Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
Va haver un temps en que hom insistia a convèncer-me que la música (com si hagués dit qualsevol altra cosa) és EL llenguatge universal.
Convenciment que s’emmarcava en el supòsit que hi ha una jerarquia de llenguatges, i en el que considero una moda de desvaloració de les llengües en general; i d’algunes en particular.
Aquesta mena de recomanació acostumava a anar amanida d’alguna cosa com ara: "és així perquè ens permet dir TOT; especialment tot el que altres llenguatges "menors" no poden abastar; etc."
I jo vaig acabar, contestant que: bé; aleshores, quan això del què intentes convèncer-me m’ho puguis explicar amb música, m’avises, i m’ho dius.
Que de moment jo penso és més interessant abandonar tota una sèrie de manies que veig que tenim amb el llenguatge en general, i amb les llengües en particular (aquí em convenç especialment el filòsof Wittgenstein).
Així com conèixer detalls sobre la força que té el llenguatge verbal que et sembla tan ridícul (aquí em convenç especialment el filòsof Nietzsche).
Si fos el cas, encara esperaria. Però més aviat espero que aquella persona hagi abandonat la idea de fer-li dir a la música (o a qualsevol altra cosa, llengua, llenguatge.) tot.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Al darrera del tapís linguístic que ens vessa pels llavis i per la creació artística (com la música) hi ha quelcom més de perdut que de guanyat. No aconseguim, malgrat l’esforç, desempellegar-nos de la complicada estructura del giny comunicacional que és el llenguatge (ara mateix no m’en surto, per exemple!).
L’expressió és en llibertat, però no tot hi surt de la gàbia del pensament. Hi ha dins massa cadenes encara. Confiem massa en el llenguatge i en el seu poder assolidor de convenciment en l’altri.
Wittgenstein, sens dubte, ens ha obert una mica el camí cap a l’enteniment del funcionament del llenguatge. Ell sabia millor que ningú que, de la mateixa manera que no "som" el que volem "ser", la nostra vida és una lluita desigual i eterna per expressar el que sentim. Ens quedem a mig camí!.
Fa uns mesos i a raó d’un post del Mestre Ramon Alcoberro en el seu blog, ens comentava la conveniència de l’ús del llenguatge com a joc d’encaix, a l’estil d’un Mecano o d’un Lego, però sense instruccions.
Els fils de les muses hi posen la seva cullerada on no hi arriben les paraules. De vegades en surt un poema, unes altres un assaig, i les més un esboç d’un paissatge lletraferit que ni tan sols nosaltres arribem a capir-ne el seu sentit. Potser és aquesta la drecera que s’agafa la música?.
La música és El llenguatge universal perquè dels llenguatges escrits és el més extès.(alguns elements del llenguatge gestual estàn més extesos)
Sense cap convenciment, només dades.
No diferenciar lleguatges verbals dels no verbals, tampoc diferenciar llenguatges escrits dels no escrits, em sembla una aporoximació barroera.
Anomenaria llenguatge a un conjunt estructurat de signes que transmeten idees.
La estructuració d’aquests signes ens permetrà transmetre una o altra informació.
No es poden comparar les definicions d’un llenguatge no verbal (no té sintaxi) com la música amb el llenguatge verbal.
(tot cobert atura la pluja però un paraigües no és una casa, per molt que ho comparis)
Jerarquia? En en referència a quina funció?
Al llarg de la meva vida he hagut d’aprendre molts llenguatges nous, comparativament més útils que els que feia servir abans (jerarquia si, diners).
Espero que els nostres lingüistes segueixin treballant de valent treient suc dels seus treballs i que ens ajudin a millorar la nostra comunicació.
Espero que els nostres músics expressin millor i millors idees amb el seu llenguatge universal (al ser el més extès es el que permet arribar més lluny).
Manies?
Comparativament a la resta del món els catalanoparlants tenim poques manies.
Al món, els indús en tenen menys. I a Europa, els holandesos també.
No serà que et serveixes de pocs llenguatges i els hi tens mania per falta de costum?
Sílvia,
m’agradaria comentar-te una cosa i no tens el correu posat al bloc. Em pots escriure a xaviermir@arenysdemar.mesvilaweb.cat?
Gràcies.
Xavier Mir
Penso que l’origen d’aquesta dita ve del fet que la música permet expressar emocions.
Però la diferència es que una música alegre la enten tothom sigui de la cultura que sigui, però per a entendre un escrit has de saber l’idioma.
Si la música més rudimentària (la percussió) permet expressar alegria tocant un timbal a un cert ritme (posem per cas), la posterior evolució en formes més complexes ja fa també més díficil saber que vol expressar l’autor.
Això passa també amb el llenguatge. Les paraules simples són fàcils d’entendre però un poema (per exemple) potser no es captat per un lector que no coneix les referències o el significat de les metafores de qui l’escriu.