La primera d’aquesta motivacions és la supervivència. Crec que quan en Partal a l’editorial, o el conjunt de Vilaweb, fan una crida demanant aportacions econòmiques, és perquè les necessiten per a mantenir l’estructura, que a la vegada és necessària per a fer el diari que fan. Tinc també la sensació personal que la publicitat inserida a les webs no ha de ser una gran font d’ingressos. Jo veia perillar aquest mitjà per motius econòmics i per això vaig pensar a despendre’m d’alguns diners per a ajudar a mantenir-lo.
Per reforçar aquesta primera motivació he de dir, que pesa la imatge que tinc de les persones que en formen part. Imatge molt allunyada, sense contacte personal, però per mi suficient. No m’imagino en Vicent Partal arribant a la redacció en un cotxe amb xofer.
Una segona motivació és la llibertat. La llibertat que m’han donat per formar-ne part, sense contrapartides en negatiu. S’han esforçat per donar quelcom més als que ens apuntem, però sense treure absolutament res als qui no s’apunten. Es pot continuar afirmant que el diari és gratuït, i això, per mi, és una motivació més. Me n’he adonat d’aquest fet quan no he volgut pagar res per un altre diari que a canvi em deixa llegir més notícies. Amb tota la informació actualitzada que hi ha actualment a la xarxa, no entenc el concepte pagar per llegir notícies. Parlo a nivell d’usuari, si formés part de la meva feina, evidentment estaria inclòs en les despeses.
M’agrada col·laborar en allò que crec que val pena que existeixi, i Vilaweb és una d’aquestes coses. Estem massa acostumats a les tarifes, només paguem quan ens fan pagar. M’agrada allò que ara ja no es fa servir gaire de “la voluntat”. És una qüestió de responsabilitat individual. Almenys jo sé què pago a Vilaweb directament en un any. El que no sé, i no sabré mai, és el que he pagat a la resta de diaris d’aquest país i del veí amb els meus impostos.
Fer un diari de qualitat per 30 lectors deu costar aproximadament el mateix que fer-lo per a 30000. Així doncs, no cal fer-ho proporcional als lectors. La proporcionalitat podria indicar dues coses.
a) Com més lectors, més beneficis. Revelant la motivació de l’empresa. Completament lícit.
b) Com més lectors, més qualitat. Restant solidesa al projecte, ja que el fa canviant en funció dels lectors que té. Amb l’agravant que l’augment de qualitat pot fer baixar el nombre de lectors. Em costa molt explicitar aquest punt que està més lligat a intuicions pròpies que a raonaments lògics.
Dit d’una altra manera. Aquest model Vilaweb té un cost més o menys fix, i cal buscar-ne el finançament. El projecte és un.
He de reconèixer en aquest aspecte l’agressivitat que em suposa aquest anunci que està apareixent aquests dies mentre es carrega la portada. I amb simpatia els dic: “Sí, m’imagino un dia sense Vilaweb, i a més crec que amb la secció que hi dediqueu ja ens ho feu saber. De totes maneres, analitzant les dades del servidor web, vosaltres sabreu millor l’impacte que té a l’hora de trobar col·laboradors, així que aprofito per a demanar-los que si no hi trobeu una correlació positiva deixeu de posar-ho.”
Potser algú esperava les motivacions en la línia editorial, però aquestes no són les que m’han portat a col·laborar amb Vilaweb. En tot cas, la coincidència amb la línia editorial és el que fa de Vilaweb la primera pestanya al navegador.
Tampoc ha estat aquest bloc. Tot i que reconec la simpatia que em desperta aquesta eina senzilla, que fa el que està cridada a fer. Ni més, ni menys. Però en canvi, sí que fa certa gràcia sortir a la llista dels blocs, però per això tampoc pagaria 0,16€ al dia.
I per acabar, gràcies a Vilaweb per la vostra col·laboració a fer les coses diferents, a sortir del marc estàndard. I sort en la vostra empresa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!