El bloc d'en Titot
Francesc Ribera
Un Front Patriòtic no. I em dol, perquè m’agradaria que fos així de simple.
[foto: eix transversal]
Arran de l’autoexpulsió de Joan Carretero d’Esquerra s’ha alçat centenars de veus proclamant la necessitat de crear un front patriòtic, una opció transversal que per damunt de l’eix dreta-esquerra, tingués com a objectiu prioritari la proclamació de la independència.
De cop sembla que s’hagi descobert una estratègia infal·lible per aconseguir la independència de manera ordenada, sense conflictes i en un temps rècord. No m’agrada ser aixafaguitarres però no hi puc estar d’acord.
Per 3 motius:
Els que som d’esquerres també podríem dir “primer la independència, construïm un estat no capitalista, i llavors ja decidirem el color del govern”. Però em temo que aleshores les voluntats bonrotllistes de transversalitat es diluirien.
Jo és que francament per construir un estat que, de sèrie, hagi de reproduir els mateixos errors de sempre i sigui una màquina al servei dels de sempre, francament no em motiva massa, la veritat. Com suposo que tampoc motiva als que pretenen fer un estat al servei dels poderosos, la meva proposta de que, de sèrie, el nou estat català no sigui capitalista. És a dir, en pro de la unitat d’acció transversal se m’obliga a renunciar a una cosa que els altres no estan disposats a renunciar.
Comte. No estic acusant de feixistes a tots els que diuen ni dretes ni esquerres, eh? Entenem-nos! Però sí que és cert que aquest àmbit és on millor es mouen les persones amb ideologia ultradretana, que mai et diran que són ultradretans, sinó que se situaran per sobre de la dicotomia dretes-esquerres. Però en política un no sempre és, en realitat, allò que diu la seva etiqueta, i menys si a la seva etiqueta no hi posa res.
3- El tercer motiu és que això, ara per ara, és inviable. Com molt bé apunta en Jordi Muñoz al seu article Front Patriòtic, “Trascendir-lo [l’eix dreta-esquerra] en pro d’un objectiu nacional de més abast pot ser convenient i fins i tot en un moment determinat, necessari. Però per tenir èxit una maniobra d’aquesta naturalesa, cal que es faça amb garanties d’èxit, plantejant-se un objectiu i amb capacitat per assolir-lo. Dit en altres paraules: una candidatura d’ampli espectre per declarar la independència unilateralment només tindria sentit si fos per guanyar amb majoria absoluta les eleccions i, efectivament, declarar la independència.”
Si aquesta candidatura no obtingués la majoria absoluta al Parlament, cosa d’allò més previsible, quina hauria de ser la seva acció en el dia a dia? La deshinibició? Votar a favor de polítiques d’esquerres? O de dretes? O deixar, deshinibint-se, que s’aprovin polítiques de dretes? O d’esquerres?
Tot és política, fins i tot la deshinibició. Quina seria la acció política d’aquesta candidatura mentre espera si a les pròximes eleccions hi ha més sort?
No vull fer llenya ni de la sortida d’en Carretero d’ERC, ni de la situació d’Esquerra. No sóc persona que li agradi estripar de la gent i no sóc qui per dubtar de la bona fe de ningú, ni de Carretero, ni de la direcció d’Esquerra, encara que no comparteixi amb ells les seves estratègies per assolir la independència, objectiu que estic segur que amb ells comparteixo. Amb ells i amb centenars de milers de catalans més que s’estan preguntant què cal fer.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
t’entenc, però alguna cosa hem de fer, ja.
1) En el món encara queden estats no capitalistes: Corea del Nord, Vietnam, els estats islàmics, cuba i molts dels estats corruptes de llationamerica. La veritat prefereixo mil vegades les problemes i les mancances dels Estats Units o d’Alemanya que a qualsevol dels països a on no existeix el lliure mercat, ja sigui perquè esta controlat per l’Estat o per les màfies o les dues coses. Si prefereixes esperar abans de fer un front patriotic per por d’acabar com un país normal d’Europa, vol dir que ja estàs content en no tenir-ne i viure sota un estat capitalista i a l’hora colonialista.
2) El que no existeix ara en el segle XXI son les clases socials com el segle XIX i per tant aixó de dretes i esquerres tampoc és igual. Però al llarg de l’història les esquerres que en teoria no defensen que exiteix una identitat colectiva o una nacionalitat, han mort i perjudicat a la humanitat tant o més que els feixistes, en aquest cas utilitzant la ideologia: et clasifiquen i et discriminen pel que penses. Aixó per mi és tant o més feixista que fer-ho per color de la pell, o étnia. Menys teoritzar i més actuar, fent servir la intel·ligencia per fer les millors polítiques basades en els principis d’igualtat d’oportunitats, d’ajudar al més necessitat perquè es pugi valdre i fomentar la socialització de la tecnica com la millor arma per garantir el progrés de tot el món. Però aixó sempre ho podrem fer millor si som lliures, encara que sigui en un país de lliure mercat i no una puta colònia.
3) Si esperes que un dia sigui viable, mai ho serà. Però el més greu de tot, és que a mesura que et facis vell, arribaràs a la conclusió que és impossible que al menys tu ho vegis, i començaras a pensar a que mereixes una recompensa per tot el que has lliutat, igual que molts es-companys que abans que tu varen arribar a la mateixa conlusió: Et tornaràs el típic Ppero o Psoero que de jove havia estat del PSUC o del Partit comunista o Bandera roja. Bé ara Esquerero
Res company, mentre els puristes de les esquerres aneu preguntant el sexe dels angels, els espanyols, ni dretes ni esquerres, tots a aniquilar-nos
Ah! que jo sàpiga totes les colònies s’ha separat gràcies a un front patriotic. No conec cap que ho hagi fet per gràcies a un sol partit d’esquerres que exclou als altres ciutadans perquè pensen diferents que a ells.
Jo mai hi he volgut entendre-hi gaire de teories polítiques. L’únic que sé és que ens hem equivocat massa cops de batalla i de bàndol, company…
Ara toca anar els catalans tots junts. No és hora de plantejar debats que generin divisions.
La Constitució vindrà després. Jo crec que la via catalana superarà els esquemes polítics del segle passat.
Salut.
Titot: UNITAT POPULAR, LLUITA I FUTUR! la CUP a les autonòmiques, JA!
Tot i que comparteixo bona part del que dius, des de fa temps crec que no podem supeditar un objectiu factible com és la independència (defensada avui per un 36% segons el CES) a un model econòmic diferent, que ara com ara no sabem quin és, ni com s’hi pot arribar, ni hi ha cap exemple vàlid en el nostre entorn immediat, ni sabem com posar-nos-hi.
Tingues en compte que amb la independència, per exemple, millorarà moltíssim la situació social de barris com els que comentava abans, Sant Ildefons o el Fondo.
I és el front nacionaliste espanyol, i existeix si Esquerra prefereix disoldres de forma ensucrada i clavar el cap com els estruçs, allà ells.
Tot i que hi estic d’acord en bona part del text, no sempre el fet de dir “ni dretes ni esquerres” equival a feixisme. Recordo que, a una de les moltes manis que es van fer a Barcelona en contra de l’invasió de l’Iraq (jo hi era sostenint una enorme estelada), hi havia justament darrere nostre el bloc de la CNT cridant (en castellà) “esquerra i dreta, la mateixa merda”. He de dir que alguns de nosaltres ens havíem quedat amb un pam de nas.
No sé si cal un front patriòtic, però segur que fa falta un canvi. Sempre he estat votant d’ERC, em considero independentista, i quan ERC va entrar al govern català vaig fer salts d’alegria. Però la decepció ha estat massa gran! Un cop a la poltrona, ens baixem els pantalons a la primera de canvi. el que val és estar al govern i tenir el poder.
Resulta que també sóc mestre, i molts dels que ara formen part del tripartit abans formaven part d’un sindicat d’ensenyament d’esquerres anomenat USTEC. Però un cop al govern, les idees canvien de cop i volta!! Mai, en els últims 10 o 15 anys els mestres i la comunitat educativa havíem estat tant maltractats i obviats per part del govern com ara ho estem per part del senyor Maragall (el “germà”, que d’ensenyament no n’havia sentit a parlar mai, per això es dedicava a l’economia). I això que ERC és al govern!! Ni amb Marta Cid havíem estat tant malament!!
ERC ha caigut massa baix per confiar en ells. Cal una nova sortida!!
És a dir, que prefereixes formar part d’un estat capitalista i de dretes espanyol, que no pas d’un estat capitalista de dretes català.
Jo no.
O bé, passa que t’és igual, se t’en fot. Per tu, un estat capitalista de dretes espanyol i un de català són la mateixa cosa.
Curiós.
Curioses, les preferències, vull dir.
L’important continua sent la revolució. Molt bé.
Però la fareu en castellà.
Com sempre.
No tinc el plaer de coneìxer-te personalment, et volia dir que a mi també em dol…
Ara bé, els que volem un estat català independent, per sobre de tot, em de visualitzar com s’aconsegueix. Com s’aconsegueix. Si uns el volem de dretes i els altres d’esquerres, o liberal o comunista o ple de valors o com sigui, hem de ser capaços de constatar com s’hi arriba.
– s’hi arriba convertint l’estat actial en el model que volem i fent-lo independent
– s’hi arriba fent-lo independent i després convertint-lo al nostre model?
Com? Com?!
La poca experiència que tinc em diu que primer es converteix en independent, amb l’ajuda del màxim de gent.
Els espanyols, i la majoria d’estats independents ens en donen lliçons cada dia, per si les volem aprendre: “antes roja que rota”.
Jo signo un estat independent de qualsevol color i després si no m’agrada treballaré per canviar-lo, abans que tenir un estat aliè.
I tu?
Potser estic equivocat?
Bé… per decidir-me a escriure alguna cosa m’he hagut de llegir el
post entre quatre i cinc vegades de tan espessa que estava els altres
dies…
A veure… Estem esperant un dia en què una gran majoria de ciutadans
de Catalunya voti a favor de construir un país nou, independent
d’Espanya i completament diferent dels països veïns. Uf!
Saps que fa ben poc que proclamar-se independentista no implica ser
mirat amb mals ulls. Es comença a considerar com una idea més, no com
un mal.
I suposo que hauràs tingut en compte que hi ha molta gent que se sent
catalana, que estima la llengua i la cultura, i que s’ha dedicat a
mantenir-les i protegir-les, gent que ha trobat una representació
política de dretes, CiU, que en tots els anys de poder, si una cosa va
fer, és mantenir el català i la cultura catalana.
Dius, com el Jordi Muñoz, que caldrà una majoria. Una majoria
independentista i d’esquerres de veritat. Uf! Com ho farem, per
convèncer tanta gent que la utopia no és la independència, sinó un país
lliure? No sé si m’explico… Estàs fent-nos entendre que la
independència la veus factible ara mateix, però que la vols d’una
manera molt determinada. Ens trobarem dividits del tot…
El país que somiem trenca de rel amb tot el que tenim al voltant.
Formar part de la Unió Europea agrada a moltes persones. Caldrà també
convèncer-les que no ens interessa.
Uf! La utopia passa de ser un país independent d’Espanya a ser un país
independent del capitalisme, de tot el món que tenim al voltant!
Però Titot, jo no veig com fer-ho! Lligats de mans i peus, construir em sembla impossible!
No podrem canviar res realment significant sense el permís dels espanyols, si no en som independents.
Posem que un ajuntament té X diners per un any. Hauria d’arreglar uns
quants carrers que estan fets caldo, i també l’enllumenat o el
clavegueram. Però també voldria invertir en tots uns projectes dels
vilatans, i a més li agradaria organitzar una festa major de la hòstia
perquè tothom estigués molt content. Evidentment, el pressupost de
totes aquestes coses triplica el valor que té X.
Com repartir més diners als ajuntaments si l’economia ens la marquen els espanyols?
O si volguéssim reformar el model educatiu.
Primer caldrà deslligar-se la imposició, i després fer-nos el país a mida, no?
(Ups, que llarg ha quedat…!)
Benvolgut Titot,
No pateixis per si ets aixafaguitarres. Per poder-ho ser, cal tenir capacitat per ser-ne. És a dir, que tu no hi estiguis d’acord no aixafa la guitarra de cap manera perquè la teva oposició no impedeix que es faci. Potser has pecat d’egocèntric o prepotent amb aquest comentari?
Per altra banda, si ens ho agafem en un sentit més literal, la qüestió no és cap novetat. Des del vessant musical has estat tota la vida un aixafaguitarres.
Però ets divertit, això si que ho tens. La política millor que la faci la gent preparada i amb capacitat real.
reproduir els mateixos errors de sempre i sigui una màquina al servei
dels de sempre, francament no em motiva massa, la veritat.
Una abraçada
Adam
O sigui que pretens fundar la República Socialista de Catalunya ? Dins la Unió Europea ? Et pretens unir al Magreb ?
Titot: UN ALTRE PSEUDOINDEPENDENTISTA FILOSOCIATA !
I mentrestant hi ha tres hores de castellà a la setmana als instituts !
I tot amb el suport incondicional de l’ESQUERRA independentista !
Vergonya !
Macià torna !
Comparteixo tots els teus ideals, però divergeixo en algunes questions. Estic d’acord que si es crees un Front popular s’ha de tenir assegurada la victòria, perquè sinó tindrien 4 anys sense saber quines polítiques aplicar.
Crec que la prioritat ha de ser la independència i després la implantació del socialisme. No podem anar en el sentit contrari. Abans d’implantar una forma de govern s’ha de tenir un estat propi. Ens serà + fàcil aconseguir la independència que aconseguir la implantació del socialisme (real) a Espanya.
Anims!! La CUP necessita la seva presència al Parlament.
“Totes les nacions tenen defectes i seríem ben pàmfils si imaginàvem que la nostra serà en això diferent de les que hi ha i hi ha hagut al món (….) fora en tot cas un escrúpol de monja que de tant voler una nació sense defectes ens deturéssim de fer-la; és que n’hi pot haver cap de pitjor que la inexistència? (….) SOMNIAR PERFECCIONS VE DESPRÉS D’ASSEGURAR EXISTÈNCIES” (Joan Sales; Incerta Glòria”)
…. doncs haurem de trobar la manera de posr-nos d’acord i treballar junts també amb els que com jo volem la independència i no creiem en un estat socialista encara que tampoc no xalem amb l’estat capitalista i no ens sentim ni de dretes ni de centre. En som molts que tot i pensar així sentim l’EI també com a nostra.-
I gràcies sinceres pels arguments
Primer tenim que aconseguir la independència de Catalunya i després ja es veurà si volem un govern d’esquerres o de dretes. La politica de dretes i d’esquerres no és tan diferent com tú planteges, fixa´t amb la política que està fent el tripartit d’esquerres que ara governa a Catalunya i digue´m la diferència que hi veus de quan governava un partit “denominat de dretes” com CiU.
Crec que el que passa és que s’et veuen massa els colors de la CUP, i tens temor que la força, el lideratge i el carisma de Joan Carretero i de Reagrupament, perjudiquin a la CUP.
Endavant Joan Carretero!!! Endavant cap a la independència de Catalunya!
La primera vegada que vaig sentir anomenar l’aeroport de l’Havana, em va cridar l’atenció que portés el nom d’un català, José Martí. Immediatament em vaig preguntar: ¿quin paper hi va tenir un home d’origen català en l’alçament de Sierra Maestra i en la instauració d’un estat socialista? La resposta és cap ni un. Perquè resulta que José Martí era un petitburgés del segle XIX que no tenia cap mena d’afició pels textos de Marx i Engels. Aleshores, ¿com pot ser que un individu així doni nom als principals centres de la Cuba castrista? Doncs perquè José Martí és el gran líder de la independència cubana. La qüestió és així de simple: una Cuba socialista i antiimperialista no hauria existit mai si primer no hagués aconseguit la seva independència (burgesa i liberal). I això ho sap Fidel i ho sabia el Che: “Patria o muerte, venceremos”.
Comparteixo moltes vegades les teves opinions i sóc votant de la CUP a les municipals, més que res per la seva manera de fer i de veure el meu municipi.
Tot i això en aquest cas no puc estar gens d’acord amb tu, i amb moltes de les opinions que he anat llegint de l’òrbitra de la CUP. No entenc perquè als que més us posicioneu a favor d’alguna de les opcions polítiques (ja sigui CIU, ERC o la CUP) us fa patir tant que algú pretengui presentar-se a unes eleccions amb el programa més realista que es pot presentar en moments d’urgència com els que vivim, lluitar nit i dia per a assolir un estat lliure i treure’ns de sobre aquesta rèmora que és espanya. Entenc que des de l’òrbitra de CIU i ERC es pugui intentar dilapidar aquest nou independentisme acusant’lo d’anar faltat d’ideologia i d’utòpic, al cap i a la fi aquests peartits tenen per objectiu administrar la colonització, mirar les quotes de poder que els dónen des de Madrid i amb això continuar actuant d’administradors del poder colonial. No puc arribar a entendre però que des de sectors independetistes es pugui acusar a algú de no fer èmfasi en aquests aspectes que són els que ens recorden dia a dia la nostra condició d’esclaus. Estem a la UVI i només podem tenir un únic punt a l’ordre del dia, la resta és tot secundari, més que res perquè mentre continuem ocupats i expoliats tot intent d’intentar administrar les engrúnes (polítiques socials, finançament, ‘xapes’ de les matrícules…) es converteix en una nova humiliació i en una nova opereta ridícula, estem en una espècie de búcle del que, lògicament, els polítics del parlament no volen sortir, el que no puc entendre és que des de sectors independentistes es vulgui entrar en aquest espiral.
Si no hi ha estat propi no hi ha polítiques socials, no hi ha esqerres ni dretes, no ho ha desinhibició, no hi ha finançaments ni estatuts, simplement i ha submissió i genuflexió.
Dius: “Si aquesta candidatura no obtingués la majoria absoluta al Parlament,
cosa d’allò més previsible, quina hauria de ser la seva acció en el dia
a dia? La deshinibició? Votar a favor de polítiques d’esquerres? O de
dretes? O deixar, deshinibint-se, que s’aprovin polítiques de dretes? O
d’esquerres?
Tot és política, fins i tot la deshinibició. Quina
seria la acció política d’aquesta candidatura mentre espera si a les
pròximes eleccions hi ha més sort?”. A mí això no em preocupa gens, bàsicament perquè tot això que reclames per a aquesta candidatura ja ho porten fent durant 30 anys els polítics dels parlaments del país i ja veiem com ens ha anat. Abans em considerava d’esquerres, molt d’esquerres, me n’he cansat, no puc ser d’esquerres ni de dretes mentre el meu país continua expoliat i ridiculitzat, ara només sóc indepednentista i si per a assolir el meu objectiu m’he d’aliar amb el mismissim diable ho faré. N’estic tip de dretes i esquerres i de fer el joc així als que més treballen perquè l’eix dreta-esquerra segueixi ocupant les discusions polítiques.
Salut.
Joder, Titot, estic flipant de la tira d’enganyats que tens com a lectors. Gent entestada en que la independència es construeix anant a votar; gent que es pensa que ser independentista és votar cada quatre anys, demanar seleccions de merda i muntar un numeret quan no t’atenen en català.
S’ha demostrat que els únics indepes coherents estant al voltant d’una sèrie d’organitzacions combatives que ja sabem quines són. Els que han entrat al joc institucional fan el merda constantment, xupen càmera i després no tenen poder de convocatòria al carrer.
El poble català no serà independent si no pot decidir el sistema econòmic que vol, i això seria més que revolucionari. Aquest model preestablert que els pseudoindepes tenen al cap no serveix per res. Espanya 2, podríem dir-ne. Espanya en petit. Bah!
A més, jo no em fio per res de la penya que es pensa que fer política és anar a votar, i que abominen d’en montilla perquè és d’un partit d’àmbit estatal, i estaven més cofois quan era un catalanet de pura cepa el que venia el poble català a l’estat. Però és que s’ho miren com un partit de futbol : “tenim o no tenim majoria nacionalista al parlament?”. I això de què serveix? La generalitat és espanya. Els mossos són espanya. El barça és espanya. Catalunya no existeix en un pla material, tan sols és una idea, un projecte.
Jo confio més en els immigrants putejats per la patronal per construïr la independència que en els erquis o els convergents. Aquests últims són irrecuperables, si no és que estan ja obsolets.
La tasca de la CUP és plantejar la independència des de la base, mostrar a la gent que la independència és un interès objectiu de les classes populars catalanes, perquè ens permetrà construïr una realitat alternativa a l’estat espanyol. La tasca de la CUP és crear nous independentistes, no reciclar pseudoindepes.
Durant la guerra civil, les baralles entre els qui volien la Revolució i els altres va suposar la victòria dels feixistes. Sembla que no volem aprendre les lliçons de la història.
Si voleu fer la Revolució al mateix temps que la independència no anirem enlloc. Ja costa que la gent vulgui la independència, si a més els parles de Revolució encara tindrem menys consens.
Estic d’acord, però, que la independència és una oportunitat per a crear un estat amb democracia participativa, no pas representativa.
Hem d’estat amatents a no acabar essent els pitjors enemics de les idees que defensem, Titot.
Benvolgut Titot,
Unes observacions telegràfiques:
1a) Per tal de plantejar-se, ni que sigui
teòricament, un acord interclassista per la independència (un “front
patriòtic”) no cal pas empassar-se la xerrameca característicament dretana
sobre si “ja no hi ha dretes ni esquerres” ni que si “l’eix dreta-esquerra” és
més o menys important que “l’eix nacional”. La qüestió no és pas aquesta. La
qüestió és que, per definició, la nació és un fet interclassista. Si ara, per
primera volta en la història del país, hi ha una part de la burgesia que també
fa seu el nostre objectiu de la independència, fóra idiota no sumar forces per tal
d’atènyer allò que, de fet, és un objectiu comú a tots. I parlo en termes
teòrics i generals: l’acord no tindria per què produir-se precisament ara, ni
precisament entorn de Carretero.
2a) Establir un acord interclassista per lala burgesia. Implica ,
independència no implica pas renunciar als nostres principis, ni a la nostra
línia política, ni als nostres objectius; ni tan sols subordinar-nos a
simplement, fer junts part del camí. Com es conjumina això amb la continuïtat
del nostre projecte és, realment, qüestió difícil, i tens tota la raó de
remarcar-ne les dificultats. Pot ben ser, fins i tot, que en un moment
determinat ens traeixin, a nosaltres i a la nació, com tantes vegades, i pactin
amb l’enemic en defensa de llurs privilegis. Ara: ben fetes les coses, tot
plegat hauria generat un munt de contradiccions i desfermat una tal dinàmica de
mobilització popular, clarificació ideològica, etc., que escombraria la baralla
i l’anomia actuals i, a la llarga, potser fóra inaturable.
3a) En les actuals circumstàncies nacionals i
internacionals, així socioeconòmiques com político-ideològiques, tenim més
probabilitats d’atènyer la independència mitjançant la suma d’una unió
interclassista que no pas anant-hi sols; alhora, és molt més factible de bastir
un Estat capitalista (demoburgès) que un de socialista. L’important és atènyer
la independència, sí, però en un equilibri de forces que sigui mínimament
favorable a les classes populars; un equilibri de forces en què hi hem de
comptar, o no hi haurà contrapès a la prepotència burgesa. A partir d’ací
s’acaba el camí fet junts. L’alternativa, tal com estan les coses nacionalment
i internacionalment, ara i a mitjà termini, no fóra pas un Estat socialista
català; fóra continuar com ara. I pitjor.
4a) L’important, el que més m’interessa de remarcar,
és el següent: no podem admetre de cap manera el mot d’ordre de
l’independentisme burgès segons el qual la unió interclassista hauria de tenir
com a punt exclusiu la independència, i que del règim polític i socioeconòmic
ja en parlaríem després. De cap manera! Ni oportunisme ni aventurisme. No es
pot fer la unió a cegues, sense principis, sense programa d’unió que ens sigui
acceptable; ni es pot anar cap a la independència sense un projecte concret
d’Estat i de règim, ni que sigui a grans trets. El problema, em sembla, rau en
la definició concreta dels termes concrets d’aquest concret acord de mínims.
S’hi ha de reflectir, necessàriament, el mínim existencial a què no podem
renunciar. Entre els punts irrenunciables (hi insisteixo: de mínims, de
supervivència nacional i de classe) hi hauria, per exemple: la
irrenunciabilitat del ple àmbit nacional (almenys com a objectiu estratègic,
encara que tàcticament pugui donar-se el cas d’una independència limitada
regionalment); l’oficialitat exclusiva del català, conjuntament amb una
política de normalització lingüística activa i efectiva i amb objectius clars i
explícits; la il·legitimització de tota actitud botiflera i colonial (una nació
en curs de normalització, en precari, no pot legitimar aquells qui cerquen
destruir-la); una democràcia política real (excloent, per exemple, el
presidencialisme, el sistema majoritari i les llistes tancades); i un Estat del
benestar blindat que permeti respirar a les classes populars i que barri el pas
estructuralment a tota solució neoliberal (“nosaltres ‘aparquem’ la
reivindicació socialista; vosaltres renuncieu al neoliberalisme”: cosa que no
ens situa pas a mig camí, sinó plenament dins el capitalisme, ben cert. Què més
volen?).
5a) I en connexió directa amb això: cal
plantejar-nos les coses en una perspectiva mundial. Com que, internacionalment,
no s’albira cap alternativa revolucionària mínimament sòlida, ja podem comptar
que el sistema sortirà d’aquesta crisi transformat mitjançant una nova fugida
endavant; i és molt probable que el nou model sigui terrible. El nostre país
podria enfrontar la nova conjuntura en condicions excepcionalment bones si
teníem un Estat del benestar blindat, unes classes populars amb capacitat
combativa (mercès a les condicions sociopolítiques ansdites) i un moviment
revolucionari que hauria continuat la tasca de la unitat popular i de la
construcció d’un contrapoder. Fins i tot podríem ser un referent
internacional…
Ho sento, Titot, però no… Tinc 50 anys, he estat membre fundador del MDT… i sóc comunista. Però et ben juro que, mal per mal, m’estimo més una Catalunya (completa) burgesa que no pas morta. Mira, la transversalitat és tan natural en casos d’emergència (repassa la història del món) que fins i tot caldria imposar-la. Ara com ara, l’opció d’esquerra al nostre país està a les beceroles i en la més absoluta indefinició, i tu ho hauries de saber (cony!, qiants indepes no duen el símbol anarquista i la icona del Che juntes!!!) i no existeixen les condicions objectives a Catalunya per cap revolució. Potser això darrer és massa dialèctic per a l’enteniment de la majoria d’esquerranosos. En tot cas, la transversalitat té uns límits, és clar, però del que es tracta és de sumar. Ja tindrem temps d’articular la lluita de classes quan serem Estat (perquè, tranquil, que aquesta no hi haurà desaparegut). Però mentre nosaltres teoritzem, cerqiem l’alternativa d’esquerres i descartem iniciatives… la nació s’esllangueix i s’ofega en la seva misèria colonial, i aviat no hi haurà marxa enrere.
Salut.
Ho sento Titot però tot i que sovint comparteixo el que penses i escrius, avui he de dir que no.
La unitat popular és per mi la unió de la gent que té unes idees, i que si no ens unim com a poble, serem destruits, tal i com diu la frase cèlebre.
Per mi, ser de dretes o ser d’esquerres no ha de ser cap impediment per lluitar junts contra l’espanyolisme.
Si CDC es desempallegués de UDC, certament em podria creure que CDC podria arribar a ser independentista.
Però mentre CiU existeixi com a tal, seguiran sent nacionalistes, però no independentistes.
No obstant, sou molt desconsiderats, ja que hi ha MOLTA gent (no m’hi incloc) que són de Dretes o de centre i que són Independentistes.
I que aquests, si els pesa més el ser de dretes, votaran a CiU, però si els pesa més ser independentista… a qui votaran?
de fet, a qui votarem?
ERC ja no és ERC, és esquerra.
ERC tenia motiu d’ajuntar-se amb els espanyolistes-socialistes quan manava el PP al 2003.
Però revalidar un tripartit al 2006, amb govern “d’ESQUERRES” a Espanya, per què??
Resumint, que no crec en què les esquerres ens facin independents, ni tant sols que les esquerres vetllin per els catalans, valencians i mallorquins dels Països Catalans que tant es desconsidera.
Digueu el que vulgueu, però prefereixo ser i viure en català en un govern de dretes de CiU o de qui sigui, que viure en Castellà-Espanyol en un puto tripartit o govern social-comunista d’esquerres i el que vulgueu.
Per mi, la nació catalana passa per damunt de si ens manen les esquerres o les dretes.
I que consti que la dreta em fa força repel·lús.
Espero que es pugui articular una CUP a nivell nacional (per eleccions de la nostra nació, s’entén, x la Generalitat).
I evidentment, tal i com està el panorama, no tindrem ni olor d’independència.
ERC ens està ridiculitzant.
Em fa pena que ERC fos tant important al 2003, i s’ho deixés perdre fins ara.
És més. no és que ERC hagi perdut votants.
Els independentistes hi seguim siguent-hi.
I quan ERC faci les coses bé, ja veurem la força real de l’independentisme.
De mentres, seguiré votant a II i a PRC (Republicà Català) abans que donar el vot a un botifler esquerrà i A-Català que es fa passar per català, o si més no, està DESTROSSANT el que era un partit independentista.