punk's not meat

He de reconèixer que sóc bastant “cupaire”, suposo que per ressonància m’hi sento identificat: la pulsió anarquista, la visió dels països catalans, la visió internacionalista arrelada a una cultura concreta, la radicalitat en les formes, els intents incoherents de coherència, la humilitat sincera, la utopia, el somni d’imaginar tots els pobles lliures i alegres, etc.

Però la història és capritxosa i quan demanes i crides amb força, la vida et posa davant les proves perquè et provis. Just quan tothom estava de celebració continguda pels resultats electorals i els de Junts pel Sí sortien de roda de premsa un dels seus diputats cau cap a Catalunya sí que Spock. Un diputat que canvia radicalment la història, ja que de cop i volta ens necessitem tots i no val en abstenir-se sinó que hem de dir tots que sí.

És una carambola espectacular, també per Catalunya sí que Spock on a molta de la seva gent els està a punt d’explotar el cap després de veure com camina trepidant la història que ells en el fons voldrien però sense saber com, s’han canviat de banda.

I la CUP ara és esclava de la coherència, esclava dels bons propòsits, esclava de la utopia, esclava d’haver estat fidel però esclava al cap i a la fi. No perquè no tingui raó, que des del meu punt de vista en bona part la té, sinó perquè la visió general independentista no comprèn l’enrocament. I ja sabem qui escriu la història. En el fons és una paradoxa vital, que es repeteix sempre en totes les coses, és el ying yang, on dins d’una opció sempre sempre, més petiteta, s’hi amaga l’opció contrària.

És un gran dilema, però hem de confiar, els catalans tenim la virtut de trobar formules espectacularment enrevessades que les vestim, maquillem i donem sentit com a nosaltres ens agrada, segurament ningú ho entendrà, però nosaltres ja ens entenem.

Ara toca anar juntets i agafats de la maneta, tot xiulant cap a Ítaca (irònic post).