes.

Només s’acaba el joc, ens trau del tauler

I ens llença a tots al caixó del No-res.

 

Vine amb mi, fins el límit del desert, on s’acaba

El fèrtil i comença l’erm, el lloc on

No poden distingir-se ni prínceps ni esclaus.

Podràs compadir  el soldà en el seu tron.

 

Unes gotes de vi del color del robí,

Un tros de pa, un bon llibre de versos,

I tu, en un lloc solitari, són més valuosos

Per a mi que els regnes de tots els soldans.

 

Ningú va poder abraçar a sa aimia sense abans

Clavar-se mil espines en la carn. Fixa’t

En la pinta: tallada hagué de ser cent voltes

Abans que acariciara d’una dona els cabells.

 

Les ales de la nit reposen sobre l’alba.

Es parla d’aquell que crea el ser i el destrueix.

No comprenc l’obra del Creador. Dona’m vi

Del qui entendreix el cor i alegra la memòria.

 

Febles són els hòmens, i el seu fat inevitable.

Oh: ¡quants juraments són oblidats! Resta

La consciència. També visc jo com un foll.

Estar ebri de vi i d’amor és la meua disculpa.

 

 

No t’aturmentes mai per acaparar or o plata.

Abans que el teu alé es gele, fes el possible

Per disfrutar els teus béns amb un amic, abans

Que els teus enemics els balafien si mors.

 

Confesse que si he entrat, devot, a la mesquita

No ha estat únicament per a pregar, sinó perquè

Vaig agafar d’allí fa algun temps un tapís formós.

El tapís s’ha fet vell… i he tornat a la mesquita.

 

Ebri o assedegat, aspire al somni. Jo no vull

Saber què és bé o mal, adversitat o sort.

Reserve a una ventura un lloc reduït,

Segur que una desplaença ha de seguir-la.

 

Sobre la Terra veig multituds endormiscades.

Sota la Terra veig multituds sepultades.

I en tant veig l’erm del No-res, contemple

Als qui no van vindre i als qui van partir.

 

La meua llei és el plaer i la beguda,

Com la meua religió el fred envers la fe i el dubte.

Quan li vaig dir a ma aimia: “Quin dot demanes?”

Ella – el Món—va respondre: “El teu cor alegre”

 

Només vull tenir sempre una copa plena

En la meua mà, un amor al pit. Em va dir

Algú: “Que Déu et done el penediment”.

Però ni Déu me l’ofereix ni jo li l’he demanat.

 

Tots aquells éssers que un dia es van absentar,

Ara, jovenet, reposen en la pols

De llur esperança. Beu, jovenet, i escolta:

“Tot el que van dir s’ho ha emportat el vent”

 

L’esperança terrena s’esvaeix aviat,

Com el fum. Si es realitza, és semblant

Als flocs de neu que cauen en l’arenal

Del desert. Fulguren un instant i es fonen.

 

¿Creus possible sondejar la Nit? ¿Qui podria

Obscurir  la seua blancor? Propòsit va saber-ho.

Adam i Eva! El vostre primer bes, ¡com d’horrible!

Amb ell ens vareu engendrar, plens d’angoixa.

 

Alegra el cor assaciant-te de vi

I no penses en el passat ni el futur.

Trenca ja les cadenes de la Raó. Prova

D’alliberar-te del tratge precari de presoner.

 

Avui ha reverdit la meua jovenesa. Volguera

Vi per abrasar-me amb les seues flames líquides.

Doneu-me vi. El que siga, el meu paladar és fàcil.

El millor el trobaré com la vida d’amarg.

 

Algú va dir un dia: “No begues més, Khayyam”

“Quan bec – vaig respondre—comprenc  el que diuen

La rosa, la rosella i el gesmí, i encara comprenc

El que no saben dir ni els llibres ni la meua estimada”

 

 

Extret – i traduït ràpidament al valencià—d’Omar Khayyam, Rubaiyat, pròleg i traducció de José Gibert, versificació de Diego Navarro, Barcelona: Plaza y Janés, 1980; 119 pàgines; llibre de vell, regalat fa uns anys per Eduard Aguilar en la biblioteca pública d’Altea.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *