Catalunya viu el moment més dolç de la seva història recent
Per fi ha passat. Ja era hora. Ha estat llarg i semblava que no arribaria mai el moment. Però, després de tres dècades de letàrgia i de viure immersos en una mena de fals país de les meravelles, les coses comencen a posar-se al lloc on els correspon.
Els pactes post-electorals han deixat els nacionalistes catalans amb una cara d’imbècils que és de pel·lícula. Només cal parlar amb la majoria d’independentistes, votin a qui votin, per constatar un desengany de la classe política catalana que només ha servit per acumular frustració i impotència en evidenciar la indefensió del poble català en mans d’una classe política que a l’hora de la veritat sempre s’ha mostrat poc -més aviat gens- interessada a trencar definitivament i al més ràpid possible amb l’estat espanyol. A qui pot estranyar-li un percentatge d’abstenció tan brutal? Què s’esperaven?
Els dos únics partits autòctons, CiU i ERC, han demostrat després de l’1 de novembre que la seva primera prioritat no era pactar l’un amb l’altre, sinó que abans d’arribar a aquest escenari calia esgotar totes les altres possibilitats. Així ho van fer tots dos i ara assistim, una vegada més, a l’habitual espectacle lamentable de retrets entre uns i altres en una mena de competició per veure qui és més nacionalista.
Però aquest no és el problema. Deixem que juguin i que es barallin un cop més. És el que sempre han fet. Quina és, doncs, la novetat?
El poble català ha de ser més savi, i sobretot més astut. De debò pensàvem deixar el nostre país mil·lenari a mans d’aquesta colla de fascinerosos polítics? I el que és pitjor, de debò pensàvem deixar el nostre futur a les seves mans? A ells, que en trenta anys no han parat d’encaixar-nos a Espanya i, per tant, girar l’esquena a les aspiracions nacionals del nostre país?
Ara que en aquest país les màscares han començat a caure, és ara quan la gent comença a adonar-se a on ens han dut els nostres polítics -tots plegats- en trenta anys: a estar encara més encaixats a Espanya. I les bones intencions i els bons propòsits? S’han esvaït com el fum, senyors. Però, sabeu, per això Catalunya viu ara el moment més dolç de la seva història recent, i el viu precisament per això, perquè ara comencem a despertar d’un malson, d’una agònica letàrgia amb la qual han cloroformitzat el país mentre han putinejat a cor què vols.
Per això ara és el moment d’apostar decididament per una iniciativa popular lliure i transversal, sense lligams de cadira a cap partit i per tant sense condicionants pel mig, com és Catalunya Acció, encapçalada i integrada per catalans que han decidit d’una vegada tirar pel dret tot creant una via paral·lela al fastigós putineig dels nostres polítics encaixistes. Aquesta via serà imparable. De fet, ja ho és, d’imparable. Serà el poble de Catalunya el qui acabarà donant una lliçó als nostres polítics capficats en encaixar-nos a Espanya a poc a poc en els últims trenta anys!
Jo sempre dic que els polítics sempre necessiten el poble, però hi ha moments en què el poble no sempre els necessita a ells.
Noicat
(Dijous, 16 de novembre de 2006)
Extret de Racó Català: http://www.racocatala.cat/forum/llegir.php?idf=1&fil=60695&pag=1&llindar=2&mode=3