Com t’organitzes, pel tros que falta” Algú se’n recorda de la DUI i de La Haia?

 

Resposta al Tros que falta de Ramon Barnils, per Salvador Molins, CDR*bic

Mea Culpa però no tota:

I  això ho haurem de fer: Completar el que va quedar per acabar el 27 d’octubre del 2017.

Si no ho fan els polítics actuals haurem de preparar el tros que falta amb uns altres capdavanters amb una altra vanguardia, amb uns altres plantejaments. Cert que no eren els estadistes que necessitàvem i a l’hora difícil no es van comportar com a tals. On tenen les llistes signades de la DUI? Perquè no porten la DUI al tribunal de la Haia.

On són les signatures i les actes de la DUI. Perquè no van a completar-la al Tribunal de la Haia. El país ens falla per dalt i la gent votem opcions equivocades, o és que no hi han altres alternatives. Haurem doncs de construir altres alternatives.

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM. Membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- de Jordi Fornas que és alcalde honorífic de Venècia-

     

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/el-tros-que-falta/

El tros que falta
per Andreu Barnils

Sóc dels que penso, ai ara, que sort n’hem tingut d’aquests polítics. Sé que no queda  de dir-ho, però poques hores abans de celebrar l’aniversari de l’1-0, per mi s’ha de dir més: els polítics electes van complir amb la seva paraula de celebrar un referèndum, primer, i declarar la independència, després. Per sorpresa de molts, això van fer. I avui en dia la immensa majoria dels membres d’aquell valent govern els tenim o tancats a la presó, o a l’exili. En general, doncs, es pot dir que els polítics van comportar-se molt millor que no pas nosaltres, els no polítics. Ells van fer la seva part de feina. Vam fer nosaltres la nostra?

I per mi la resposta és que no. Nosaltres vam fallar més que no pas ells.

La nostra part era defensar la independència. Cosa que no vam fer. Allà on vam fallar, ara fa un any, és justament aquí: esperar les ordres des de dalt. Creure que el govern, entitat d’ordre, actuaria de manera revolucionària. Fent servir la força, si calia, per defensar la independència. Creure que Puigdemont i Junqueras enviarien els Mossos a envoltar l’aeroport, o a tancar les fronteres, no era demanar massa a la Generalitat, als Mossos, a Puigdemont i a Junqueras? Voleu dir que podem esperar accions d’aquesta mena a un govern autònom? Encara diria més: veieu, vosaltres, en els dies vinents, mesos o anys, uns Mossos anant a l’aeroport, o a tancar fronteres? No veieu més aviat un enfrontament entre pacifistes gandians catalans i piolins més que no pas entre Mossos i Policia Nacional els temps vinents? Qui el farà el tros que falta?

El tros que va faltar (defensar la República) des d’un punt de vista pràctic, no hauria estat millor que l’assumís l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) o Òmnium? Pregunto. Per què l’ANC es va dedicar a esperar les ordres del govern català? Per què jo, i tu, i ell, vam esperar les ordres de dalt? Per què no vam anar-hi, nosaltres, a l’aeroport, directament? L’ANC va pressionar prou des de baix aquells dies post 1-O?  I Òmnium? Per què no vam sortir al carrer sabent què volíem, i no tant a veure què passa? Per què no estàvem llestos?

No vam fer el tros que falta  perquè el debat sobre l’ús de la força, el rebuig de la violència, els possibles riscos, els morts, els ferits, i els salvats no el teníem damunt la taula. Ni abans, ni ara, no ens atrevim a dir-ho, i per això dissimulem amb referèndums, pactats o no. Però és així: el tros que falta no el farem votant. Sense vots no anem enlloc. Quedi clar. Sense vots tot l’entramat cau. Però si alguna cosa ensenya l’1-O és que amb vots i prou, tampoc no anem enlloc. Vam votar. Vam guanyar. I no tenim República. Això vol dir que alguna cosa, i no vots, ens falta.

Enfront tenim un equip rival amb aquest eslògan: todo por la pàtria. Ens tocaria, ara a nosaltres, escollir el nostre eslògan (Per mi, ja ho dic d’entrada, todo todo, no. Però res per la pàtria, tampoc. Faltarà posar-hi alguna cosa. Diria)

Un any després del magnífic 1-O, vindran l’aniversari d’un no tan magnífic 10 d’Octubre, i 27 d’Octubre. I em pregunto per què ens fixem tant en el que van fer, i deixar de fer, els polítics aquells dies? Perquè no ens fixem també en la resta d’actors? Què hauria passat si l’ANC, un cop muntada l’operació Castell, i amb tot el Palau de la Generalitat envoltat, hagués decidit parapetar-se, i aguantar l’embat? Per què Òmnium no va portar premis Nobel a la ciutat per defensar-la? Per què Andreu Barnils no va trobar temps per anar a l’aeroport? I tu, lector, què hauries pogut fer i no vas fer?

El tros que falta és no esperar ordres del govern català. Ni és el nostre messies, ni és el nostre enemic. El tros que falta és no obsessionar-se amb el govern català. És molt potent, el govern, i sense ell no estaríem on som. Però té límits. I un d’ells és la revolució. O l’ús de la força (mai de la violència) No la farà ell. O, millor dit. No la farà sense ajuda. Aquesta és la gran lliçó, per mi, de l’Octubre 2017. On érem, nosaltres, pressionant des de baix? I sobretot sobretot sobretot: com organitzes, ara, l’ús de la força, mai de la violència, pel teu compte, sense permís, i sense entrebancar?

I quin moment tries. I com t’organitzes, pel tros que falta.

Andreu Barnils

    



Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *