Els mestres ens estem convertint, una vegada més, en el cap de turc.
Nosaltres som els responsables de la crisi!
Som uns mantes! No treballem! Només fem vacances!
Periòdicament, el tema dels horaris, les vacances, el sou (no tant), l’estabilitat laboral… dels professors, dels mestres, va apareixent en els mitjans de comunicació com una diana sobre la qual llançar dards irats que ajuden a la població a cremar neures.
I que, també, ajuden als polítics a tirar pilotes fora.
La polèmica de la presidenta de Madrid només és la punta d’un iceberg.
Ningú no se’n recordava, però, dels professors, mentre s’inflava la bambolla econòmica. Els alumnes només tenien ganes d’abandonar l’escola, perquè en quatre dies podrien cobrar molt més que un mestre, i sense haver de saber fer la o amb un canut.
És ben cert que hi ha una estabilitat laboral (però només en el cas dels que tenen la plaça per oposició: els que treballen com a interins, o a la privada, no tenen cap estabilitat). No oblidem, tampoc, que per arribar a poder treballar de professor, o de mestre, ha calgut una inversió de diners, de temps, d’estudi -de quatre o cinc anys, com a mínim-. Ara en seran dos més, donat que el CAP serà un màster (més diners) de dos anys. En professions, com ara la de polític, no cal tanta inversió, almenys d’aquest gènere. I els salaris, els horaris… són ben diferents!
El salari, el meu, que treballe des de l’any 1985, ha perdut un 45% de poder adquisitiu. A base de successives congelacions, retallades i augments inferiors al cost de la vida.
El nostre treball no es compta, únicament per hores lectives. Sense augmentar-nos-les (encara) la Generalitat valenciana, sí que ens va augmentar la càrrega lectiva: l’augment de la ràtio significa, evidentment, un augment d’alumnes, per classe, a atendre (a classe es redueix el temps per alumne, d’una banda) i una major quatitat d’exàmens, treballs, atencions alienes -o no- a la matèria… més hores de treball, en definitiva.
Sense comptar el fet que, físicament, quasi no caben a les aules. Allò de fer treball en grups, de desplaçar-se entre els alumnes mentre estan fent algun treball… esdevé una aventura enmig d’una selva de taules, cadires, motxilles..
I al professorat a qui li augmenten les hores lectives, tenen la barra de dir que no són més hores del seu horari laboral, que les 37’5 hores setmanals no es toquen! A la pràctica, però, són quatre hores més de treball. Són dues hores menys per a preparar les classes que tenia abans, les dues hores més de treball lectiu, i le corresponents extra per preparar-les!
La qualitat de l’ensenyament no es mesura en les hores lectives. Mireu aquest
quadre, a títol informatiu, de les hores de treball en el marc de l’OCDE.
Per a poder gaudir d’un bon sistema educatiu calen… diners, dotacions materials per als centres, i no anar fent pallassades, boutades, que només generen titulars de diari i fotos!
Però, en la nostra professió, patim una manca quasi absoluta de dotacions, i hem de posar, de la nostra butxaca, molts mateirals de treball (l’ordinador, la connexió a internet els bolígrafs, el paper, cartells, mapes…). Al lloc de treball tenim, això sí, la pissarra, el guix, les taules i les cadires dels alumnes… poca cosa més). Alguns departaments disposen d’aparells TIC (ordinador, canó…), perquè l’editorial a que trien com a proveïdora dels llibres de text els els ha regalats.
Alguns s’omplin la boca dient que posaran un ordinador a cada alumne (d’altres, però diuen que això provoca miopia!). Titulars de diari! Ni els uns ni els altres no es preocupen de preparar els mestres, perquè puguen fer un ús profitós d’aquestes tecnologies. És cert que hi ha cursets de reciclatge, que, però, ofereixen una quantitat ridícula de places! Aquests s’haurien de fer, si realment hi haguera voluntat de millorar l’ensenyament, per a tots i cadascun dels mestres; però, aixó… també… costa diners!
A tall de corol·lari diré que als mestres fumadors se’ls obliga a allunyar-se cinquanta metres de la porta del centre per tal com, donat que són un exemple (sic) per a l’alumnat, no els influïsquen negativament amb el seu mal hàbit de fumadors. Però, ningú no es preocupa de donar-los bon exemple a través d’unes bones condicions en el lloc de treball, en què l’alumnat es passa bona part de la seua jornada: Corredors molts estrets, que són una font de perill en cas d’emergència. Taules i cadires indignes. Aules que són forns a l’estiu i neveres a l’hivern; aules prefabricades a manta; contraexemples des de les televinsions públiques de com entaular un debat; i un llarguíssim llistat d’exemples: Però, com deia al començament, com que el professor no te la torna, pega-li ben fort!
Per cert, només volia dir per acabar que hui és festa al meu poble.
fer-se’n a la idea si no estàs dins el sistema, perquè el pensament generalitzat és que no ens podem queixar perquè tenim moltes vacances i un sou fix… ja sabem (nosaltres) com va lo de les vacances i el sou (no sabia que havíem perdut tant, jo hi he entrat més tard a l’ensenyament). Però sí, en època de bonança a ningú se li va acudir augmentar-nos el sou o millorar les condicions laborals amb recursos als instituts, ara sí que se’ls hi acut baixar-lo.
Quan vaig a la feina amb el meu ordinador personal, perquè allà som sis professors en un despatx amb dos ordinadors i no s’hi pot treballar còmode, has de fer cua per a imprimir o buscar altres espais per treballar, penso què dirien si a la feina tothom s’hagués de portar el material que usa… Sort que el guix és gratis, de moment.
Bon inici de curs!