BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

És trist i dolorós pels Catalans, però la nostra classe política segueix essent còmplice de l’espoli que pateix tota la nostra nació, tots els Països Catalans, espoli de dignitat, de llengua, de cultura i dels recursos fruit del nostre treball.

Us transcric les paraules escrites per en Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció en el llibre «Cap a la Independència» editat per La Busca edicions, del que n’és autor. Concretament us transcric el tema de les planes 80 i 81. (SME responsable del Bloc)

——————–

«ELS CÒMPLICES DE L’ESPOLI

No ens deixaran mai de sorprendre. La capacitat dels nostres governants per tal de tergiversar la nostra realitat assoleix nivells insultants. Prou que ens amaguen l’estat agònic de la nostra llengua com perquè ara ens vinguin amb sopars de duro per justificar el nostre continuat empobriment econòmic. Ja se sap, quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes.

Ara, els ha donat per acusar bascos i navarresos de no ser prou solidaris econòmicament amb "el resto de los pueblos de Espanya". Les seves paraules tenen la facultat de crear-nos més enemics dels que ja tenim. O el que és més greu, transformar en rivals aquells qui potencialment podrien ser els nostres aliats. L’enemic, no cal anar a cercar-lo a La Moncloa, el tenim al bell mig de Barcelona. Els continuarem votant?

Tot i així, no podia existir un fet més clar que demostrés la seva complicitat amb el monumental espoli –prestigiosos economistes ja parlen de 14.700 milions d’euros en el darrer any– que pateix Catalunya. 1 tots ells, com a bons criats, cuiten a obeir les ordres del seu amo. Volen desdramatitzar la ruïna econòmica del país, i carregar els neulers a una gent que van tenir en el seu dia una visió de futur que ara els permet afrontar l’esdevenidor de les seves futures generacions amb unes mínimes garanties. El concert econòmic d’Euskadi i Navarra posa massa en evidència les misèries dels dirigents catalans. Ara doncs, i per treure’s les puces de sobre, no se’ls acut res més que fer-li la feina bruta a aquell qui ens està robant. 1 en lloc d’exigir al lladre que ens retorni la cartera, assenyalen amb el dit a qui no s’ha deixat atracar. No és aquesta l’actitud de qualsevol compinche? A favor de qui estan? Pensen que els hem votat per fer de «soplones»?

D’encarar-se amb els màxims responsables d’un lladrocini que fa posar el crit al cel a tots els catalans, ni en parlen. De dir públicament al poble de Catalunya la magnitud de les xifres del desastre, tampoc. Per què diantre volem una gent d’aquesta mena? Si ho pensem bé, el millor que podem fer és foragitar com més aviat millor els còmplices de la nostra desgràcia. És el primer pas per començar a sortir del pou.»