La vida es un musical…
Hem canviat d’estat, ara estem al famos Rahastan, a la capital, Jaipur. Aqui el tema elefants pel mig de la ciutat ja es tota una normalitat, i com a tot arreu se’t tiren a sobre si ets guiri. De fet, continuem molt extranyats dels pocs turistes que veiem en general, la major part de cops no n’hi ha cap a la vista.
Arribar ens ha costat cinc hores d’ "autopista", per la que transitaven tambe carros de camells i camions en direccio contraria, sembla que si et va millor l’altre carril el pots utilitzar un trosset…
A Jaipur tots els nens sortien d’escola, les nenes amb trenes i llacos ben grossos i els nens encorbats. Molt repentinats, portaven la cartera tradicional de pell penjada a l’esquena, i en funcio del nivell anaven a peu, amb rickshaw o amb bici propia. De fet aqui em vist un munt de bicis, ja que a Delhi nomes era per a la gent mes pobra.
Em comencat deixant les coses a: L’Hotel. Sembla que la presa de pel de l’ "Oficina d’informacio" compta amb "hotels de luxe": piscina, internet des del despatx del director, water amb sortidor d’aigua -recordeu que aqui no utilitzen el paper- i moble bar amb la llisteta de preus.
Despres, malgrat els consells del nostre guia, nosaltres hem volgut anar a la ciutat. Primer a peu, pero al final ens hem animat a agafar un rickshaw. Em tingut un debat filosofic abans, de fet ha durat un parell de dies, i al final hem arribat a la conclusio que es una forma de guanyar-se la vida. Es dur pero, veure l’home pedalant, prim, suat, vestit amb draps, i amb aquesta menta de bici d’un sol pinyo, frens de bara metal.lica i seient que deu ser de pedra. A mes, com que aixo es una selva, ells son l’ultim mico -be l’ultim son els peatons, pero vaja aquests son mes agils- i tothom els escridassa per tot arreu.
Amb tot em fet cap a les muralles rojes que delimiten "The Pink City", i un cop alla hem caminat amunt i avall. Voliem veure un palau, el Hawal Mahal, pero abans ens hem fet una fotos amb uns venedors de flors a peticio seva. Davant de tots els temples i ha moltes parades de flors ja que la gent les entrega com ofrena a les divinitats. Despres l’Anna ha acabat comprant un parell d’arrecades molt maques a un habil venedor que -sense nosaltres voler-ho- ens ha tingut asseguts amb un te -txai en indu- a la ma. Abans pero, haviem pogut veure tot Jaipur des del seu terrat, francament interessant.
Finalment hem arribat al palauet, i sincerament queda millor a la foto de la guia. A mes alla si que hi havia turistes -parlem de sis o vuit!- i els venedors estaven especialment pesadets.
La tornada a l’hotel si que ha estat dura, si… hem tornat a decidir-nos per un rickshaw, que ha trigat la tira, s’ha perdut un parell de cops, i al final ens demanava una fortuna. Ens ha sabut greu, perque ara ja comencem a saber el que valen les coses, i a mes pel cami li hem ofert l’ampolla d’aigua que s’ha acabat a l’instant, pobre. Res, facis com ho facis, sempre et quedes cascat.
La tarda-vespre, l’hem dedicat a Boliwood, amb una pel.licula suggerida pel nostre guia. Com ho expliquem aixo…? A veure, imagineu-vos en Sean Connery fent de Rambo a acorralado, en el paper d’indi tancat en una preso paquistanesa. Llavors el seu fill, tipus "Luis Tobar", decideix rescatar-lo malgrat la pena de la seva mare que ja ha perdut el seu marit. En mig de tot, en els moments bel.lics culminants… musical! tal com sona, tots els soldats bruts fins a la medul.la, picant amb les tasses metal.liques als barrots i el Sean Connery indi saltant de camilla en camilla. Nomes faltava el toc femeni… i es clar, ha estat el fill el que s’ha creuat amb la prota, que nomes veure-la li ha tirat els tejos. Amb musica, es clar. Al final moren la meitat dels bons -els indis- i tots els dolents -els paquistanis- amb aplaudiments d’una platea a arrebossar. Val a dir que l’estetica del recinte del cinema supera tot decorat kitch -no es podien fer fotos :(- i que a dins hi havia families senceres, amb nadons plorant, mobils sonant i l’intermig per a calmar els anims.
Ups! el pitjor ha estat dir-li que ens havia semblat al guia, que no ha acabat d’entendra l’esperit del Forum de les Cultures -tampoc no es l’unic…-.
Doncs aixo es tot per avui amics! ara anem a la nostra estona d’higene personal, que com us debeu imaginar, no conve saltar-se-la…
Un peto!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola, Jordi i Anna!
Sóc la Teresa de VilaWeb. Només dir-vos que ànims amb el vostre viatge i que molta enveja sana. En Liam i jo acabem de tornar del Vietnam i la veritat és que dóna gust desconnectar de la western society durant uns quants dies. Molta sort i també… paciència! En Liam va estar un mes a l’Índia i en alguns moments va estar a punt de perdre els nervis…