Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Títol: Joan Comorera torna a casa
Autors: Amb escrits d’Eudald Carbonell, Pasqual Maragall, Jordi Pujol, Hilari Raguer, Anna Sallés o Joan Saura, entre d’altres. A cura de Carme Cebrián.
Edita: Pòrtic
Apunt de l’editorial: “Joan Comorera (Cervera, 1894 – Penal de Burgos, 1958) ha estat un dels
grans líders polítics catalans del segle XX. Fou, abans que res, un
republicà catalanista, és a dir un lluitador per la revolució democràtica a Espanya i per l’autogovern de
Catalunya. Diputat del primer Parlament i conseller de la Generalitat
des del primer govern de Companys, va dirigir el procés d’unificació dels partits marxistes
catalans que va culminar el 24 de juliol de 1936 amb la fundació del
PSUC. Un cop perduda la guerra, Joan Comorera va defensar, des de
l’exili, la independència del PSUC com a partit nacional de la classe obrera catalana. Això el va portar a enfrontar-se
al Buró Polític del PCE, la qual cosa va desencadenar la crisi del
1949, que es va concretar en la seva expulsió del partit. El 29 de
gener de 1951 va tornar clandestinament a Catalunya amb el nom de Josep
Planas Valls. Des del seu domicili –amb l’única col·laboració de la
seva esposa, Rosa Santacana– va editar i distribuir la publicació Treball.
El juny de 1954 va ser detingut i, tres anys més tard, condemnat a
trenta anys de presó. Malalt de broncopneumònia, fou traslladat al
penal de Burgos on va morir el 7 de maig de 1958″
grans líders polítics catalans del segle XX. Fou, abans que res, un
republicà catalanista, és a dir un lluitador per la revolució democràtica a Espanya i per l’autogovern de
Catalunya. Diputat del primer Parlament i conseller de la Generalitat
des del primer govern de Companys, va dirigir el procés d’unificació dels partits marxistes
catalans que va culminar el 24 de juliol de 1936 amb la fundació del
PSUC. Un cop perduda la guerra, Joan Comorera va defensar, des de
l’exili, la independència del PSUC com a partit nacional de la classe obrera catalana. Això el va portar a enfrontar-se
al Buró Polític del PCE, la qual cosa va desencadenar la crisi del
1949, que es va concretar en la seva expulsió del partit. El 29 de
gener de 1951 va tornar clandestinament a Catalunya amb el nom de Josep
Planas Valls. Des del seu domicili –amb l’única col·laboració de la
seva esposa, Rosa Santacana– va editar i distribuir la publicació Treball.
El juny de 1954 va ser detingut i, tres anys més tard, condemnat a
trenta anys de presó. Malalt de broncopneumònia, fou traslladat al
penal de Burgos on va morir el 7 de maig de 1958″
[Els lectors podeu animar-vos a comentar el llibre aquí.]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No sé si és del tot correcte això de dir que Comorera fou, abans que res, un republicà catalanista. La visió del socialisme que Comorera té el porta, efectivament, a col·laborar activament amb l’Esquerra Republica de Catalunya en el projecte d’una democràcia catalana avançada i autònoma en el marc d’una Espanya federal (o quasi-federal). Hi ha <a href=”http://www.marxists.org/catala/comorera/index.htm”>una breu mostra de la seva obra</a> en el M.I.A. L’important és veure’n la continuïtat d’aquest Comorera dels anys 1950 i el Comorera de les dècades anteriors. Comorera s’adscriu al comunisme (i al comunisme estalinià, al qual serà fidel fins a la mort) en un determinat context: quan la Internacional Comunista defensa (a partir de 1935) la idea del Front Popular i de la lluita contra el nazi-feixisme (amb l’incòmode parèntesi de 1939-1941). Al lector actual (post-1989) li esparvera, per força, la retòrica estaliniana (dir-ne culte a la personalitat és poc) del Comorera ulterior al 1936. Comorera, però, continua en un PSUC que és, més o menys, lleial a la Generalitat i a Companys. Tan és així que Comorera fou una de les veus més contundents contra l’intent (políticament obligat, d’altra banda) de superar la legalitat constitucional-estatutària (ja destruïda per Franco) que fa, per exemple, el Consell Nacional de Catalunya de Londres. La vergonyosa atitud posterior de la direcció del PSUC i de la del PCE contra Comorera (que acaba acusat de “titista”, és a dir de simpatitzant de Tito) és pur i ras espanyolisme. Hom ho disfressa de lluita contra el Comorera-nacionalista o de lluita contra la “burgesia interna del PSUC”. Però si Comorera era, abans que res, un republicà catalanista, els seus rivals del PCE-PSUC són poca cosa més que republicans espanyolistes (i després del 1977, monàrquics espanyolistes). Per acabar podríem reiterar la tírria que Comorera (i la resta de psuqueros) tingueren sempre envers el poumistes (i envers els poumistes reciclats en el Moviment Socialista de Catalunya i d’altres iniciatives que rivalitzaven amb un PSUC cada vegada més satel·litzat). En canvi, Comorera, durant la guerra, i després de la guerra, manté relacions cordials amb gent d’Estat Català (a condició que no s’uneixin als moviments socialistes alternatius al PSUC, és a dir que no facin com Miquel Ferrer Sanxis).
Hola, Saül,
Només comentar que entre la trentena de coautors hi sóc jo també, amb un capítol sobre Josep Serradell “Roman”, llavors secretari d’organització del PSUC i home capital en el cessament i expulsió de Comorera com a líder i membre del PSU.
Cordialment,
Pere Meroño
Saül no sé com pots escriure aquests textos rentant la cara a un home que era fervent partidari de la dictadura estaliniana i que, afortunadament, mai no va poder implantar-la a casa nostra.
No m’ho invento: als seus escrits i discursos publicats em remneto. Són a l’abast de tothom.
La seva defensa de la “independència” del PSC era més que suau. Es quedava en simple autonomia domèstica. Als seus escrits em remeto.