Dilluns, Grècia va oferir, en la taula de negociacions europea, rebaixar el seu pressupost de defensa en 200 milions d’euros.
Segons les estimacions del Stockholm International Peace Research Institute (Sipri), amb dades de 2014, això significa únicament un 5% del pressupost anual de defensa de Grècia. Segons les estadístiques de l’OTAN, Grècia és el país europeu que més diners destina al pressupost de defensa respecte al seu PIB. El 2014 va ser el 2’2%. El Regne Unit aporta un 2’1%. Oficialment, els membres de l’OTAN haurien de destinar un 2% del seu PIB a armament, però la majoria dels països no ho fan. De fet, només Polònia i Estònia arriben a aquest 2%, a part dels Estats Units, que hi destinen un 3’6%.
Com és que, en la situació en què es troba, Grècia no ha tallat de soca-rel les seves despeses militars? Com és que els socis europeus no han revisat els comptes en aquest sentit? Com és que el Govern d’Alexis Tsipras no ha començat per retallar aquestes despeses?
El primer problema és que, encara que els efectius de l’exèrcit grec han passat en els darrers 4 anys de 213.000 a 106.000 soldats, el pagament del seus salaris i pensions s’emporten el 73% del pressupost.
El segon problema és que Syriza va haver de pactar amb el partit de la dreta ultranacionalista Anel, i va nomenar el seu líder, Panos Kammenos, ministre de Defensa. Kammenos expressa una gran part de l’ànima grega: odia Turquia. I Turquia, que té el quart exèrcit més poderós del món, és el gran problema militar grec. Grècia té unes tres mil illes, moltes de les quals són illots deshabitats i molt propers a les costes turques, i aquí entra en conflicte el concepte d’aigües territorials. Generalment, la “Zona econòmica exclusiva” (EEZ) considera 200 milles a partir de la línia de la costa. L’excepció a la regla apareix quan dues EEZ es solapen. Generalment, qualsevol punt de la línia solapada es considera que pertany al territori més proper, però són els estats confinants els que s’han de posar d’acord. Encara que la convenció de Ginebra de dret marítim del 1958 establia què pertany a qui, sempre existeix la por d’un conflicte –tot i que l’últim incident greu data del 1996, en que es va desfermar una crisi sobre la pertinença dels illots Imia (Kardak, en turc)-. El fet que, segons sembla, en tota aquella zona existeixi una immensa quantitat de gas a poca profunditat del fons marí no ajuda a arreglar les coses, precisament.
Però el principal problema de Grècia per no poder baixar el seu pressupost de defensa és l’immens cinisme europeu. Durant anys y panys, els principals proveïdors d’armes a Grècia, després dels Estats Units, han estat els països europeus: França aporta un 12% del total. Alemanya, un 25%.
Alemanya, que vol que li paguin els deutes. Els tres funcionaris de la Unió Europea que dirigeixen la negociació amb Grècia, Task Force, BCE i el representant de la Comissió, són alemanys. La directora de l’FMI és francesa.
Durant el segle XX, Alemanya va fer fallida tres vegades. La primera, el 1923, i va donar lloc a una reducció del deute de la primer guerra mundial i un ajornament de pagaments fins a 50 anys a partir del 1930. Hitler, evidentment, va deixar de pagar, el 1933. Després de la segona guerra mundial, al 1953, amb l’excusa d’ajudar a la recuperació d’Alemanya, i evitar de passada l’avenç del comunisme, es va reduir el deute alemany en un 63%, ajornant novament els pagaments… que van quedar oblidats després de la reunificació de 1990.
Quan els nazis van envair Grècia, a part de enviar als camps de concentració desenes de milers de jueus –55.000 només de la ciutat de Tessalònica!- van obligar a l’estat grec a pagar el cost de l’exèrcit invasor. Al valor actual, uns 165.000 milions d’euros, un 50% del deute grec el qual, per cert, va passar de ser un deute privat amb companyies i bancs majoritàriament alemanys i francesos, a ser un deute públic que hem de pagar entre tots. França i Alemanya recuperaran els seus diners, amb els quals han fet negocis a Grècia durant desenes d’anys
Durant 40 anys, quaranta!!!! l’Europa que es va alliberar del nazisme, amb milers de morts grecs –i republicans espanyols- va mirar cap a un altra banda i no va moure ni un dit per ajudar els països del sud a desfer-se dels dictadors que els massacraven.
El cinisme europeu fa feredat.
(Fonts: SIPRI, The Guardian, Bloomberg, La Libre Belgique, Público.es)Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I sense oblidar la imposició de la guerra civil per eliminar la influència del partit comunista qui després d’expulsar als nazis en guerra interna contra els col•laboracionistes monàrquics, l’ajuda dels britànics primers i els americans després imposaren de manera brutal el règim capitalista.
Ara bé, els grecs a l’inici de la segona guerra mundial tenien ja un deute impagable amb britànics i alemanys i d’una o altra manera així han estat fins ara.
Voldria afegir , però, que són els grecs qui tenen la darrera paraula, d’ells i només d’ells ,depèn si volen encadenar-se al deute que li exigeixen o alliberar-se’n, sent amos dels seus destins i ( i ara ve la torna) i els seus sacrificis.
Molts esclaus s’estimen més les mentires dels amos que la responsabilitat dels propis actes.
La por a la llibertat és molt poderosa