BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Catalanisme (per Miqui Mel)

Hi va haver un temps a Catalunya quan no es parlava de catalanisme, i era així per la senzilla raó que no calia; a Catalunya bàsicament només hi havia catalans els quals practicaven diàriament la seva catalanitat sense necessitat de militàncies de cap tipus. No eren temps idíl·lics i no ho dic amb nostàlgia però. Els/Les catalans/anés vam perdre les llibertats un malaguanyat dia. Van ser temps de forta repressió, i com era d’esperar la nova anormalitat va portar l’evident sentiment de rebuig a una realitat que s’imposava per la força, una realitat aliena, un realitat bàsicament espanyola. Així durant el segle XIX fruït -entre d’altres qüestions- d’aquest malestar i de la necessitat de diferenciar-se de la nova realitat importada, va anant prenent cos el que coneixem com a catalanisme.

El catalanisme primigeni va tenir (i té) una vessant cultural nascuda uns cent i escaig anys després de la derrota de 1714, i que coneixem popularment com la Renaixença (no està de més esmentar que alguns autors, tot i catalanistes, escrivien encara habitualment en castellà, típic en les elits il·lustrades del país però no pas a les classes populars), però també va tenir una materialització política gràcies a l’esforç intel·lectual de personatges com Roca i Ferreras, Valentí Almirall o Enric Prat de la Riba. Darrera va seguir tot un reguitzell de publicacions, associacions, ateneus i finalment partits polítics que es van anar succeint a partir del darrer terç del mateix segle.

Per diferents motius, que no analitzaré ara, durant bastant de temps els catalans dits de soca-rel han negat la catalanitat a aquells altres catalans que per raons diverses viuen sota una pulsió no estrictament catalana, més concretament, sota paràmetres castellans o espanyols, motivat això segon potser per la seva parla, pels costums o pel simple sentiment de pertinença a una altra realitat. Des d’aleshores la polèmica separava aquells qui es consideraven portadors de les essències del país, d’aquells qui molt gràficament afirmaven que a Catalunya ningú té la potestat per repartir els anomenats "carnets de catalanitat", i que per tant es consideraven tant catalans com els primers.

Amb un reconeixement tàcit de que uns i altres son catalans, ambdues maneres de veure el país han sobreviscut en diferent grau fins els nostres dies. Certament hem d’estar contents que ja no distingim entre catalans "de veritat" i catalans "de pega", i això ha contribuït de manera decisiva en la integració dels nouvinguts i en la cohesió social al Principat. Això no ha suposat però la desaparició d’aquella pulsió que dona tanta o més importància a allò que ve de fora que no pas a allò que és propi. I així arribem als nostres dies on un no nascut a Catalunya aspira amb tota normalitat a ser President de la Generalitat, i curiosament només des de fora del país es qüestiona la seva idoneïtat per raons de procedència, la qual cosa demostra que aquest discurs -tot i que algú pretengui ressuscitar-lo ara- es va superar fa ja molt de temps.

Dit això m’agradaria apuntar una qüestió que tot i diferent es relaciona amb aquesta última. I és que de la premissa de reconèixer-nos tots catalans ha derivat durant els últims anys una assumpció totalment esbiaixada que fa que gaire bé tothom al món polític de casa nostra s’auto-enganxi sense escrúpols l’etiqueta de catalanista. I és que si bé no hi ha dubte que és català tot aquell qui ha nascut, viu o treballa a Catalunya i que té voluntat de ser-ho, em temo que catalanista no és tot aquell català que practica la política a Catalunya. Com no ho és tot aquell qui en algun moment hagi format part d’aquell govern tripartit que es feia dir catalanista i d’esquerres.

Parlant-ne clar, en Montilla no és catalanista ni de lluny (

Un bon exemple que tothom entén a la primera és que mentre es pot ser espanyol i català (tot i que jo no puc), no es pot ser espanyolista i catalanista alhora de cap manera. Més gràficament, no es pot ser del Barça i del Madrid al mateix temps, o ets una cosa, o l’altra, o cap de les dues.

Ben mirat no pot estranyar que ser catalanista sigui un bé tant admirable. És una cosa tant gran que ni tant sols cal ser català per ser-ho. Qualsevol ciutadà del món pot aspirar-ne, doncs no es demanen documents, ni passaports, ni hi ha control de fronteres, només cal practicar sincerament la catalanitat. Oi que és bonic?

L’esquizofrènia de molts catalans neix de voler fer compatible dues pràctiques antagonistes. Impossible. El dia que la major part de la classe política catalana se n’adoni es posarà sens dubte la primera pedra d’una renovada nació.

El país ja pateix prou l’espoli, que no ens robin també els mots.

Londres, 14 de juliol 2006.