Haurem d’esperar al 14 de juny, quan els militants d’Unió Democràtica de Catalunya responguin a la pregunta que ha acordat el comitè de govern del seu partit.
De la pregunta, però, queda clara una cosa: exclou taxativament un procés constituent i una declaració unilateral d’independència.
Normalment, les declaracions d’independència són sempre unilaterals, excepte en casos que són considerats excepcionals: Suecia i Noruega; Txèquia i Eslovàquia… recorden algun més?
Excepcionalment, també, un poble treballa des de la base per aconseguir el dret a decidir el seu futur, i fer-ho activant un procés constituent, passant per unes eleccions que atorguin un mandat democràtic clar a la majoria dels parlamentaris que seran escollits. Aquest és el cas actual de la part de la nació catalana que anomenem Catalunya.
La pregunta proposada pel comitè de govern d’Unió Democràtica de Catalunya no deixa als seus militants l’opció de votar sobre si volen, o no, participar d’aquest procés, que de forma inequívoca haurà de trencar, algun dia, la legalitat espanyola, per passar a la legalitat catalana.
Aquesta pregunta, a més, és encara més perversa: la no-definició del partit que fins ara ha estat federat amb Convergència –fins al punt que mai, des de la mort del dictador, no s’ha presentat a unes eleccions tot sol- dóna l’excusa perfecta perquè d’altres partits no es defineixin: com podrem demanar a ICV-EUIA, a Procés Constituent, a Guanyem o a Podemos que facin el que no fa l’històric partit democristià?
Entristida i decebuda, des de la llunyania ideològica, avui pregunto al comitè de govern d’Unió Democràtica de Catalunya:
Esteu segurs que aquesta seria la pregunta que hauria proposat Carrasco i Formiguera?
Avui heu traït la seva memòria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!