La plana major de Convergència i també d’Unió acompanya Xavier Trias, aquest senyor de Barcelona que vol ser alcalde de la ciutat i que n’està convençut que ho serà. Xavier Trias [web, Facebook, Twitter, YouTube] s’ha avançat uns dies a l’alcalde socialista, Jordi Hereu, i ha ofert aquest dilluns una conferència [vídeo] en el mateix escenari: l’auditori de La Pedrera. Allà on les columnes suporten un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, icona (ell en diu ícona) internacional de la Barcelona modernista d’Antoni Gaudí. En aquell auditori, doncs, un munt de gent s’aplega perquè toca escoltar en Trias, sabent que fins i tot el diari progressista El Periódico, aquell que es llegeix en castellà i en català als bars i als barris, aquell considerat popular en el bon sentit del terme, li concedeix a CiU la victòria a Barcelona encara que sigui en un empat tècnic, però ho fa per primer cop en la història diria jo.
En Trias, tothom ho sap, és entranyable. Encara que li recordin els pactes amb el PP quan ell era a Madrid. És de fiar, perquè és l’home a qui deixaries els teus fills perquè fes de cangur o perquè és el metge a qui consultaries per una malaltia. Que sigui entranyable i sigui de fiar, que ja és molt en els temps de corren, no vol dir que sigui el candidat que més il·lusió pugui generar ara que Barack Obama s’ha plantat en l’escena política mundial i ha tirat per terra tots els tòpics segons els quals la política mundial era un fàstig. No és Obama (ícona, també), però Trias reclama coratge i ambició per acabar amb 30 anys de socialisme al consistori. Parla molt bé del seu equip, diu que el té molt i molt motivat, fa un discurs molt ben après, a cop de trepitjar el carrer i de fer oposició, i provoca una mena de catarsi interna a la federació nacionalista que, ja és curiós, contrasta amb la manca d’unitat d’aquests dos partits quan es posen a fer llistes europees o plans per fer un tallat al bar de la cantonada.
Algun mèrit deu tenir Trias si aconseguir fer-se acompanyar d’Artur Mas, en condició de líder i de teloner, de Josep Antoni Duran Lleida (l’únic dels vips de la federació que no es presenta amb la senyora) i de Jordi Pujol, a banda dels Felip Puig i d’altres. (Per cert, Xavier, no tornis a dir que ets a l’Ajuntament perquè un dia en Felip et va dir: “Ara t’hauràs de dedicar a Barcelona”. Queda molt malament, sona a premi de resignació.) Trias és capaç de defensar que els immigrants es facin dels sindicats com a element d’integració tenint a primera fila, encara que sigui al costat de José Antich i flanquejat per Miquel Valls, al sindicalista més veterà entre els capos dels sindicats que a dia d’avui és Pepe Álvarez, de la UGT. Álvarez, i segurament Lluís Cabrera, el dels Altres Andalusos, eren algunes de les icones (ícones) d’això que Trias és capaç d’aconseguir: complicitat, comprensió (l’empresa que es proposa fàcil no és) i una certa transversalitat, que ja és dir en els temps que corren.
L’optimista Trias, el doctor de la poma de l’anterior campanya electoral, que es va quedar a dos regidors d’atrapar els socialistes, compleix l’advertiment de l’inici: la conferència serà llarga. Però a part de llarga és una conferència en què agafa la ciutat i la dissecciona, a l’estil taxidermista però no en el sentit ciutadà ni bufó del terme. Ha fet oposició i s’ha fet una posició molt clara sobre el model de ciutat, sobre el seu paper d’alcalde arribat el cas. Com que això no era un míting, que sempre són més divertits perquè els candidats criden i fan algun que altre acudit, Trias ens pronuncia una conferència pràcticament a cau d’orella. Com si estigués parlant amb cadascun de nosaltres, a la vora del foc. “Escolta, jo això ho faria així”. Trenta anys són massa. “Jo ho faria d’aquesta altra manera”, va i et diu. I potser té raó. I la gràcia és que mentre t’entendreix i et toca la fibra, mentre te l’imagines cangurant els teus fills, va i en deixa anar una de bona: “El govern ha mantingut un flirteig amb l’especulació urbanística. El govern n’és còmplice. L’Ajuntament ha venut el sòl i ha perdut l’oportunitat de fer política activa d’habitatge.” Patam. Això que ho subscriuria el propi Manuel Delgado, l’antropòleg que fueteja socialistes i ecosocialistes governants, t’ho diu Xavier Trias i sona tou i creïble. Entra.
La conferència es fa llarga [adjunto pdf, cliqueu a sota] i et dediques a mirar la gent, que és una pràctica recomanable quan has de fer una crònica de color o, més difícil encara, et proposes escriure un apunt periodístic però molt sueltu. Algú badalla, d’altres el segueixen atentament i uns tercers fan com tu i també tafanegen entre el públic. Regidors, especialment. Els regidors joves, que són aquells que fan pinya amb Trias i que deuen fer la saludable competició interna per veure quin lloc de la llista ocuparan. I bé que fan. Però mentre xafardeges entre el públic, i després d’haver sentit dir a Artur Mas un i altre cop que a Trias tothom l’acompanya i li fa costat a CiU, descobreixes que un dirigent de CDC és l’últim a arribar i que marxa precipitadament, molt abans d’acabar Trias la seva autòpsia de la Barcelona preolímpica, olímpica, postolímpica, prefòrum i postfòrum. Aquest dirigent és David Madí. Potser Mas no es referia a ell?
Dijous toca la conferència d’Hereu, que té altres ícones encara que totes elles se sostenin de les mateixes columnes gaudinianes.
[ACN: Trias presenta un projecte de Barcelona que “serveixi” Catalunya i que no “se’n serveixi”]
[El Singular Digital: Trias reivindica un “canvi de marxa” per Barcelona, després de 30 anys de govern del PSC]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
està molt bé de recordar que en Trias va pactar amb el PP. Suposo que devia ser quan el PP era al govern, per tant, o t’entens amb govern de torn o t’hi gires d’esquena.
També és bo de recordar que ERC ha pactat amb el PSOE, posant un simple funcionari a les ordres directes de Madrid a la Generalitat. Cas patètic, perquè malgrat fer un tripartit i la majoria del Govern tenir el mateix color que a Madrid, s’entenen menys que mai.
ERC no pactaria mai amb el PP, és veritat, però perquè són de dretes i no pas perquè siguin nacionalistes espanyols. Perquè pel que ja veiem per ERC és més important ser d’esquerres, com el nou logo indica a on han tret la paraula Catalunya, que ser un fatxa espanyolista. L’única diferència entre el PP i el PSOE, doncs, és aquesta pretesa diferència que alguns encara s’entesten a anomenar, entre esquerres i dretes, com si fòssim abans de la guerra. Ja veiem les preferències d’Esquerra, també, quan ens anunciava en unes eleccions, entre parentesi i en petit (per això volem la independència), no fos cas que algú s’ofengués.
Mentre sectors d’aquesta esquerra tan “guai” surten al carrer a defensar Palestina, gent que quan s’ataca Catalunya o la llengua catalana ningú sap on s’amaguen.
Ni CiU ni ERC, jo trio independència.