Saül Gordillo www.saul.cat

Mentre a Catalunya vivim, políticament parlant, aquest estrany mes d’agost empantanegats amb el nou Estatut (tot just ahir arribava la proposició de llei al Consell Consultiu), a Galícia avui el nou govern ha celebrat el seu primer consell presidit per Pérez Touriño. Han de posar-se a treballar de valent per tenir enllestits a l’octubre els propers pressupostos de la Xunta, els primers de l’executiu format per socialistes i nacionalistes.

Mentre aquí estem com estem, allà sembla que han après la lliçó. Segons l’editorial de la revista Tempos Novos, la reforma estatutària no ha d’obstaculitzar les primeres mesures de xoc. Que el nou estatut no frustri la visualització, el més immediata possible, del canvi cap a l’esquerra que ha experimentat la Xunta. És com si s’haguéssin inspirat en el tripartit i en Catalunya per fixar-se bons propòsits i per saber quins errors no han de cometre.

La decepció de l’embolic estatutari català va lligada a una decepció prèvia de l’acció d’un govern que teòricament feia temps que ja treballava des de l’ombra. Quan l’han posat al sol, aquest govern no ha donat la talla en molts aspectes en què calia esperar i exigir un veritable gir progressista. És per això que trobo injusta la crítica (cada cop més notòria i indissimulada) dels socialistes cap a Esquerra i Iniciativa en el sentit de dir: “Amb tant debat identitari, no anem enlloc. Cal més política social.”

En el fons hi estic d’acord, amb aquest plantejament. Però que no serveixi com a coartada per retallar ambició nacional i estatutària. Però que no serveixi per malparlar dels socis de govern, quan el partit majoritari és el primer que encara ha de donar el to en conselleries i matèries que li són pròpies i de les quals havia fet una gran campanya de desgast contra els governs pujolistes. Però que no serveixi per fer escampar la idea que cal un govern socialista amb majoria absoluta perquè el país vagi endavant, com si el fre i els culpables de tots els mals fossin els rars d’Esquerra i d’Iniciativa.

Que cadascú, al tripartit, s’apliqui l’autocrítica i deixi d’empastifar els socis de govern. Tothom s’ha de mirar a casa seva (i Iniciativa i Esquerra tampoc s’escapen, perquè han caigut en contradiccions i incompliments electorals gens secundaris) i qui estigui lliure de culpa que llençi la primera pedra.

Són els mateixos socialistes els que diuen que Maragall pujoleja, no?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!