L’ANC del Gironès em va demanar si podia fer un article expressant el que havia sentit i pensat en presentar-me a les eleccions per l’Assemblea del Consell per la República, per publicar-lo en el seu Butlletí del mes de novembre. Em va emocionar que el fessin públic amb aquest nota: “El Consell Editorial d’aquest butlletí ha trobat tan oportú l’article de Soledat Balaguer que li ha donat l’espai corresponent a l’Editorial. Ens hi sentim plenament identificats. Ens el fem nostre”.
Tot i que ja han passat unes setmanes de les eleccions al Consell, crec que el que expresso pot seguir sent vàlid, en uns moments en que, novament, la política autonòmica i la política de l’estat espanyol fan ostentació clamorosa de la mediocritat dels seus protagonistes.
A continuació, doncs, el meu text:
Fa uns anys, quan ens vam donar les mans al llarg de quatre-cents quilòmetres, cap de nosaltres va pensar en preguntar al company del costat a quin partit votava, i aquesta va ser la nostra força. Aquesta circumstancia va convertir l’ANC dels primers temps –i també ara- en el “fosc objecte del desig” de tots els partits polítics. Alguns van maldar per controlar-la, altres per intentar destruir-la, sin que se note el cuidado. Debades. L’ANC fa el seu camí ciutadà, el testimoni viu de la persistència d’un poble.
Doncs bé, la mateixa sensació de llavors l’he viscuda intensament durant aquestes darreres setmanes, en presentar-me a les eleccions de l’Assemblea de Representants del Consell per la República. Tot sabent d’antuvi que no sortiria elegida, perquè, d’entrada, a Girona ens vam presentar desenes de persones i forçosament el vot seria molt dividit.
Però, al menys en el meu cas –i crec que en la majoria de tots els que es presentaven- hi havia una raó íntima per fer-ho: ser-hi. Dir, senzillament, “compteu amb mi”. Ser-hi, com hi vam ser l’1-O, com vam continuar sent en sopars grocs, birres per la república, talls d’autopistes, presentacions de llibres, plantades cada setmana per la llibertat i l’amnistia, o presència, avui, als jutjats de Figueres, i demà, als de Girona. Sigui el que sigui i convoqui qui convoqui, amb una mena de multimilitància que, confessem-ho, moltes vegades se’ns ha fet feixuga i potser, fins i tot, desesperançada.
Ser-hi, perquè vam votar i vam guanyar. Ser-hi, perquè ens volen sotmesos. Ser-hi, perquè, a poc a poc, hem anat canviant el marc mental i, com més va més, ens sentim aliens a la realitat imposada d’un relat que ens repugna íntimament.
No, no som espanyols, i no, ja no admetem que l’imperi ens governi. L’única resposta possible, doncs, la que vam intentar donar els més de cinc-cents ciutadans que vam decidir presentar-nos a les eleccions del Consell, va ser fer un pas endavant. Era l’ambient que es respirava durant la campanya. Evidentment, corrien algunes llistes, i a les xarxes alguns anunciaven el seu vot per uns o altres. Però quan vam tenir l’oportunitat de trobar-nos -a mi em va tocar anar al debat a Olot- vaig tenir la sensació claríssima que no competíem els uns contra els altres.
Cadascú, des de la seva ideologia i la seva experiència vital, senzillament explicàvem perquè ens volíem comprometre, perquè consideràvem que el Consell per la República era una eina important i indispensable, per que era –és- l’única estructura que no està sota el poder de l’imperi (precisament va ser a Flandes on Castella es va començar a esberlar i, de vegades, la Història propicia el simbolisme).
I sí, com tantes altres vegades, amb noms i cognoms perquè ens tinguin ben fitxats i sàpiguen qui som ( tot sentint que tenim al costat més de cent mil persones que s’han fet membres del Consell, i més de dos milions que vam anar a votar el 2017), com tantes altres vegades, doncs, ens impliquem en la lluita per la llibertat, en l’assoliment d’una república que ens converteixi en ciutadans mentre deixem de ser, definitivament, súbdits de ningú.
“Si jo no tinc por, tu no tens poder”. Hem après, una vegada més, a conrear el coratge. Ens hem donat les mans, de Salses a Guardamar, i no tenim por. Som invencibles.
Tossudament alçats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!