Commonmisery

Aquest vespre l’Associació de Dones periodistes de Catalunya m’ha lliurat el premi a la Trajectòria professional. Us copio el breu parlament d’agraïment que he llegit, per si us interessen alguns records d’una periodista jubilada.

“Gràcies, companyes, per aquest premi que no esperava però que, en tot cas, indica a priori que sóc molt gran!!!

Vaig començar a treballar a la Vanguardia el 1971 i, en aquell moment, només hi havia dues dones a la redacció, jo vaig ser la tercera.  Jo tenia encara no 23 anys i portava unes minifaldilles esplendoroses que van provocar que, al cap de dos dies, m’advertissin que tenia prohibida l’entrada a la impremta.  Semblaria que els linotipistes devien tenir un gen específic que els destarotava si veien una minifaldilla…

Bé, en aquest moment, ens hauríem de felicitar perquè hi ha moltes dones periodistes. Ja no som una excepció. Però, amb la meva experiència vital, em sembla que, quan en una professió es normalitza la presència de les dones, normalment significa que es tracta d’una feina sacrificada, mal pagada, molts cops precària i amb uns horaris infernals…

Un any després es va fundar el Grup Democràtic de Periodistes, que va sorgir, bàsicament, de la que llavors es deia Escola de Periodisme de l’Església, instal·lada al CIC, i que era el contrapunt a l’escola oficial de periodisme, que estava sota la fèrula del llavors ministerio de información y turismo. Én la meva promoció èrem poc més d’una vintena d’alumnes, un grup compacte i molt divertit, amb l’Andreu Barnils, l’Antonio Franco i el Carlos Perez de Rozas, entre d’altres, animant tot el cotarro. El Grup Democràtic va ser punta de llança en la llavors Asociación de la Prensa de Barcelona. La primera manifestación autoritzada pel gobierno del estado en tot Espanya, va sortir de la nostra seu de la rambla de Catalunya. Amb una única pancarta: “llibertat d’expressió”.

Després de la Vanguardia, vaig fer el salt al Diari de Barcelona. La Margarita Rivière era la cap de la secció de cultura, i el director de llavors, Tristán la Rosa,  em va oferir ser cap de la secció d’espectacles. Fins que el propietari del Diari s’ho va vendre a una opció que era, clarament i directa, depenent de Alianza Popular. I aquí es va produir un fenomen important per la professió. Els 30 redactors vam formular la nostra reclamació de tenir dret a la “clàusula de consciència”. Per primer cop, se’ns va reconèixer el dret a una indemnització específica, pel fet que no podíem treballar en un diari que havia canviat la seva línia editorial en contra de les nostres conviccions periodístiques i personals. No sé si en aquests moments els periodistes tenen aquesta possibilitat, francament.

Vaig ser una de les fundadores de la revista Vindicación Feminista, amb la Lidia Falcon, la Carmen Alcalde, l’Anna Maria Moix i tantes altres i, al mateix temps, jo intentava, també, utilitzar la ironia a la revista Por Favor, amb una secció que es deia “El 51’4 per cent”, perquè sí, les dones som majoria absoluta.

Vaig ser cap de la secció de cultura a l’Agència Efe durant anys i després em vaig agafar un respir i vaig treballar uns anys com a freelance. Els últims anys de la meva vida laboral els vaig dedicar al Consell de l’Audiovisual, portant, des del punt de vista tècnic, les relacions internacionals del Consell. Encara que sembli mentida, Espanya és l’únic país d’Europa (i no parlo de la Unió Europea, sinó de la cinquantena de països que formen part del Consell d’Europa) que no té una autoritat reguladora de l’audiovisual. La primera feina internacional del CAC, doncs, va ser explicar la situació. La EPRA, la plataforma europea, ho va resoldre de seguida: va canviar els seus estatuts per donar-nos cabuda. Amb la col·laboració decidida del consell francès, vàrem impulsar el Réseau, la xarxa d’autoritats reguladores de la mediterrània. A banda i banda, un pont de mar blava. Al Réseau es parlava sobre tot de drets fonamentals, llibertat d’expressió, imatge de la dona. A l’EPRA, es feien estudis i recomanacions sobre el hate speech, el discurs de l’odi. Vint anys després, no sembla que hàgim tingut massa èxit.

Companyes, estem en un moment de crisi climàtica del periodisme. Del concepte de periodisme. La bona noticia seria que l’Associació de Dones Periodistes es dissolgués, perquè ja no calgués la seva existència. Però no és així. Ens violen en manada, i de vegades alguns mitjans, com també jutges i policies,  ens fan doblement víctimes. I a les tertúlies tenen entrada franca els gabinets de comunicació de partits i grans empreses perquè, ja se sap, com deia Leonardo Sciascia,  que el poder és sempre un gran delinqüent impune. Els spin doctors, moltes vegades, es fan passar per periodistes. Però no ho son. Ens informen de tot i no ens assabentem de res.

Reivindiquem, companyes, el periodisme. I recordem, sisplau, tothora, allò que deia Riczard Kapuscinsky: els cínics no serveixen per aquest ofici.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!