ELISABET, 1968; temps de censura a un país d’il·lusions

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

El dissabte 8 de juny de 1968 es projectà en públic per primera vegada la pel·lícula Elisabet, basada en la novel·la del mateix títol de Josep Maria Folch i Torres, amb guió i direcció d’Alexandre Martí. La protagonista va ser la jove cantant Maria Cinta, acompanyada entre d’altres per Guillem d’Efak i els germans Queta i Teo, molt populars i estimats, tot i que l’any abans ja havien abandonat la cançó.

La pel·lícula, els qui la feren possible i un conjunt de fets transcendentals convergeixen en un punt àlgid de la nostra història que reclama una merescuda evocació.*     *     *

ÍNDEX

 

1. VICISSITUDS I PERIPÈCIES D’UNA PEL·LÍCULA

I) Silenci, es filma!

II) Una (frustrada) pel·lícula catalana

III) Una preestrena que va ser flor d’un dia

IV) A la fí en català!

 

2. EL CONTEXT HISTÒRIC

I) A nivell internacional

II) A nivell català

 

3. DRAMATIS PERSONAE

I) Josep M. Folch i Torres, l’autor

II) Alexandre Martí, el Director

III) Maria Cinta, la protagonista

IV) Queta i Teo

V) Guillem d’Efak

 

4. GRÀCIES PER LES IL·LUSIONS I ELS SOMNIS

5. NOTES I IL·LUSTRACIONS

6. POST SCRIPTUM

 

*     *     *


 

1. VICISSITUDS I PERIPÈCIES D’UNA PEL·LÍCULA

I.- Silenci, es filma!

La pel·lícula es va realitzar entre els darrers mesos de 1967 i els primers de 1968 (1). Els exteriors es varen rodar a Vallirana, La Foixarda, Vallvidrera, Tortadès, Les Guilleries i Sant Hilari Sacalm, mentre que el muntatge es va fer en els estudis Balcázar. Curiosament, la primera notícia de la pel·lícula a la premsa, apareix a La Vanguardia de dia 1 de novembre de 1967, signada pel corresponsal del diari a Palma:

QUETA Y TEO ABANDONAN EL RODAJE DE «ELISABETH». Han regresado a Mallorca, después de su primera experiencia cinematográfica, los niños mallorquines Queta y Teo para incorporarse al colegio donde cursan los primeros años de bachillerato. Queta y Teo han permanecido rodando en Barcelona la película «Elisabeth», que se basa en el cuento del mismo nombre del famoso cuentista Folch y Torres. En «Elisabeth» interpretan a dos hermanos hijos de un guardabosque, que ayudan a salvar a los protagonistas de la película, Maria Cinta y Manuel Miranda. Como es lógico, cantan varias canciones que su padre, el comandante Pizá, ha compuesto especialmente para «Elisabeth». Aunque les quedan varias secuencias pendientes de rodaje, el director de la película, Alejandro Martí, ha accedido a que regresen para que se incorporen a las clases, pero tendrán que realizarlas en los próximos días festivos.

Els personatges que interpretaven aquests dos infants mallorquins no existeixen a la novel·la original. Segons explicà son pare, Nicolau Pizà, foren incorporats al guió «amb calçador» per aprofitar la simpatia que despertaven arreu de Catalunya.

II. Una (frustrada) pel·lícula catalana

Amb un precedent fracassat l’any 1952 d’Ignacio Iquino, la primera pel·lícula que es va estrenar en català d’ençà de la segona república espanyola, l’any 1965, cinquanta anys després d’haver-la realitzat en cinema mut Cecil B. DeMille, va ser Maria Rosa, la tragèdia en tres actes d’Àngel Guimerà. Interpretada per Núria Espert i Paco Rabal, que ja l’havien representat en el teatre, va ser dirigida per Armando Moreno, l’espòs de l’actriu protagonista. La versió en castellà durava 97 minuts, mentre que la catalana en durava 127, exactament mitja hora més (2).

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

La pretensió d’Alexandre Martí no era la mateixa. Ell no volia rodar una obra de teatre d’èxit, sinó un film “normal”. Per això, va escollir una novel·la sentimental i d’aventures d’un autor popular que, per no tenir problemes amb la censura, fos poc conflictiva des del punt de vista ideològic i, així, poder-la fer en català.

Ja feia alguns anys que TVE emetia qualque programa en català. Era el cas de Mare Nostrum, on Maria Cinta i Guillem d’Efak, precisament dos dels que havien d’intervenir a la pel·lícula, dia 15 d’agost de 1965 ja havien compartit espai per cantar-hi les seves cançons. L’any abans, el 1964, la dictadura franquista havia fet una gran campanya per tal de commemorar uns hipotètics “25 años de paz” (“y ciencia” afegiria el setmanari humorístic La Codorniz). Atesa l’onada turística, el ministre espanyol d’Informació i Turisme, Fraga Iribarne, presumia de tolerància i d’obertura. L’edició de llibres en català anava augmentant i la cançó catalana omplia els escenaris. Semblava, per tant, que Elisabet seria rodada i exhibida en català, però no va ser així (3). La petició va ser desatesa radicalment i la filmació es va haver de fer amb els diàlegs en castellà. Tot i això, es filmaren en català les cançons que havien d’il·lustrar la cinta.

Per curar-se en salut i sortir al pas d’uns problemes que, tanmateix, varen fer-se inevitables, Alexandre Martí, finalitzat el rodatge i a punt d’enllestir el muntatge definitiu, dia 16 de gener de 1968 va formular la següent petició a la censura:

Dado que el ambiente (del siglo pasado) y acción de la película transcurre en tierras catalanas y siendo el autor de la novela de la que se ha extraído el guión, un popular escritor regional ya fallecido, me permito solicitar a V.I. que la canción que se canta en la portada en un paisaje diverso como fondo a los títulos de crédito y dos villancicos que se interpretan en una fiesta navideña, sean autorizados a ser cantados en catalán, a cuyo fin se adjuntan dichas letras con la traducción correspondiente al idioma Nacional” (4)

La reacció va ser immediata i l’endemà mateix, amb data de dia 17 de gener de 1968, la Comisión de Apreciación (un dels eufemístics noms de la censura franquista) va decidir:

Autorizar en catalán la letra de los villancicos cuya versión original se solicita en atención al evidente sentido tradicional de los mismos. En cuanto al resto de canciones, deberán darse en castellano ya que por tratarse de película de proyección para un público infantil su mayor difusión y comprensión por los espectadores a que van destinadas aconsejan esta medida”(4)

La pregunta tenia polissonada, perquè d’haver obtingut una resposta tolerant, s’hauria procedit a una segona petició per a la resta de cançons que ja estaven filmades en català. No obstant, la resposta negativa, referida “al resto de las canciones”, va obligar a traduir i interpretar de nou en castellà totes les cançons, excepte les dues nadales permeses en català.

III. Una preestrena que va ser flor d’un dia

Com que les distribuïdores de cinema s’havien erigit en uns ens que monopolitzaven i controlaven el visionat de les pel·lícules i, a més, ho feien amb uns costs molt elevats, Alexandre Martí va promoure la creació d’una cooperativa que, al capdavall, va resultar ineficaç i totalment incapaç de penetrar dins de la teranyina d’interessos dels exhibidors professionals. Amb la pel·lícula ja enllestida i muntada el primer trimestre de 1968, el director i productor no trobava cap porta per poder-la encabir a les sales de projecció. Així, a banda de l’interès relatiu de la cinta, passaven les setmanes sense poder-la projectar enlloc. A la fi, de la mà de Josep Maria Espinàs, es presentà una oportunitat que no desaprofitaria. La Vanguardia de dia 4 de juny de 1968 informava de l’esdeveniment:

El sábado, día 8, a las 6 de la tarde, se celebrará, en el Palacio de las Naciones de Montjuich, un festival de cine y «Cançó catalana» dedicado como homenaje a Aspanias. Se desarrollará conforme al siguiente programa: «Confían en nosotros»; guión, J. M. Espinas; director, Jesús Martínez. Película subvencionada y patrocinada por el Ayuntamiento de Barcelona. Informa sobre el problema de la Infancia Subnormal. «Elisabet» (según obra de J. M. Folch i Torres), director, Alejandro Martí. Actores: Maria Cinta, M. Miranda, Queta i Teo, Guillem D’Efak, C. M. Sola, M. Gas, M. Flores. Estreno mundial cedido gentilmente a Aspanias. «Cançó catalana» Maria Cinta, Queta i Teo, Guillem D’Efak que intervienen en la película, estarán presentes en el Fin de Fiesta, para interpretar sus canciones cara al público. Venta de localidades, mañana y tarde en Pl. de Cataluña, a partir del día 3, lunes, inclusive (platea 50 pesetas y 30 pesetas anfiteatro). Estas entradas serán válidas para franquear el recinto de la Feria de Muestras, para asistir al festival Aspanias.

El divendres 7 de juny del 1968, la premsa barcelonina anunciava que l’endemà es projectaria, com a preestreno mundial, la pel·lícula Elisabet. Els anuncis del dissabte 8 de juny, dia de la funció, barataven la denominació preestreno mundial per la de estreno anticipado i afegien que, Maria Cinta, Queta i Teo i Guillem d’Efak interpretarien les cançons de la pel·lícula, basada en la novel·la de Josep Maria Foch i Torres i dirigida per Alexandre Martí. (5)

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

Es donava la curiosa circumstància que el mateix diari a la mateixa pàgina publicitava un recital de cançó d’aquell mateix dia, en el qual també intervindria Guillem d’Efak (6).

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

L’estrena es va fer tal com s’havia anunciat. Els protagonistes varen ser entrevistats davant del públic i es cantaren en directe les cançons de la pel·lícula. El Director va recordar que la seva voluntat era de rodar la pel·lícula en la llengua de Folch i Torres i dels actors protagonistes per concloure que aviat seria possible una versió en català. Així ho va recollir l’endemà El Correo Catalán en una entrevista a Alexandre Martí. Tanmateix no es va satisfer aquell desig fins molts d’anys més tard. El públic va aplaudir l’estrena, però la pel·lícula no va circular per les sales cinematogràfiques i va romandre marginada dels circuits comercials. De fet, tot i l’alta presència mallorquina, no es va exhibir a Palma fins molts d’anys després al Palau de la Premsa.

La següent projecció del film es va fer el febrer de 1969, dins de la «VI Semana del Nuevo Cine Español» de Molins de Rey, inaugurada amb Nazarín, l’obra mestra de Buñuel, recent guanyadora del premi del jurat al festival de Cannes. En aquell marc, fora de concurs, es tornaria a projectar Elizabeth (sic), amb la presència d’alguns dels protagonistes.

El 19 juliol de 1972 s’anuncià formalment l’estrena de la pel·lícula (7). Tot i les projeccions abans referides, Elisabet encara no havia entrat en el circuit comercial. Els anuncis de la premsa, tant del dia de l’estrena com del dia abans, desvetllen que, mentre al cinema Ars es projectarà la pel·lícula, al teatre Ars, de la mateixa empresa, hi haurà recitals de cançó catalana i, entre d’altres, hi actuarà Maria Cinta.

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions                     ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

IV. A la fí en català!

Quan tot apuntava que Elisabet hauria desfilat per la cinematografia amb més pena que glòria, el 18 de gener de 1981 El Periódico, en un reportatge a la Primera Mostra a Catalunya de Cine, Vídeo i Sistemes Audiovisuals per a Nens, publica:

Cabe destacar la proyección de una película que es símbolo de lo que el cine infantil pudo ser pero que se encargaron las mentes oficiales de que no fuera en los años de la dictadura: Elisabet. Basada en un cuento de Folch i Torres, protagonizada por populares figuras de la Cançó Catalana de los sesenta (Maria Cinta, Queta y Teo, Gullem d’Efak…), Elisabet no fue autorizada por la Dirección General de Cultura Popular y Espectáculos, en la persona de su capo Robles Piquer, que hablaba en catalán, con lo que le cortaron las alas para que volara con éxito por la entonces tan sensibilizada Catalunya. “Eso hizo que la película fuera mal”, confiesa su director Alexandre Martí, “y que me dijera: Se acabó, que de la próxima ya no saldrías” (8).

És molt possible que aquell recordatori públic malmenàs les males consciències. Fos com fos, a punt de cloure l’any, TVE anunciava que emetria Elisabet en català a la programació del dia de Nadal de 1981, amb una nota afegida després del títol: “cuya versión catalana fue prohibida hace 17 años”. El Periódico ampliava la informació:

En 1964, la película no pudo ser doblada al catalán e incluso los temas musicales en catalán tuvieron que rehacerse en castellano. Una mala distribución perjudicó la carrera comercial de Elisabet. La película tuvo mejor acogida en otros países, como Portugal, que en España. El fracaso económico y la imposición de la censura hicieron pensar a los promotores del proyecto que Elisabet pasaría definitivamente al baúl de los recuerdos. Sin embargo, en enero de este año, la Primera Mostra de Cinema Infantil a Catalunya recuperó la película del olvido y se inició una serie de gestiones para reestrenarla tal y como fue concebida.
Alexandre Martí ha agilizado el montaje final y ha incorporado la grabación original de las canciones que no pudo ser escuchada en su momento. Maria Cinta y Guillem d’Efak se han doblado a si mismos. Las entidades Drac Mágic, Rialles, Cavall Fort y Fundació Serveis de Cultura Popular han ayudado económicamente, ante la promesa de TVE de emitir Elisabet en catalán.

Des d’aleshores, la pel·lícula es va tornar a emetre per televisió en diverses ocasions. Així figura, per exemple, a la programació de dia 3 de maig de 1983, a les 10:45h per la segona cadena de TVE, després de la carta d’ajustament amb música de Tete Montoliu.

 

2. EL CONTEXT HISTÒRIC

L’inici del rodatge d’Elisabet va coincidir amb l’assassinat d’Ernesto Guevara, el Che (9 d’octubre de 1967). Aquell crim seria el primer d’una cadena, intensificada en els immediats mesos següents, contra defensors de les llibertats i dels drets civils com Martin Luther King (4 d’abril de 1968) o Robert Kennedy (6 de juny de 1968). Eren temps de revoltes i, com passa amb el binomi acció-repressió, de matances. També, ja se sap que els líders compromesos amb les llibertats fan nosa al poder, de magnicidis. Després de la segona guerra mundial, 1968 va ser per excel·lència l’any emblemàtic del segle XX, amb esdeveniments determinants per a la història de la humanitat. Convé esmentar alguns dels fets més rellevants.

I. A nivell internacional

  • Comença l’any amb l’anomenada primavera de Praga, un intent d’obertura democràtica a la comunista Txecoslovàquia que serà sufocada, el mes d’agost, amb la invasió dels tancs soviètics. Es reprodueix el que havia passat 12 anys abans, el novembre de 1956, a Hongria.
  • A la Xina, també comença l’any amb aires de revolta. Els joves, amb el Quadern Roig de Mao Tzetung (el segon llibre més editat de la història), aposten per la revolució cultural i l’exèrcit reprimeix la Guàrdia Roja a Pequin. Comença la campanya “puja a la muntanya, baixa al poble” a favor de l’enteniment entre dues comunitats allunyades.
  • Les protestes dels estudiants a París generen l’anomenat maig francès, amb una revolta cultural que propugna un canvi de sistema. Algunes frases es convertiren en consignes que s’escamparen arreu del món: “Prohibit prohibir!”, “Oblida el que t’han ensenyat i comença a somiar!”, “Som realistes: volem l’impossible!”…
  • Arreu del món, creix el pacifisme. L’eslògan del moviment hippie, “fes l’amor i no la guerra”, agafa múltiples variants: “En pensar en la revolució, m’entren ganes de fer l’amor”. Es programa, per a l’any següent, el primer festival Woodstock. John Lennon i Yoko Ono, amb la tutoria de l’orientalista mallorquí Joan Mascaró i Fornés, enregistren Unfinished music, No. 1: Two virgins, un disc d’avantguarda sense música, amb converses de la parella, censurat a Espanya perquè apareixien despullats a la portada (9).

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

  • Amb un balanç només en el seu bàndol de 60.000 morts i 300.000 mutilats, als Estats Units es multipliquen les protestes contra la guerra del Vietnam. Per capgirar la crisi de valors, el novembre de 1968, quan Nixon accedeix a la presidència es compromet a acabar amb la guerra i a intensificar l’aventura de l’espai. El juliol de 1969, l’arribada de l’home a la lluna (segons els russos simulada) esdevindrà una fita inesborrable.
  • L’illa Maurici s’independitza de la Gran Bretanya.
  • Arran de la visita a Amèrica de Pau VI, just després de publicar l’encíclica Humanae Vitae contra els anticonceptius, les protestes dels partidaris de la teoria de l’alliberament planten cara. A Xile hi ha un tancament de capellans a la catedral de Santiago amb l’altar presidit per la imatge del Che. A la Conferència Episcopal de Medellín, Colòmbia, es fa una gran campanya “Per una església del poble!”. Els bisbes del tercer món són molt clars: “La misèria reclama la revolta”, “No fa res si ens diuen subversius per subvertir el desordre moral dels poderosos”, “L’evangeli també reclama l’alliberament dels pobles”…
  • Dia 21 de juny, amb motiu del Dia del Mestre, comença una exemplar vaga indefinida d’ensenyants que tindrà efectes directes durant molts d’anys sobre els resultats electorals. Aquella vaga, promoguda per ANDES (Asociación Nacional De Educadores Salvadoreños), serà tinguda com a model i referència a altres països.

  • A la plaça Tlatelolco de Mèxic, coneguda com la de les tres cultures, setmanes abans de començar els jocs olímpics que se celebraren en aquell país, la policia ataca una multitud acampada i fa una matança amb el resultat de més de 200 morts i dotzenes de desapareguts. Al darrera hi havia la CIA que va experimentar la tècnica dels provocadors infiltrats, utilitzada habitualment encara ara per la policia espanyola.
  • L’any 1968, les pel·lícules de referència varen ser Oliver (guanyadora de l’Oscar de 1969), 2001, una odissea a l’espai de Kubrick i Rosemary’s Baby de Polanski.
  • Dia 23 de desembre, l’espanyol és declarat idioma de treball en el Consell de Seguretat de l’ONU.
  • En el Pentàgon americà s’estableixen interconnexions entre ordinadors. Serà una passa més a favor de les comunicacions… i de l’exercici del control.

II. A nivell català

  • Mor Aureli Escarré i Jané (1908-1968), abat de Montserrat que, en unes declaracions a Le Monde, l’any 1963 va acusar Espanya de no respectar els Drets Humans i es va veure obligat a abandonar Catalunya i exiliar-se.
  • Neix a Bellcaire Tito Vilanova (1968-2014), esportista i autor de la frase d’estímul a la lluita: “seny, pit i collons”.
  • Neix a Madrid Felip de Borbó i Grècia, últim rei d’Espanya a Catalunya.
  • Se celebren les Diades de Cultura a Prada que, l’any següent, es transformaran en la primera Universitat Catalana d’Estiu.
  • Joan Manuel Serrat és designat per representar Espanya en el Festival d’Eurovisió. Quan diu que vol cantar en català és substituït per la madrilenya Massiel que guanya el certamen. El crític musical Carlos Tena confessà: «Fui testigo personal de la compra del festival de Eurovisión de la que se encargó el ministro Rosón». Amb l’avís, el cantant català va mostrar-se molt benèvol i innocent, perquè el festival es retransmetia en directe. L’episodi va delatar l’immobilisme del règim i va encadenar iniciatives. Per dividir el moviment de la Cançó Catalana, es varen atiar debats de distracció, referits la professionalització i al bilingüisme. Aquell any Maria del Mar Bonet musica i enregistra Què volen aquesta gent?, amb lletra de Lluís Serrahima i, poc després, Raimon musica i enregistra El meu poble i jo el poema de Salvador Espriu dedicat a Pompeu Fabra, “mestre de tots”. També per capgirar l’efecte d’Eurovisió, es va intentar guanyar amb una cançó catalana el Festival de la Canción del Mediterráneo, com s’havia aconseguit l’any 1963. Els intèrprets serien Dolors Laffite i Lluís Llach i la cançó A cara o creu de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell, els autors de Se’n va anar. Però Espanya ja tenia controlat el mecanisme de votació i aquella cançó només va quedar en segon lloc.
  • L’illa de Fernando Poo, Rio Muni i la Guinea Equatorial, tres provincies espanyoles, s’independitzen i es posa en solfa la tan abanderada “indisoluble e indivisible unidad de la patria”.
  • El mes d’agost maten el cap de la Brigada Social (la policia secreta franquista) de Sant Sebastià. El govern espanyol decreta l’Estat d’Excepció a tot l’estat, però se sent més intensament al País Basc i a Catalunya.
  • Es fa a Sitges la 1ª Semana Internacional de Cine Fantástico y de Terror.
  • Catalunya viu amb gran agitació política i social el període que va des de la Caputxinada de 1966 a la tancada de Montserrat de 1970. Com a culminació de les inquietuds estudiantils manifestades al llarg de 1968, dia 17 de gener de 1969, amb participació molt activa dels estudiants mallorquins, s’ocupa la Universitat de Barcelona, es crema la bandera espanyola i es tira per la finestra el bust de Franco. Es decretarà un nou Estat d’Excepció a tot l’estat.
  • Ferran Soldevila publica Què cal saber de Catalunya.

 

3. DRAMATIS PERSONAE

I. L’autor

Josep Maria Folch i Torres (1880-1950), va ser un prolífic escriptor que conreà tots els camps de la prosa (conte, novel·la i teatre). La producció dedicada als infants i adolescents li conferiren una gran popularitat. Milità a Unió Catalanista, i va ser secretari de l’Orfeó Català. Va dirigir La Tralla, d’orientació nacionalista. Va ser processat per un número dedicat a la independència de Cuba i va haver d’exiliar-se del 1905 al 1908. Al seu retorn va dirigir En Patufet i la va convertir en una eina eficaç d’introducció i de normalització del català. El març de 1915 inicià una secció, Pàgines viscudes, il·lustrades per Joan G. Junceda, que obtindrà un èxit sense precedents. N’arribà a publicar més de mil dues-centes i dispararen les vendes de la publicació fins als 65.000 exemplars, amb una estimació de 350.000 lectors setmanals. Amb caràcter mensual, a partir de l’any 1924, acompanyà la revista infantil d’una novel·la. En publicaria quaranta-vuit de romàntiques i cinquanta d’aventures, que el convertiren en el primer escriptor català de masses. També va escriure cinquanta obres de teatre. Algunes de les novel·les arribaren a les vuit edicions i les Aventures extraordinàries d’en Massagran foren traduïdes al castellà, l’italià i el neerlandès. La seva prosa, amb el referent de Charles Dickens, destacava per l’ús dels jocs de paraules, l’humor, el factor sorpresa i la tendresa. Els temes, sovint inspirats en les rondalles populars, gaudien d’una gran identificació dels lectors, molt especialment les joves adolescents que veien reflectits els problemes i els somnis. L’any 1926 va publicar Elisabet o el perseguit de Valldorteu en tres episodis (Francesc, El cop audaç i L’estel de la tenebra). Es tracta d’una clàssica història d’aventures a l’entorn d’una herència, un engany i un segrest amb final feliç, ben alambinats des d’una trama sentimental amb els tres personatges centrals: Elisabet d’Albinyana, Francesc de Valldorteu i Remigi de Bellacour, “el Duc“. Se’n feren moltes edicions (10).

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

La mort del seu fill Jordi al front, l’entrada a Barcelona de les tropes franquistes i la prohibició de la llengua catalana precipitaren Josep Maria Folch i Torres cap a una amarga tristor. Es veu forçat a haver d’escriure en castellà, sense ganes ni èxit (11). Pinta natures mortes que ven a un marxant per a mantenir la família. Dia 15 de desembre de 1950 mor. Uns dies abans havia assistit al teatre Romea, on li representaven Els pastorets, l’obra catalana més escenificada.

II. El Director

Alexandre Martí i Gelabert va néixer a Barcelona el 7 d’octubre de 1918. Acabat el batxiller va començar estudis de Farmàcia i de Dret, però la seva dèria era el cinema i abandonà les dues carreres per obtenir el títol professional d’operador de cabina i entrar a fer feina, com a ajudant de so, als estudis Kinefon. Sa mare, Teresa Gelabert i Constantí, era filla de Marcel·lí Gelabert, pintor i artesà daurador que col·laborà amb Domenech i Muntaner. Son pare, Josep Martí i Albert, era un apotecari que l’any 1916, poc després d’acabar la carrera patentà i comercialitzà un producte, Antisárnico Martí, fet amb una mescla simple d’oli i sofre. La publicitat del fàrmac evoluciona amb els anys. Al final ja no serà només per combatre la sarna, sinó també “contra picores, alopecia y enfermedades de la piel y el cabello(12).

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

Just després de la guerra incivil, a causa de la ronya, el seu ungüent va disparar les vendes i els ingressos familiars. Alexandre va poder comprar i gestionar un cinema a Terrassa, però el va vendre per invertir en producció de pel·lícules. La seu de la productora la tenia al número 58 del carrer Muntaner, a la rebotiga de la merceria Novedades, propietat del seu germà, Josep, i de la seva cunyada, Consol Casañes i Casasnovas. Alexandre també tenia una germana que morí als 33 anys, Mercè, casada amb Miquel Àngel Puche, gerent de La voz de España i fill del realitzador Pedro Puche, que havia dirigit pel·lícules els anys trenta.

Alexandre vivia pel cinema. Va produir Han matado a un cadáver (1962), La boda era a las doce (1964) i Muerte en primavera (1965). De les dues darreres també va ser el guionista, així com de Una madeja de lana azul celeste (1964), La otra orilla (1965), Elisabet (1968) i El secreto de la momia egipcia (1973). De les dues darreres també en seria el director. La darrera, protagonitzada per Teresa Gimpera va ser doblada a l’anglès amb un títol adaptat i amb el nom del director embolicat amb el pseudònim Ken Ruder (13).

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

III. La protagonista

Maria Cinta Rosselló Labatut, va néixer a Barcelona l’any 1952, amb ascendència paterna mallorquina i materna francesa. Va ser la cantant prodigi de la Cançó Catalana i va assolir un èxit immediat extraordinari. A més d’Elisabet, va intervenir en altres pel·lícules com Las travesuras de Morucha d’Iquino (1962) i La diligencia de los condenados, de Joan Bosch (1970). És neboda de Miquel Xicota, autor de la música de Mariona de Joan Oliver, Pere Quart, interpretada per Albert Closas l’any 1959 a la cloenda del Festival de la Canción del Mediterráneo. No obstant, seria sa mare, Solange, qui va fer de Maria Cinta una gran artista de la cançó, la dansa i la interpretació. Va estudiar al Conservatori de Música i a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Va allunyar-se dels escenaris quan es va casar, molt jove, amb l’actor Gabriel Renom que, amb Els Joglars, estrenaria a Mallorca La Torna i, per aquesta obra seria processat i condemnat en un consell de guerra (14).

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

L’any 1979, Maria Cinta tornaria reaparèixer amb un nou disc i, de manera intermitent, n’ha publicat altres set en els darrers trenta anys. Amb diferents tons i estils, ha fet música brasilera, cubana i jazz. Ha interpretat poetes com Miquel Martí i Pol, Espriu o Maria-Mercè Marçal i temes de diversos autors. Amb Josep Maria Bardagí enregistrà amb encert i èxit Ràdio Capvespre.

A banda d’uns ulls cristal·lins plens de mar i de cel, Maria Cinta, com han dit altres crítics, té una veu dolça arrebossada de suggeriments i matisos que, més que per grans espais escènics, la fan ser una cantant de cambra ideal. És una d’aquelles persones que no han tingut la sort que mereixien, en relació a la seva qualitat i als seus mèrits artístics.

IV. Queta i Teo

En el llibre 25 anys de Nova Cançó a Mallorca, l’escriptor Joan Manresa escriu:

L’Any 64 Mallorca desperta a la cançó incorporant-hi dos germanets que, amb una gràcia no gens habitual, ofereixen cançons conegudes, altres del seu pare, Nicolau Pizá, i, també, alguna mig fet per ells mateixos. Són “Queta & Teo”, que abans d’acabar l’any ja tenen tres discs al carrer. Si sorpresa són els seus enregistraments, encara ho són més les seves actuacions. Sortir a l’escenari i ficar-se la gent a la butxaca és tot u. Nicolau Pizà és el pare, el compositor, el mànager, l’encarregat dels pre-enregistraments… I plouen les actuacions a teatres, festes, ràdio i televisió.

De part meva, en el llibre Crònica de la Cançó Catalana (UIB, 1987) també els vaig dedicar un capítol (15).

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

Els dos germans projectaven una gràcia i una simpatia que s’apoderà del públic. L’harmonia del seu cant i les segones veus, cosa poc usual en el món infantil, els hi conferien una gran personalitat i es feren molt famosos, perquè apareixien continuament en els programes de ràdio i televisió de màxima audiència. Com a curiositat, cal esmentar que l’any 1964 varen ser els primers en cantar a l’estat espanyol una versió de Blowing in the Wind de Bob Dylan (16). És evident que la figura de son pare, militar d’aviació professional, però part damunt de tot músic vocacional, va ser determinant no només en la promoció dels seus fills, com a compositor i arranjador, sinó en la divulgació de la cançó catalana a Mallorca, com a representant de la casa Edigsa i com a promotor cultural. És injust i reclama reparació, comprovar que el nom de Nicolau Pizà i Mesquida (1924-2006) no apareix a la Viquipèdia. El seu poble de Campos, al qual va dedicar un pasdoble, també té el deure pendent de tributar reconeixement a la seva figura.

V. Guillem d’Efak

Guillem Fullana Hada d’Efak (1930-1995) va néixer a la Guinea Equatorial, fill d’un guàrdia colonial de Manacor i d’una nadiua. En jubilar-se, son pare va retornar al seu poble amb l’infant. La darreria dels anys 50 va debutar en els escenaris i l’any 1963 es traslladà a Barcelona per incorporar-se al moviment de la Cançó Catalana, de la qual va ser figura destacada. Retornà a Palma l’any 1980 i, a Manacor, estrenà Siau qui sou!, una rapsòdia poètica, amb música d’Antoni Parera Fons, que relata la història de Mallorca en cançons. Va escriure poesia, narració i teatre i en tots els camps, tant de la cançó com de la literatura, va rebre molts de premis. Una obra seva de teatre infantil, El dimoni cucarell, figura entre les més representades del teatre català. Les seves cançons han estat interpretades per Joan Manuel Serrat, Núria Feliu, Maria del Mar BonetBiel Majoral, Tomeu Matamalas, Pep Tosar, Marcel Pich o Joana Gomila, entre molts d’altres. D’ençà de la seva mort, s’han editat més discs i s’han publicats més llibres seus que en tota la seva vida. El Govern de les Illes Balears, l’any 2011 i amb caràcter pòstum, li concedí la màxima distinció oficial: la medalla d’or.

És tan activa i prolífica la seva vida i la seva obra que, només per fer-ne una espipellada, es relacionen algunes notícies seves de 1968.

  • Dia 13 de març (data que originaria el títol d’una cançó de Raimon), a la sala Price de Barcelona, va fer-se un recital per recaptar fons en favor de les clandestines Comissions Obreres. Amb el cantant de Xàtiva, hi actuaren Pi de la Serra, Rafel Subirachs, Mercè Madolell i Guillem d’Efak. A la sortida, es generà una manifestació espontània i al carrer de Pelai es trencaren els vidres de La Vanguardia, considerat un diari addicte al règim franquista.
  • Dia 1 de maig, entre els actes de commemoració del 75è aniversari del diari mallorquí Última Hora, un jurat integrat per Alvaro Cunqueiro, Néstor Lujan i Josep Maria Castellet. Concedí el Premi de Teatre Comercial, dotat amb 10.000 pessetes, a Alexandre Ballester amb Massa temps sense piano, i el Premi de Teatre d’Avantguarda, dotat amb 15.000 pessetes, a Guillem d’Efak amb l’obra Els de fora.
  • Dia 5 de maig, al Palau de la Música, en sessió matinal i amb les entrades exhaurides molts de dies abans, es va fer la II Mostra de la Nova Cançó, amb l’actuació destacada de Guillem d’Efak.
  • Dia 8 de juny, a les 18h., es presenta la pel·lícula Elisabet. El mateix dia, a les 22h, Guillem d’Efak canta a la cloenda del II Festival de la Cançó Catalana.
  • El mes d’agost, Guillem d’Efak guanya el Premi Cavall Fort de Cantonigròs per Les vacances d’en Jordi.
  • El mes d’octubre, l’editorial Destino presenta Un segle de poesia catalana d’Antoni Comas i Jaume Bofill, en què figuren quatre poemes de Guillem d’Efak.
  • El mes de desembre, Guillem d’Efak presenta el seu novè disc en solitari. Amb Cançó de les dones, El pelegrí, Nit d’insomni i Cavallet de serp. Els versos d’aquesta darrera cançó foren més que un presagi de l’imminent abandó com a cantant, tot i que continuaria en els escenaris com a actor:

Mala pesta sa cantada i mala pesta es cantador,

mala pesta sa cançó i mala pesta sa tonada.

Dormir desperts, al meu veure, mai no fa acabar sa son;

malviatge els qui ens fan creure que, amb cançons, tot se compon!

Els somnis agafaren un caminoiet,

enlloc no arribaren, els va matar el fred.

Just a banda i banda del mateix camí

hi ha avellaners que mai no han florit.

Cavallet de serp que tant t’he encalçat

sols remenes l’aire d’un món esbucat,

d’un món esbucat, d’un món esbucat…

A on són els somnis? A on se n’han ‘nat?

4. GRÀCIES PER LES IL·LUSIONS I ELS SOMNIS

Què tenen en comú els personatges descrits? Quina característica uneix i entrunyella la personalitat de Josep Maria Folch i Torres amb la d’Alexandre Martí o la de Nicolau Pizà i, per descomptat, de Maria Cinta, de Queta i Mateu Pizà o de Guillem d’Efak? Doncs, que tots eren, i benaventurats els qui tenen la sort de ser-ho avui encara, uns perfectes idealistes; uns somiadors. Com els joves xinesos que el febrer de l’any 1968 varen reclamar la revolució cultural, com els joves francesos que el mes de maig varen creure en la cultura com a eix transformador de la societat, els nostres protagonistes dipositaren les esperances en la poesia, en la novel·la, en el teatre, en la música, en el cinema, en les arts en general i, de manera concreta, en la necessitat de recobrar, des dels escenaris i les pantalles, la llengua proscrita dels nostres avantpassats, l’idioma de Ramon Llull i d’Ausiàs March, aquesta llengua tan maltractada amb la qual hem estat nodrits des dels pits de les nostres mares, amb vou-veri-vous, romanços i rondalles. Tenien somnis! Tenien il·lusions, però que ningú no els qualifiqui d’il·lusos, perquè no eren uns inconscients. Eren, això sí, uns herois. Unes persones que defugiren els camins fàcils de la comoditat i preferiren la ruta del compromís amb el seu poble, la seva llengua, la seva cultura, la seva identitat. Per això cal fer memòria i per això cal un tribut de reconeixement agraït. Alguns dels protagonistes ja no hi són, però ens hem de voler fer hereus del testimoni que ens llegaren. Un popular adagi africà afirma que cap persona no mor mentre hi hagi algú que la somia. Si això és així, ens cal mantenir i alimentar aquelles il·lusions i aquells somnis.

5. NOTES I IL·LUSTRACIONS

(1) Fitxa tècnica de la pel·lícula:

Titol: Elisabet

Dirigida per Alexandre Martí Gelabert, autor del guió adaptat de l’obra Elisabet o el perseguit de Valldorteu de Josep M. Folch i Torres

Director de fotografia: Julio Pérez de Rozas

Música de Joan Duran Alemany, amb cançons de Nicolau Pizà i Guillem d’Efak

Intèrprets: Maria Cinta (Elisabet), Manuel Miranda (Francesc), Carlos Miguel Solà (Bellacour), Fernando Rubio, Queta i Teo Pizà, Guillem d’Efak (criat Tobies), Manuel Gas, Oman de Bengala, Pajarito i Frank Morris (bandolers), Victor Israel, Encarna Chimeno, Marta Flores (Úrsula)

Producció: Urania Films

Distribuïdora: Mundial Films/Columbus

Estudis Balcázar. Exteriors rodats a Vallirana, La Foixarda, Vallvidrera, Tortadès, Les Guilleries i Sant Hilari Sacalm

Estrenada a Barcelona dia 20 de juliol de 1972

Studio Arts. Dur.: 85 min

(2) Vg. arxius adjunts 1-programademà (totalment en castellà) i 2-cartellpetit (amb l’anvers en castellà i el dors en català). Aquests cartells se repartien als cinemes com a propaganda de la pel·lícula a projectar la setmana següent. Eren en color i tenien la mida d’una quarteta.

(3) El cinema representa un dels punts més febles de la cultura catalana. A banda de les anècdotes esmentades, fins després de la mort de Franco no es fan pel·lícules en català. La ciutat cremada i La Nova Cançó (1976), L’orgia (1978), Companys, procés a Catalunya (1979), La plaça del Diamant i El vicari d’Olot (1981) o Bearn o la casa de les nines (1983) són petits oasis enmig del desert cinematogràfic. Encara avui, tot i disposar de grans realitzadors i d’un alt nivell en el camp de la interpretació, deixant de banda les produccions televisives, el cinema català maquilla la seva insignificança amb l’aportació de Pa negre (2010), optant als Òscars de 2011.

(4) Vg. La producció cinematogràfica a Catalunya (1962-1969). Tesi doctoral d’Esteve Riambau Möller, defensada dia 29 de juny de 1995 a la Universitat Autònoma de Barcelona.

(5) Vg. arxiu adjunt 3-dosanuncis

(6) Vg. arxiu adjunt 4-recitalmateixdia

(7) Vg. arxius adjunts5-anuncisdia19 i 6-anuncidia20

(8) El reportatge continuava amb informació referida als protagonistes:

Maria Cinta trabaja en un nuevo disco. Trece años son la deslomadera de años. ¡Cómo han cambiado aquellos niños (¡Y nosotros, nosotros!), que jugaban haciendo cine en los bosques de Vallirana! Maria Cinta, tras ese bache que les llega a todas las cantantes jóvenes cuando les da por escoger el sentimiento antes que el oficio, está trabajando en un próximo disco para ver si funciona de una vez, y no le ocurre como con el último, salido hará un año, que obtuvo elogios de los entendidos, pero que murió por falta de buena distribución.

Queta quiere volver a la canción. Queta y Teo, los niños mallorquines, dejaron la canción en el 69. Teo es ahora Ingeniero Industrial, y da clases en la cátedra de Física de la Escuela de Ingenieros de Barcelona. Su hermana Queta hizo Magisterio, se casó hace cuatro o cinco años, y está, como María Cinta, descasada. Ahora, precisamente ahora, está pensando en volver a la canción.

Guillem d’Efak vive en Palma (“A Ciutat de Mallorca”, me corrige, “y los payeses dicen simplemente a Ciutat”). El junio pasado estrenó una historia de Mallorca con música de Parera Fons, El regne al mig del mar, y va recorriendo con ella escuelas, teatros, fiestas mayores… De la historia se ha hecho una obra de teatro que se estrena dentro de pocos días en Manacor.

(9) Vg. arxiu adjunt 7-johnyoko amb la coberta i contracoberta del disc prohibit

(10) Vg. arxiu adjunt 8-portades

(11) “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano. Fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes” (Juan Carlos I de España, 23 d’abril de 2001)

(12) Vg. arxiu adjunt 9-antironya

(13) Vg. arxiu adjunt 10-cartells

(14) No és cert, com apareix als llibres d’història, que l’obra fos estrenada a Barbastre el 7 de novembre, sinó el mes de setembre de 1977 a la plaça de Santa Fe de Sa Calatrava a Palma. Vg. arxiu adjunt 11-LaTorna, del llibre El Teatre a Mallorca (Palma, 1979)

(15) Vg. arxiu adjunt 12-capítol. Vg. també el capítol segon de la sèrie Cançons d’una Illa entre els minuts 16 i 21: http://www.youtube.com/watch?v=lLsZpGS08XM

(16) La lletra, adaptada per son pare al català de Mallorca amb una versió infantil, no s’allunya del sentit de la cançó original:

(…) Quants de botets pega un ocellet

per trobar res bo que menjar?

Això, amic meu,

només ho sap es vent,

i té sa resposta en es ponent. (…)

Altres il·lustracions:

13-CintaEscamillaEfak

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

14-FestivalCançó

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

15-SinòpsiElisabet

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

16-QuetaEfak

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

17-QuetaTeoEfak

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

6. POST SCRIPTUM

Dia 4 de juliol de 2014 a l’antic cinema Recreativo de Ses Salines (Ca na Maria Vela), dins de la programació Lloc i Memòria, es va projectar Elisabet en versió catalana. Vaig fer la presentació, conjuntament amb Mònica Pastor, vídua de Guillem d’Efak, Bel Maria Galmés, de la comissió organitzadora, Maria Cinta, Mateu Pizà i Queta Pizà, tres dels protagonistes del film, i Victòria Riutort, de l’equip programador de l’esdeveniment. Es va exhibir un making of inèdit de Nicolau Pizà i els presents varen convidar tothom a fer memòria i no deixar morir mai les il·lusions.

Entre d’altres curiositats, Mateu Pizà va explicar que La cançó dels bandolers, una de les que canta Maria Cinta amb quatre dels malvats (i, sobretot, inútils) bandits, només la cantava un dels actors i les altres veus les feren Nicolau Pizà i Alexandre Martí.

Va ser un capvespre d’emocions i evocacions!

ELISABET, 1968; temps de censura a un país d'il·lusions

Un pensament a “ELISABET, 1968; temps de censura a un país d’il·lusions

  1. magda

    Benvolguts companys , m’agradar’ia aconseguir una copia de la pelicula Elisabet , eram els cors de les nadales a la pelicula i els meus germans feian de pastorets i jo havía fet de verge , fa molt temps que la busco i ens ferieu feliços , si la poguessim tornar a veura !! magdatmorera@gmail.com Moltes gracies ! Esperem les vostres noticies

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*