Estimem la llengua com l’estimà Queta Pizà. En memòria seva.

En memòria de la Queta
La Queta, una veu de la Llengua Catalana.

Cal que estimem la nostra Llengua!

La desmemòria del nostre Poble, un greu error que hem d’esmenar.

Fa uns dies vaig rebre una comunicació de Bartomeu Balutxo (balutxo@gmail.com) des de les Illes.

He tardat masses dies a publicar-ho en el blog que administro, però avui ho faig en memòria de la Queta que jo no coneixia però amb les explicacions de Balutxo la he coneguda, respectat i estimat des de la natural distància. Pel que veig i comprenc la Queta tenia la força i la bondat dels bons homes catalans que tenen el do d’estimar la nostra pàtria, la nostra gent … fins al món sencer.

Salvador Molins Escudé


——————-

Bartomeu Balutxo

1 – Dissabte vespre es va dormir per sempre Queta, aquella nina que, amb el seu germà Mateu, Teo, sota la direcció musical de son pare, Nicolau, va enaltir amb cançons la nostra llengua en temps de censures i de precarietat cultural. D’acord amb el seu desig, no hi haurà cerimònia pública de comiat. 

L’estiu de fa quatre anys, a Ses Salines, es va projectar Elisabet, en català, Va ser un horabaixa de restauració de la memòria compartit amb tendresa i satisfacció, amb la vídua de Guillem d’Efak, Mònica Pastor, i amb l’assistència dels tres principals protagonistes: Maria Cinta i els germans Queta i Teo.

———————–

“4. GRÀCIES PER LES IL·LUSIONS I ELS SOMNIS

Què tenen en comú els personatges descrits? Quina característica uneix i entrunyella la personalitat de Josep Maria Folch i Torres amb la d’Alexandre Martí o la de Nicolau Pizà i, per descomptat, de Maria Cinta, de Queta Mateu Pizà o de Guillem d’Efak? Doncs, que tots eren, i benaventurats els qui tenen la sort de ser-ho avui encara, uns perfectes idealistes; uns somiadors. Com els joves xinesos que el febrer de l’any 1968 varen reclamar la revolució cultural, com els joves francesos que el mes de maig varen creure en la cultura com a eix transformador de la societat, els nostres protagonistes dipositaren les esperances en la poesia, en la novel·la, en el teatre, en la música, en el cinema, en les arts en general i, de manera concreta, en la necessitat de recobrar, des dels escenaris i les pantalles, la llengua proscrita dels nostres avantpassats, l’idioma de Ramon Llull i d’Ausiàs March, aquesta llengua tan maltractada amb la qual hem estat nodrits des dels pits de les nostres mares, amb vou-veri-vous, romanços i rondalles. Tenien somnis! Tenien il·lusions, però que ningú no els qualifiqui d’il·lusos, perquè no eren uns inconscients. Eren, això sí, uns herois. Unes persones que defugiren els camins fàcils de la comoditat i preferiren la ruta del compromís amb el seu poble, la seva llengua, la seva cultura, la seva identitat. Per això cal fer memòria i per això cal un tribut de reconeixement agraït. Alguns dels protagonistes ja no hi són, però ens hem de voler fer hereus del testimoni que ens llegaren. Un popular adagi africà afirma que cap persona no mor mentre hi hagi algú que la somia. Si això és així, ens cal mantenir i alimentar aquelles il·lusions i aquells somnis.”

IV. Queta i Teo

En el llibre 25 anys de Nova Cançó a Mallorca, l’escriptor Joan Manresa escriu:

L’Any 64 Mallorca desperta a la cançó incorporant-hi dos germanets que, amb una gràcia no gens habitual, ofereixen cançons conegudes, altres del seu pare, Nicolau Pizá, i, també, alguna mig fet per ells mateixos. Són “Queta & Teo”, que abans d’acabar l’any ja tenen tres discs al carrer. Si sorpresa són els seus enregistraments, encara ho són més les seves actuacions. Sortir a l’escenari i ficar-se la gent a la butxaca és tot u. Nicolau Pizà és el pare, el compositor, el mànager, l’encarregat dels pre-enregistraments… I plouen les actuacions a teatres, festes, ràdio i televisió.

De part meva, en el llibre Crònica de la Cançó Catalana (UIB, 1987) també els vaig dedicar un capítol (15).

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

Els dos germans projectaven una gràcia i una simpatia que s’apoderà del públic. L’harmonia del seu cant i les segones veus, cosa poc usual en el món infantil, els hi conferien una gran personalitat i es feren molt famosos, perquè apareixien continuament en els programes de ràdio i televisió de màxima audiència. Com a curiositat, cal esmentar que l’any 1964 varen ser els primers en cantar a l’estat espanyol una versió de Blowing in the Wind de Bob Dylan (16). És evident que la figura de son pare, militar d’aviació professional, però part damunt de tot músic vocacional, va ser determinant no només en la promoció dels seus fills, com a compositor i arranjador, sinó en la divulgació de la cançó catalana a Mallorca, com a representant de la casa Edigsa i com a promotor cultural. És injust i reclama reparació, comprovar que el nom de Nicolau Pizà i Mesquida (1924-2006) no apareix a la Viquipèdia. El seu poble de Campos, al qual va dedicar un pasdoble, també té el deure pendent de tributar reconeixement a la seva figura.

Altres il·lustracions:

13-CintaEscamillaEfak

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

14-FestivalCançó

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

15-SinòpsiElisabet

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

16-QuetaEfak

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

17-QuetaTeoEfak

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

6. POST SCRIPTUM

Dia 4 de juliol de 2014 a l’antic cinema Recreativo de Ses Salines (Ca na Maria Vela), dins de la programació Lloc i Memòria, es va projectar Elisabet en versió catalana. Vaig fer la presentació, conjuntament amb Mònica Pastor, vídua de Guillem d’EfakBel Maria Galmés, de la comissió organitzadora, Maria CintaMateu Pizà i Queta Pizà, tres dels protagonistes del film, i Victòria Riutort, de l’equip programador de l’esdeveniment. Es va exhibir un making of inèdit de Nicolau Pizà i els presents varen convidar tothom a fer memòria i no deixar morir mai les il·lusions.

Entre d’altres curiositats, Mateu Pizà va explicar que La cançó dels bandolers, una de les que canta Maria Cinta amb quatre dels malvats (i, sobretot, inútils) bandits, només la cantava un dels actors i les altres veus les feren Nicolau Pizà Alexandre Martí.

Va ser un capvespre d’emocions i evocacions!

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

————————

Al primer enllaç, trobareu la referència a aquella pel·lícula, amb informació del moment històric que es va estrenar, dels protagonistes i de l’acte de Ses Salines, com a tribut de reconeixement agraït a Queta Pizà i Aulet. 

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=266465

Al segon enllaç, podreu veure la interessantíssima entrevista que Raphel Pherrer va fer a Nicolau Pizà, l’any abans que morís.

2 – A l’enllaç trobareu una reflexió de Raphel Pherrer. Ahir, a l’enterrament de Queta Pizà Aulet, no hi va haver cap representació institucional. Ningú dels Ajuntaments de Palma i de Campos, ningú del Consell de Mallorca, ningú del Govern de les Illes Balears, ningú de la Generalitat de Catalunya, ningú de les entitats culturals del país, ningú de la premsa escrita, ningú de les ràdios ni les televisions… Una desconsideració a la família i, sobretot, una manca de respecte a la memòria col·lectiva del nostre poble cap a una dona que, amb el seu germà Mateu (Teo), ambdós de la mà de son pare (una persona valenta i compromesa amb la música, la llengua, la cultura i el país), varen obrir les portes de la Cançó Catalana a Mallorca i foren determinants en el recobrament, des dels escenaris, de la veu segrestada. 

Cal posar remei a aquest oblit tan negligent i, si no ho fa d’immediat qui correspon, refarem la memòria des de la societat civil.

Gràcies, Queta!

PS.- Llàstima no haver obtingut la versió en català de la cançó final de la pel·lícula Elisabet de 1968, interpretada per Queta i Teo, amb Guillem d’Efak i Maria Cinta, per il·lustrar aquest petit vídeo amb la llengua que varen fer servir els protagonistes en els seus discs.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *