A la Facultat vaig aprendre la teoria:
El bilingüisme és un fenomen individual.
El conegut com a bilingüisme social és una fase més del procés de substitució lingüística; el procés que duu una comunitat de ser monolingüe en la llengua A, a ser monolingüe en la llengua B.
Al carrer en veig, en veiem, el resultat pràctic.
Una persona que és capaç d’usar fluïdament, en
els diferents àmbits d’ús, dues llengües, és bilingüe. Un poble no pot ser bilingüe, per tant, si tots i
cada un dels seus membres no són bilingües. El que tenim al nostre país és una població monoligüe en espanyol, una altra que, en diferents graus és capaç de parlar dues llengües. El grup de monolingües en català és buit. Ha desaparegut ja.
I, d’altra banda, tenim els parlants en altres terceres llengües.
Els ideòlegs del bilingüisme saben que treballen per la substitució definitiva de la llengua minoritzada. Si foren coherents amb la seua teoria reclamarien que tot, tot, fóra en bilingüe. Des de la penosa placa de la CALLE/CARRER, fins els canals de televisió (públics i privats) que emeten al país.
La situació en què ens trobem, al nostre país, és la de les darreres etapes de la substitució. Fins i tot als llocs on, al carrer és més visible. Mentre la llengua no siga necessària, mentre hi haja una altra llengua que faça la funció d’instrument de comunicació, aquella serà un luxe que, al remat, els pobles no poden mantenir.
La política lingüística és l’instrument de què es doten les comunitats lingüístiques, totes les comunitats, per mantenir viva la seua pròpia llengua. Al nostre país, dividit en diferents territoris tenim diferents polítiques lingüístiques, cadascuna rema cap a una determinada llengua. Als països monolingües també calen mesures de política lingüística, perquè en el món globalitzat hi ha interinfluències entre les diferents llengües; i n’hi ha unes que són més “potents” que d’altres.
La política lingüística de la Generalitat Valenciana és ben clara, la promoció i defensa de l’espanyol. Però, és clar, sense deixar de complir les obligacions que marca la constitució del Regne d’Espanya, i l’Estatut, també procura per la llengua pròpia.
Però, en quin grau? Si el comparem amb la política lingüísitica del règim del dictador Francisco Franco, és una política positiva: no en prohibeixen, de manera generalitzada, l’ús. Si, per contra, el comparem amb la política que fan, de promoció i ús de l’espanyol… no cal cap comentari.
Ara, la Conselleria d’Educació del Sr. Font de Mora -tot i estar en funcions- va per feina, no siga cas que… Al programa electoral de les darreres eleccions, diu que hi anava la promesa de la creació d’una única línia d’ensenyament, trilingüe! Tot i que ja hi havia començat a treballar abans d’esgotar la legislatura.
Aquest trilingüisme acabarà de rematar el procés de substitució lingüistica. I, al remat, d’altra banda, el de privatització de l’ensenyament. Com que només els centres privats que contracten professorat nadiu, o amb un alt nivell d’anglès seran capaços, en un primer moment, de fer dignament aquest paperot de l’auca, aquestes centres seran els qui s’enduran les plaques de qualitat trilingüe que atorgarà la Conselleria per millorar l’ensenyament.
Aquest programa és, també, una bomba contra la qualitat de l’ensenyament: els professionals, els mestres i professors quan usem la mateixa llengua que els alumnes, de vegades tenim dificultats per fer entendre determinats conceptes. Ara, amb aquesta boutade, el saber, els conceptes, estaran més allunyats dels alumnes.
Els pares que ajuden els seus fills amb els deures, ja no podran explicar-los res, perquè no entendran allò que hi ha als llibres! I, no us conte la cara que posaven els alumnes a les classes on he parlat d’aquesta nova línia trinlingüe d’ensenyament. Ells ja van haver de patir uns mesos allò de la “Education for the ciutadania”…
Mentre, als centres públics, continuem amb els instruments de treball de l’edat mitjana, cadires, taules, pissarra, i guix! La tecnologia, els ordinadors, els posem, de la nostra butxaca, els profes. Els llibres, els posen els alumnes.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tens tota la raó. El bilingüisme fa que la nostra llengua esdevinga inútil, que no servisca per a res, ja que tots ens entenem en la dominant (hi estem obligats per llei). Per tant, si no la fem útil en espais concrets, és a dir, si no podem desfer-nos del castellà en alguns àmbits, com l’escola, desapreixerà en un tres i no res.