Un whatsapp de la meva filla m’avisa: “T’has assabentat de Paris? Quin horror”
La notícia m’agafa a la sortida d’Ullastret, on he anat a visitar l’exposició temporal “Els caps tallats”. Sembla que els pobles guerrers, un cop acabat el combat, tallaven els caps dels enemics. Els caps eren separats del cos de les víctimes i tractats fins a convertir-los en instruments mediàtics, en símbols de la victòria bèl·lica o del domini per la força.
L’exposició acaba amb una reflexió: “L’exercici de la violència, en les seves múltiples modalitats, és un element recurrent al llarg de la història que es manifesta en diferents graus d’intensitat, des de la mera coerció fins a la brutalitat extrema. La seva existència, com element innat a la condició humana, s’amplifica amb l’aparició de la civilització i apareix sovint associada al poder com a forma de sustentació o d’expansió del mateix. La violència esdevé doncs l’instrument que serveix per imposar, de manera individual o col·lectiva, la voluntat arbitrària i subjectiva dels uns per sobre dels altres”
La reflexió s’acompanya d’un petit dossier de premsa, amb la terrible fotografia de l’ostatge agenollat, vestit de taronja, uns segons abans de ser decapitat.
Penso en el terror que es viu a Síria, a l’Irak, al Kurdistan; penso en els pobles cristians que estan essent massacrats sense que ningú no faci res. Penso en jueus i palestins. Penso també en els “cristians renascuts” de Bush i la presó d’Abu Grahib. En la terrible història de la humanitat, la massacre dels indígenes americans, les bruixes cremades, el cap del general Moragues penjat al Portal de Mar.
Auswitchz.
El terror, avui, a la redacció de Charlie Hebdo.
Dos mil cinc-cents anys de terror.
(vaig ser redactora de la revista d’humor Por favor, a les darreries del franquisme. Charlie Hebdo era el model en el que ens emmirallavem setmana a setmana)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!