“7 voltes a Jericó”
Reenvieu-lo setenta vegades set, fins que ressonin les muralles de Jericó ¡
“Van donar set voltes a les Muralles de Jericó tocant a cops de corn i finalment aquelles es van desplomar!”
———————————–
Un sol article dividit en apartats perquè sigui fácil de llegir:
El que después us diré no us agradarà!
No és qüestió de «sants innocents» ! No jugo aquest joc! però sembla que sí que hi ha qui el juga. Us sembla natural que el partit de la Selecció Catalana es jugui ja fa algun any en aquest dia? Hi han escenificacions perverses que no escapen a cap tenebrosa litúrgia! La veu de la gola profunda parla amb efectes malèfics.
Ara que ells, els votants de Ciu i ERC, en el fons gent que estima el país d’una manera molt concreta, aquests sí que ho som de sants innocents! A aquests sí que ens tenen per Sants Innocents!
——————————————————
Des de «Som 10 milions» volíem unir partits polítics, ara més val que unim al poble davant de tanta hipocresia. S’està escenificant que qualsevol estatut serà bo malgrat cap retallada. Ull patriotes! Una Ciu i una ERC mesellades, com xais que van a l’escorxador, és molt poble per deixar-lo anar a la seva bola. Les cúpules coordinades ho tenen tot lligat, diuen fins i tot des dels medis radiofònics «si falla l’estatut que ens queda?» -homes de poca volada! Catalunya viva us queda! … i no pas mesella per sempre!
————————————————————-
Una esperança:
Però Catalunya encara no és morta i enguany, des de baix del nostre poble, ha nascut una esperança per destapar totes les enquistades mentides.
Una altra de les tombes flamejants s’ha fet gúspira i ha encès de nou l’amor i l’esperança per la nostra dissortada pàtria!
Catalunya Acció petja amb força a tan enganyosa claudicació!
———————————————————————
La feina d’ara: És escenificar com a bona una gran claudicació !
La tasca d’aquests dies dels caps dels nostres partits, de la colònia catalana, negociant per separat fins al darrer dia amb el PSOE enganyoses esmenes d’una prevista claudicació… el títol podria ser:
“Dibuixar l’èxit o el miratge català” Avui sentia en Francesc Bosch d’ICV clamant que ja és hora de parlar i negociar les esmenes tots junts i no pas separats! Al final, vendre les retallades indignes com a un gran èxit, o com l’únic èxit possible en una d’aquelles escenificacions a que ens tenen acostumats l’endemà de les eleccions en les que totthom presumeix de sortir-hi guanyant, menys l’abstènció i el país que són els que sempre hi perden.
El meu escrit podria titllar-se d’Opinió-ficció … ? o no ? … jutgeu vosaltres … !
A hores d’ara observant els darrers moviments de la classe política podríem pensar que ja està pactat a totes bandes un estira i arronsa i a tots nivells des de molt abans del 30 d’octubre. Objectiu : tranquilitzar i enganyifar una vegada més les bases de Ciu i d’ERC. ! En definitiva una nova versió de la sublim “cohesió” i d’un renovat i camuflat altra volta "ara no toca". Un procés que des de fora de Catalunya, si a dins es fes bé, ja es veu com d’escissió.
La primera víctima del no fer-ho bé, Catalunya. La segona víctima les bases i votants d’Erc i de Ciu. Però no pas per la pretesa correcció política que brandeja Ciu sinó per tapar el gran negoci, la gran mediocritat i la gran mentida de tots!
——————————————————————-
Els tres Reis de l’Orient, en les seves successives versions.
(Una cavalcada que ja fa 25 anys que dura). Un muntatge per no anar enlloc !
Us parla -escriu- un independentista català, o sigui una persona que creu que Catalunya serà més feliç en tots sentits quan sigui lliure. Recuperar la pròpia independència després d’una llarga malaltia que ens la ha limitada totalment és una experiència molt positiva per a tota persona i també per a tot poble, però la vida continua i el valor més important assolit és la pròpia maduresa, l’acompliment de les pròpies responsabilitats en l’àmbit natural on toca viure, a la persona dins la societat i als pobles dins del món de les nacions.
Aquesta vida en maduresa no està absenta de mal de caps i problemes per a tot adult; però ni un poble ni un home poden defugir el viure en llibertat, mai! pel bé propi i dels seus, mai han de permetre la subjugació d’un esclavatge.
Per tant, si ara vostés senten aquí, en aquest escrit, -llegeixen- coses que els desagradin no és per altra causa que el bé de Catalunya, vaja … la seva llibertat, el que arreu anomenen independència.
La raó del Poble Català
Catalans i catalanes, patidors per la Catalunya plena a causa del moment en que estem vivint, hi han indicis clars de que estem essent enganyats de nou per la nostra classe política. Els que avui ens governen, tripartit i oposició, per una sort d’aquelles de la història que sempre ens passa a corre cuita pel davant, han situat de nou la pilota en camp nostre -dels catalans em refereixo- i ara altra volta ens toca jugar a nosaltres: exigir amb vehemència i plena intransigència el que ha votat el nostre parlament, o sigui un 89% de diputats d’un parlament que tots creiem que no és de joguina. Sort fortuïta, benedicció de tots els déus, de la sagrada democràcia … no un 51% … no! ni tan sols un 54, un 64 o un 74% , sinó un 89%. Però, mals vents bufen sobre Catalunya! Malgrat tot els nostres polítics han de saber que estant davant d’un d’aquells moments en el que ells tenen l’opció d’alliberar Catalunya, tenen la raó democràtica, ara Espanya a consciència no els la pot negar, sols falta que siguin honorables i aguantin ferms la seva raó, que no és pas seva sinó la nostra raó, la dels que els han votat, la dels seus representats, la raó del Poble Català, un 89% del nostre poble … majoria aplastant!
Però el fantasma de la incertesa s’abat sobre nostre i no és perquè sí! Tenim símptomes de que la cosa no va bé, i més que no pas les pressions de l’Espanya que tots bé coneixem són les actituds dels caps dels dos partits catalans de qui més hauríem de refiar-nos.
Coses que no voldria haver de dir !
Veiem, doncs, un independentista republicà lloant el discurs d’un borbó nomenat a dit per un dictador i enemic acèrrim del nostre bé suprem, la nostra llibertat. Un altre negociador tan imbuït per les glòries del regne que vesteix i somriu com un dels grans magnats de la Metròpoli mestressa de la Colònia -aquesta pobra colònia, puta del rei per culpa d’ells i els altres pèssims collaboracionistes-. Segueixo amb els republicans, però el que ara diré no es culpa d’ells però també els va bé perquè així, ara, omplen les seves arques i quan convé, si convé, tan diner podria ser que tanqués les més preclares boques, es tracta dels sous escandalosos que s’han sabut posar sempre ses senyories, això sí, tenint cura d’amagar, també sempre, la sagnia a que està sotmesa la nostra estimada Catalunya, emmanillada colònia, a la que se li roba de manera legal segons les lleis espanyoles i mutis mundi dels nostres benestants representants, -tots són responsables d’aquest robatori- mentre Catlunya s’empobreix dia a dia, tots ho sabem i els que no ho sàpiguen aviat ho notaran: ens han robat 124.000 milions d’euros pel cap baix en 25 anys, vint bilions de pessetes en 25 anys, en números (20.631.864.000.000,- ptes.), avui 40 milions d’euros diaris -un hospital, una autopista- en progresió aritmètica (4000 milions de pessetes cada dia) (el doble del que fins ara xuclaven d’Europa i ara els nostres polítics ens diuen que volen allargar 25 anys més aquesta sagnia, el que duraria aquesta pantomima d’estatut si no fos per Catalunya Acció que els fotarà canya! Però ara de moment diuen això i es queden tan frescos, … no ve d’aquí … els és igual … ja tant hi fa! Però digueu-me, digueu-vos, quin país pot aguantar això sense deixar-hi l’economia? … la mort ens és anunciada!
He atacat amb duresa el partit del President del nostre parlament però he aclarit amb justícia que l’escandalós sou que cobra aquest càrrec i que temo que a molts privi de l’autèntica gosadia que necessita un independentista o que necessita qualsevol veritable defensor de Catalunya, aquest sou no l’ha instaurat el tripartit, van ser els seus antecessors governants de Catalunya, una gent que estant entestats en voler-la ben encaixada, a la pràctica i a la segura, dins el negre taüt espanyol -negre, per tot el que és nostre- com una mena de vampir encadenat al que li sostreuran la poca sang que li quedi fins que sols sigui pell i os, moribund tirat per terra com un gegant i allargassat ratpenat, estirat sobre la riba oest de la Mediterrània, tan llarg com de Salses a Guardamar i tan ample com de Fraga a Maó, abans però el consumiran a la UVI del poc que queda del làbil i pervers imperi espanyol -el ver motiu de la nostra mort … donar vida a un "vivales"!- això sí … acompanyat dels sous de les també ses senyories convergents i unionistes … Tot plegat un gran engany pels qui de veritat estimem la nostra pàtria i els que li donem el nostre suor sense rebre ni dignitat ni llibertat a canvi, som els grans enredats del negoci hispànic que xucla insistent de la mamella catalana i li priva qualsevol gràcia i benefici. Proba n’és de la indecència d’aquests darrers de que us he parlat l’engany de la normalització lingüística, la utilització del sentiment nacionalista, i proba de la mentida de tots plegats … recolzar els pressupostos de l’estat colonial una i una altra vegada durant 25 anys, sense ni exigir les imprescindibles balances fiscals.
No és por o prudència …
És que no fan el que diuen ni el que podrien fer.
Podríem creure que el que passa és que no volen!
Aquestes actituds, dels que ens governen, actituds que ens atenallaran una vegada més en la nostra penosa història colonial de prop de 300 anys, avui ja no sòn actituds de por o de prudència com ens volen fer creure i de les que es volen autoconvèncer, sinó que són un gran negoci i un pur engany.
Tot és comèdia! Els uns diuen independència i pensen en cadires i comptes bancaris, si més no pel partit, però mai en benefici de Catalunya. La independència per a ells, a hores d’ara, ja és un miratge que ja no convé, ja han arribat on volien, ara el que cal es mantenir-s’hi. Pels altres, que en qüestió de cadires potser encara han fet pitjor i que hi tenen més experiència, sempre serà fer volar coloms però quan ningú ho vegi també se’ls posaran a taula. Com prestigiós bufet Madrileny de trista recordança, sols pensar-hi i ja em ve mal.
Resum d’aquesta meva esbotzada:
L’escenificació és perfecta i dissimulada, l’estatut no es pot retirar malgrat qualque rebaixada… és la manera de perpetuar-se com a caps de la colònia catalana. Diuen i prometen, i fan veure que planten cara, aproven pressupostos i obliden les balances.
La veu d’Aniceto Alcalá Zamora
Finalment, esperant perdre altra vegada la veritable dignitat com hem perdut, babaus, tantes altres coses… llengua i seleccions incloses, us recordo de nou a tots les paraules que Aniceto Alcalá Zamora que va dir en el seu exili a Mèxic i que en aquesta hora convindria tenir-les ben presents: "Si Maciá hubiera tirado hacia adelante entonces Madrid no lo hubiera podido evitar! I jo us dic, si Macià, com a militar que era, temia una terrrible sagnia, allargant el desenllaç tampoc la va poder evitar aquesta sagnia cruenta.
Moneda de canvi
El drets d’un poble són cosa seria i vosaltres els polítics actuals sereu responsables de la vostra actitud. No deixeu que per baixos interessos Catalunya esdevingui moneda de canvi entre Euskadi i Espanya. Diuen "a río revuelto ganacia de pescadores", davant els vostres nassos Euskadi s’alliberarà i vosaltres deixareu Catalunya esclava.
Feu vostre la màxima d’en Macià: Catalans, primer de tot Catalunya!
Els drets inalienables del vostre poble per sobre de tot altre interès!
Hi tenim dret! És legítim! És la primera llei de la democràcia: la sobirania resideix en el Poble … en el vostre Poble! no pas en el que diuen les lleis alienes imposades per la força de les armes i de la por a la repressió, i justificades després pels reglaments i lleis orgàniques* emanants d’aquelles lleis imposades** i del sistema que encara les justifica***
Notes: * això de llei orgànica em recorda el Franquisme.
** lleis de 1715, 1939 …
*** constitució 1978 i lleis i reglaments que en dimanen.
Nota final:
si podeu escolteu els arxius que us envio en MP3 feu-ho, és una conversa entre en Gomis i en Molins, ambdós Consellers de Catalunya Acció, sobre les negociacions de Macià amb Espanya: Desgast, paraules d’Aniceto Alcalà Zamora i Renuncia. Coses bones de tenir presents en una negociació crucial. (La grabació no és bona perquè és en un bar però s’enten bé.)
És veritat, el cansanci mental i espiritual són gravíssims. Ja veieu l’ultimàtum d’en Zapatero als negociadors catalans d’enguany. La història es repeteix una vegada més.
Que el cel ajudi els negociadors catalans!
Tant de bo, tot això, fos política ficció!
Un dia hi haurà uns catalans que seguiran la lluita d’en Macià, aquest dia ja és a prop.
Els arxius adjunts són: “desgast.mp3” i “compadreo.mp3”. L’escrit total és “jerico.doc”.
Salvador Molins i Escudé
President de “Som 10 Milions/Moute per Catalunya/Consell Nacional Català)
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya)
Membre i Conseller de Catalunya Acció (www.catalunyaaccio.org)
28 desembre de 2005
Berga (Catalunya) Països Catalans
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!