“Europa, després d’haver estat amençada pels totalitarismes, ara està amenaçada pels particularismes.” La frase és de l’escriptor italià Claudio Magris entrevistat diumenge a El País: “Somnio amb un Estat federal europeu” Prolifera la idea que les regions, autonomies i comunitats descentralitzades són un escull per a l’Europa idíl·lica que alguns albiren. En el cas de Magris, un estat federal continental. Altres, en canvi, no se n’amaguen i advoquen per uns estats més forts que recuperin el terreny perdut davant de les autonomies o les nacions sense estat.
O sigui, que ens trobem davant d’una involució en la descentralització i regionalització d’Europa. Els estats s’han vist amenaçats per les regions. En el cas espanyol, pel model autonòmic del cafè per a tothom. I els mateixos estats han patit un buidatge competencial en favor de les institucions comunitàries, és a dir, que els Madrid, París, Lisboa i Berlín han hagut de cedir poder a Brussel·les i Estrasburg, havent afluixat i delegat als seus respectius territoris. Un autèntic drama per a la vella Europa de les nacions-estat.
El problema de fons no és només el debat sobre si la construcció europea s’ha de fer des dels pobles o des dels estats. La qüestió de fons és que la crisi econòmica i la sacsejada social serveix com a excusa per tancar files, posar el fre de mà i aturar qualsevol concessió descentralitzadora. La crisi actual és l’excusa per apaivagar els particularismes que diu Magris o el model autonòmic que dia sí dia també vilipendien opinadors mesetaris a través d’Intereconomia en la seva versió més dura o des de la majoria de mitjans espanyols en una edició suposadament lleugera d’aquest neocentralisme que ens ha tocat patir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Trobo que Magris força molt la idea de particularisme, i que ens parla
en diferents sentits. El particularisme el defineix com a ètnic, com a
deliri d’aïllament, i com a “una regió mirant només cap a dintre de sí
mateixa”, i el presenta en oposició a totalitarisme. Parli del que
parli, diria que no és necessari ni el component ètnic ni el deliri
d’aïllament ni el solipsisme (oi que va per aquí?). I tampoc no veig
que s’hi avingui als fets a Espanya i a Europa si del que parla és de
política, actualitat i previsions de futur. Interpreto que no parla
de regions, sinó de pobles i nacions a Espanya que no deu
voler reconèixer (com a particulars?). Afegiria que els catalans no ens
hem de donar per al·ludits, tot i que em sembla que del que parla
Magris és de projectes d’independència, però que se’ls mira malament.
Presentat el particularisme en oposició a totalitarisme no li trobo
sentit clar, i diria que són nocions de diferents nivells, àmbits, i
que no està clar si parla de política o de metafísica. A mi em sap greu
que Magris interpreti el què passa a Europa ara com un mal moment fruit
de particularismes (projectes d’independència, entenc) que frenen a parer seu no sé
el què.
Li preguntaria que si troba que els estats que sí respecta (els
actuals?) són o no particulars, o si li sembla acceptable qualssevol
forma de “cohesió”, com ara el “derecho de conquista español” o la
cantarella de la indissoluble unitat, per no afegir altres bestieses.
També li preguntaria perquè només respecta determinades
particularitats, i què vol dir amb “En este momento en España están
emergiendo ciertos particularismos que no están bien organizados.” I
per acabar, no sense deixar-ne algunes per no allargar-m’hi, li en
demanaria detalls de l’amenaça de que parla, si ho podem contrastar amb
els efectes polítics i socials de les independències contemporànies, i
també li hagués preguntat sobre que haig d’entendre quan diu “jo
psicològic”.