Avui s’ha fet oficial el soterrament i l’oblit amnèsic i culturicida d’un racó (de molts racons) del poble d’Oliva.
L’alcaldessa actual i tota la troupe ha muntat un sarau per inaugurar la pota sud (sic) de la circumval·lació d’Oliva.
Amb ocasió d’aquest importantíssim esdeveniment (ells en diuen event!) publico aquest apunt sobre un dels racons perduts, coberts amb el quitrà.
En els més de cent anys d’història del casal familiar, el meu hostal ha viscut moltes etapes, vicissituds, anècdotes… bona cosa de les quals només les he conegudes per referència. I les que vaig viure en la part final de la seua existència. N’hi ha moltes altres, moltíssimes més que pertanyen a la memòria de molta altra gent. N’hi ha moltes d’altres que ignore; algunes hi són soterrades per sempre. El meu propòsit, amb aquests escrits, és el de fixar-ne tants records com puga.
La retroexcavadora que hi va entrar, no només va enderrocar l’edifici, va destruir una part de la nostra història. De la història personal, de la familiar i de la del poble. Els camions no se n’enduien enderrocs, s’enduien esquinços de la nostra cultura, mostres de l’arquitectura rural, maneres de construir, de la pedra tosca, maneres de viure, cultura del món dels traginers, dels carros, les cavalleries i dels seus aparells, del conreu de l’arròs, i de la taronja, de la columbicultura, de la gastronomia, de la conservació dels aliments, la matança del porc, el conreu de les olives… Amors i odis. Fidelitats i rancúnies. I tantes altres coses!
Totes ara soterrades, aplanades sota una cap d’asfalt. La pota sud (Sic, és al sud-est del poble!) d’Oliva.
Per començar, el seu nom, Hostal del Tardà, és la denominació de la casa de la meua família materna, el nom que jo he viscut; però, aquest no va ser sempre el seu nom. Abans, era coneguda (també oficialment, en plànols i documents) com a Hostal de Blay (sic), després, Posada de Giner –l’avi de ma mare, Blai Giner, amb la seua esposa, Francisca Ferrandis Pérez, en van ser els constructors, el van alçar. I també ha rebut, a posteriori, el nom, o renom, d’Hostal dels coloms, perquè se n’hi criaven. Hi havia un colomer, en un racó de la cambra, i nínxols per als coloms. Uns coloms que ignore quan hi apareixen; però sí que sé quan i perquè en van desaparèixer. Els caçadors que s’hi acostaven a les captures fàcils. Tan fàcils que, en més d’una ocasió, podíem oir els perdigons que queien sobre la teulada, o sobre el terra del davant de la casa. Els meus avis van deixar de criar-ne.
L’edifici, situat a un parell de quilòmetres al sud-est del casc urbà d’Oliva, s’ha mantingut en bon ús i estat, gràcies a la cura de la família que el vivia, els meus pares van ser-ne els darrers residents; fins que ha sigut enderrocat, arranat, per la picota febril del progrés bipolar d’uns comandos “autoanomenats ecologistes” que ocupen institucions i que no paren d’empolar el terme. I continuen!
Un edifici, resultat d’una construcció per fases, que va començar, segons que tinc entés, a les acaballes del segle XIX. Així, a un cos inicial, segons les necessitats i les possibilitats, se li anaren afegint elements posteriors en un procés que va durar quasi fins als últims anys de la seua vida. Els primers elements construïts van ser les quadres, l’hostal, la llar, la cuina i les habitacions del matrimoni constructor, i fills.
Aquest procés de creixement hi va deixar marques; moltes de les quals m’havien passat completament desapercebudes. Ha sigut fruit de l’observació i de converses amb ma mare, qui l’ha viscut més que jo (fins ti tot hi va nàixer!) que he pogut saber d’aquest procés de creixement i evolució. En alguns llocs, però, aquest creixement havia deixat empremtes que sí que havia sabut interpretar.
A banda dels canvis que jo vaig presenciar, com ara el formigonat progressiu del sòl del propi hostal que inicialment era de terra, com el de la quadra. També vaig conéixer la instal·lació d’una xarxa d’aigua corrent que s’alimentava del pou, amb un motor. Així com la instal·lació d’un lavabo, i excusat -o can Felip- a l’interior de l’edifici: al corral, com tots els que s’hi havien anat instal·lant a les cases “de poble” amb l’arribada de l’aigua corrent. I la substitució de les portes de les entrades principals a l’edifici, aquelles grans portalades de fusta, amb porticó, sempre pintades de gris blavós. Així com la “col·locació” d’un trestellador d’obra al portal per on va entrar la darrera gran riuada, barrancada, de la Gallinera. L’any 1987, si no recorde malament.
També hi van haver reformes, com ara el tapiat de les portes que, de la quadra donaven, directament a l’exterior de l’edifici, a banda de les dues portes interiors que comunicaven la quadra amb l’hostal. I d’altres, de les quals no n’he pogut traure l’entrellat. L’última, una finestra tapiada, a les acaballes del segle XX. Una habitació que va deixar de ser usada amb la darrera mort a la casa, la del meu avi matern.
L’hostal, posada, era un lloc on persones i cavalleries, podien reposar, dormir, restaurar-se, fer-se un refrigeri entre feina i feina, o anar a proveir-se des de les cases veïnes. Un espai que un document dels anys trenta identifica com a taverna. També era el lloc de parada, etapa de carreters, traginers, ordinaris, deforers…. Les quadres i els corrals encara es conservaven, tal qual, fins al moment de l’enderroc. En definitiva, s’hi donava servei al públic, abans de ser, finalment, únicament, la llar familiar, l’edifici on han nascut i traspassat alguns membres de la meua família.
Una de les petges d’aquella funció de bar, taverna, era una màquina d’aigua seltz; de la qual només tinc el record boirós (fins i tot, podria ser únicament un producte de la meua imaginació) de la seua presència en alt, penjada d’una paret de la cuina (l’estança on hi havia la llar de foc, i després la ràdio i la tele), al costat d’on hi havia hagut el taulell del bar. Un estri que mai no vaig veure funcionar i que sobtadament, per a la meua memòria, va desaparèixer. De la mateixa manera que, al llarg del meu creixement, n’hi ha hagut d’altres, de desaparicions de coses i elements que no sabria situar en la línia del temps.
La memòria és selectiva i té autonomia.
Una altra petja de la taverna és el fet que hi havia un taulell, una barra, on serien despatxades les begudes i els tramussos, les cacaues i olives… Jo no vaig arribar a veure aquell element; només n’he conegut l’existència per una foto antiga i per les marques de maçoneria que hi va deixar l’obra d’emparedat del buit del mostrador, que, a partir d’aquella foto, vaig poder donar-li sentit. Fins llavors només havia sigut un reparat de grans dimensions.
Una altra pista era, o podia haver sigut, millor dit, la gran quantitat de cadires, de bova, que sempre hi havia col·locades, en rastell, desades contra la paret, frontera, que separava “l’hostal” de les habitacions, de la cuina, de l’interior del bar. Moltes cadires, prou més d’una dotzena, per una família relativament curta, els avis, els fills, el marit de la filla, la néta i el marit, i els dos besnéts. Amb un màxim de sis persones convivents. Una dotzena de cadires a la part exterior, a “l’hostal”; però, a la cuina i a dalt i a les habitacions, n’hi havia encara més, a banda de les gronxadores, i alguna butaca. Tantes cadires, per a mi, només tenien sentit en ocasions com la matança del porc, quan s’hi ajuntaven altres familiars, manescal, escorxadors… allò era una festa! O en ocasió de les turmentes de tardor, quan s’hi aixoplugaven els treballadors dels camps veïns, o gent de pas, sorpresa pel xàfec. Amb tot, era “normal” que n’hi haguera tantes. En el meu sempre, sempre havia sigut així.
També, hi havia el nom d’una estança “el quartet del vi” i un celler, que podien ajudar a entendre aquella altra funció de la casa. El celler, va continuar sent celler en la meua experiència; també era un dels llocs per desar determinades menges, embotits, de la matança del porc. El quartet del vi, per contra, no em va ser una denominació gens transparent: era el quartet on hi havia el gra, la dacsa, per a les gallines, els panissos, i d’altres pinsos…
No puc deixar d’esbossar un somriure quan, ara, afegim dacsa a les nostres amanides; allò que jo abocava a les gallines del corral. No recorde haver menjat mai una panotxa de dacsa. i molt menys dacsa dolça, en pot. Lligams i connexions curioses que establim al llarg de la nostra vida i que conformen la nostra, permeteu-me el mot, idiocultura.
Un altre detall, una xapa d’aquella campanya publicitària del Nitrato de Chile. No és un element directament relacionat amb la funció hostatgera de l’edifici; però, sí que l’hi havien col·locat per tal com era un edifici de referència. I és que l’hostal també era el lloc on els arrossers del pla (la terra d’arròs d’Oliva-Pego) hi portaven les seues garbes d’arròs perquè foren trillades a l’era que hi havia, “enfront”, a l’altra banda de la carretera “nova” que unia Oliva amb Ondara. Un element, aquella xapa, del qual no en tinc consciència fins els últims temps de l’edifici, en una de les meues últimes visites per salvar objectes i records de la destrucció i l’assolament. Aquell cercle, cobert de capes de calç, era evident per les seues motllures i per la seua oxidació parcial. Però m’havia passat desapercebut.
També hi havia les visites de Pepe(?) el Sifonero, repartidor de Gaseosas la Gandiense, que hi duia ampolles d’aquell sifó que (ja) no es feia amb la màquina de fer aigua seltz; de sifó, de llimonades, de soda, de cervesa El Águila, entre d’altres. Supose que inicialment, ell o d’altres, serien proveïdors d’aquell local de restauració que, a la meua època, ja no ho era.
Curiosament, sempre hi he vist moltes capses de te, Hornimans, antigues, de llanda, i moltes tasses de café, de café amb llet, “de bar”!
També hi havia un forn de coure el pa, i les coques estil familiar de tradició de la Marina. Un estil de pastar i de coure les coques que ma mare manté viu, i que no té res a veure amb l’estil olivà de fer coques. Afortunadament! Així com les paelles de ma uela i les de ma mare, tampoc no segueixen els cànons olivans. Però, això són figues d’un altre paner, deixem la gastronomia per un altre apunt.
En aquesta evolució, també caldria parlar de l’arribada de la nevera familiar, no industrial. Allà, hi havia hagut una d’aquelles neveres de fusta, que gelaven a base de blocs de gel que es feien en la fàbrica de la gel del poble. Les neveres que jo hi recorde ja són, però, de llum, tot i que no sé quan hi va ser instal·lada la primera.
Un edifici amb una instal·lació elèctrica a la vista, com a evidència de la seua incorporació ulterior, sobre els anys quaranta; una xarxa de cables recoberts de fil, amb cassoletes i interruptors de ceràmica i fusta… i les modernes de baquelita! Una xarxa, per cert, de 125 volts. I una línia, amb una torre per al transformador, particular. Aquesta torre i un parell d’estances a les que s’accedia des d’un pati que, en el seu origen no era interior, van ser construïdes a mitjan segle XX.
Sense ser pròpiament a l’edifici, hi ha dos elements que en formen part. A banda dels horts, i els jardins, que l’envoltaven. Enfront, per nosaltres no era només un adverbi de lloc. En el nostre idiolecte, era la denominació del lloc on hi havia estat l’era de batre i trillar l’arròs que duien els arrossers del pla. Un espai que es va convertir, anys després, en un aparador per a la venda al detall de taronges i llimes de collita pròpia, a més d’alls, mel, raïm, mistela… en una parada destinada als usuaris de la carretera que anaven mutant de deforers, traginers… en turistes.
També sé, de referència, això sí, que els meus avis havien fet una sol·licitud a la companyia arrendatària del monopoli del petroli, CAMPSA, per muntar-hi una estació de servei, una gasolinera. Una idea que va ser, finalment, deixada de costat per la meua família. Me’n recorde, d’haver oït converses sobre el tema; qüestions de majors, clar! Això devia de ser pels anys seixanta; quan els cotxes, automòbils, i el turisme ja començava a fer oblidar l’etimologia de la carretera. Una carretera encara de llambordes i delimitada literalment per arbres ombrívols i protectors.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!