Commonmisery

Soledat Balaguer

13 de maig de 2016
1 comentari

Zona de confort

 

“Queridos amigos,
Es la tercera vez que yo, como tantos otros, venimos a Grecia a ayudar a los refugiados, en un intento de pregonar su dignidad, cuando la UE tanto está haciendo para quitársela.

La primera vez, en noviembre, fui a Lesbos, a recibirlos en la playa y abrazarles y decirles que eran bienvenidos, que estaban a salvo, a darles té caliente y ropa seca después del terrible viaje en el mar.

La segunda vez, en abril, a Idomeni, a tratarles de sus toses, fiebres, diarreas  y  dolores  físicos y emocionales y a seguirlos abrazando  y decirles que ellos para mí son importantes, que quiero que tengan una vida digna y que me indigna la respuesta de la UE.

La tercera ahora en mayo  a ver a mis amigos de las veces anteriores, a volverlos a abrazar  y decirles que estoy con ellos y que voy a hacer lo que esté en mis manos para desbloquear la situación.

Y aquí estoy, pidiéndoos que vengais, que salgáis de vuestra área de confort y vengais, no hace falta mucho, sólo una semana, no hace falta que tengáis ningún contacto previo, hay un hotel  (Park Hotel en Policastro ) donde se reúnen los voluntarios, venir, conectar con los refugiados, sentirlos, devolverles su dignidad que es la nuestra y explicarlo a vuestra familia y amigos.

Y entre todos desbloqueemos a esta UE que ha perdido el norte, y convirtamos la UE de “We the government” en la UE de “We the people“.
 Gracias por venir, os necesitamos, (no necesitamos ropa, ni dinero, sólo a vosotros. )
 Gracias.

Enviado desde mi iPhone”

És un mail de la Cristina, amiga d’una amiga, metgessa jubilada del Clínic.

Intento fer un llistat de les excuses perfectes que tinc, com molts de nosaltres, per no sortir de la meva zona de confort. 1) dues hèrnies discals que em fan la guitza (avui mateix he renunciat a anar al cinema, les cadires del cinema de Torroella de Montgrí em maten. Llàstima de Macbeth). 2) la meva filla petita es casa per Sant Joan. 3) Espero que a començaments d’estiu es publiqui finalment el meu llibre sobre geopolítica i hauré de fer bolos per presentar-lo. 4) Al juliol exerciré el meu nou ofici, “àvia d’estiu” –per manllevar el títol d’un llibre de Rosa Regás- mentre els fills treballen.

Estan bé, les excuses, oi? Jo ja faig coses, eh. Vaig a totes les manis i tinc un pin fantàstic, que em va regalar l’altre dia la Ohiane, una amiga basca de la-meva-filla-que-es-casa-per-Sant-Joan, que posa “Ongi etorri errefuxiatuak”. Mola molt, anar a una mani amb un pin en basc. La mare de la Ohiane, per cert, se’n torna a anar a Idomeni un altre cop. Una altra jubilada, aquesta vegada de l’hospital de Cruces, de Bilbao.

Les dones, sempre les dones, fortes i valentes. Les dones que em posen davant el mirall de la meva zona de confort. Em miro al meu mirall i no m’agrado. Una vida massa confortable, massa comme il faut, massa conformista.

Sé que no aniré a Idomeni. Les excuses són perfectes. Com són perfectes les excuses de la majoria de nosaltres, quan escrivim belles paraules d’indignació i repulsa, sense voler adonar-nos que no són belles, sinó velles.

Anar i tornar Barcelona-Atenes, 160 euros.

Zona de confort.

  1. Si tenim velles excuses per no anar a Idomeni, anem a les manis, posem-nos PINs, paguem el billet de la nostra neboda disposada, signem tot el que ens envíin, escrivim a qui sigui per aturar aquesta guerra que pagarem molt cara, actuem !
    Molt emotiu el post 🙁

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!