Tot això el mateix cap de setmana que la xarxa bull amb el relleu d’Antoni Bassas com a director i presentador d’El Matí de Catalunya Ràdio [Suport al Facebook a Antoni Bassas]. Però les reaccions dels blocaires són desiguals. Des dels pocs que se n’alegren —el professor universitari Josep Sort, que escriu Fote’t Bassas, fote’t— fins als més que ho lamenten —com el també professor universitari Enric I. Canela, que es consola amb un Sempre ens quedarà RAC1. Una purga, segons Felip Puig. Un pas més per arrencar la crosta nacionalista, segons Artur Mas. El tema es polititza, perquè l’oposició demana explicacions. Un relleu després de 14 anys. N’estava cansat, en Bassas? És prudent tocar el programa radiofònic líder dels matins? O el lideratge no ha de ser fre per a renovar? Qui el rellevarà?
El catalanista deprimit malpensa i desconfia. Amb l’autoestima baixa i des de la desconfiança, poca cosa pot fer aquest catalanista deprimit més que deixar-se endur i deixar-se influir a cop de titular i comentari de carrer. Per acabar-ho d’arrodonir, diuen que hi ha crisi. O no.
(L’autor del bloc no s’identifica necessàriament amb la figura del catalanista deprimit. L’autor només expressa la seva opinió obertament i de manera directa —amb el risc que això suposa— i sense crear figures ni personatges de ficció. L’autor només posa elements sobre la taula per intentar entendre que n’hi poden haver, de ciutadans que responguin a aquest retrat robot. A risc d’equivocar-se, per variar.)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Era un gran seguidor del Bassas i el tenia quasi idolatrat fins la darrera crisi del transvassament de l’ebre que no ho va tractar gens equànime (com tots els mitjans que vaig poder anar seguint amb seu a Barcelona) i com tants, tants, tants periodistes de primera fila no va poder amagar el centralisme de la gran ciutat per contra de la sensibilitat de regions menys poblades… postura que MAI li vaig veure en anterioritat…
D’aquell temps cap aquí me l’escoltava per costum però amb molta més distància. El comiat el vaig sentir en directe i em vaig emocionar pel temps q he passat amb ell però, al moment em van entrar ganes de vore el relleu… i de dir-li adéu Antoni Basses i punt, tractant-lo en més respecte del que ell va tindre per natros.
evident que hem d’organitzar la resistència, al marge dels polítics
(els vam perdre el dia que molts van descobrir que els restaurants, a més del
menú, tenien carta). Ens hem d’articular des de les bases i la xarxa ha
de ser l’eina que ho faci possible.
Anem pensant amb com fer un lobby d’un milió de catalans organitzats i compromesos. La partida no s´ha acabat, tenim les nostres cartes i les hem de saber utilitzar amb inteligència
Salut i lluïta !
Voldria denunciar l’agressió de que van ser víctimes els meus pares el passat diumenge 29 de juny.
Després
de sopar al iot d’uns amics, els peus pares tornaven a casa en cotxe
als vols de mitja nit, en passar pel carrer Francesc Layret de Badalona
( la carretera NII ) els van aturar una gernació de “hooligans” de la
selecció espanyola que bloquejaven la carretera a tot el trànsit.
Onejant
banderes espanyoles pre-constitucionals obligaven als ocupants dels
vehicles a fer sonar els clàxons sota amenaces de vidres trencats, amb
bats de beisbol i pals de banderes. Proferint crits, insults i promeses
de violència física si algú si negava. Després obligaven els cotxes a
passar sota un passadís de banderes feixistes ( les de l’àguila ). Tot
això a pocs metres de l’ajuntament de Badalona.
Es dona la
circumstància que el meu pare va sortir el dissabte passat de
l’hospital on va estar ingressat una setmana. No cal que us digui la
por que van passar. I com això pot afectar la salut d’un convalescent.
Imagineu
la humiliació d’uns ciutadans en veure’s obligats, al seu país, a patir
aquest tipus d’agressions, i haver d’acotar el cap sota banderes que
creien oblidades.
Si analitzem el fenomen de la Eurocopa només amb les coordinades
Espanya-Catalunya, ens pot agafar una mica d’urticària, febre i després
potser caurem en una “depressió”.
Però potser els elements vàlids per a l’anàlisi siguin uns altres. Per exemple aquests: Crisi-no Crisi.
Hi ha crisi?. Suposem que sí que n’hi ha. Suposem que la cosa va de
veres i la crisi és molt greu. En aquest escenari l’Eurocopa els ha
anat d’allò més bé per “amagar-la” uns dies. I tot suma, ara ve l’estiu
i ja s’empescaran una altra.
Han aprofitat un esdeveniment teòricament esportiu, l’han multiplicat
per tots els mitjans de comunicació al seu abast, família reial, Zapatero … i així han aconseguit
que les coses importants restin en un segon pla o, fins i tot, no se’n
parli.
Han “arrossegat” als afeccionats al futbol (la lliga s’havia acabat).
Als partidaris de la “roja”. Als contraris (als que miraven el partit
esperant que la selecció perdés). També han
arrossegat una colla que és més “làbil”, la dels que s’apunten
sistemàticament al carro del guanyador…
La final l’han vist cap a un 80% dels que veien la tele. Això vol dir
que tots són partidaris d’Espanya ? On queden les enquestes que diuen
que la majoria de catalans votarien a favor en un referèndum per la
independència ? (veure l’enquesta de l’UOC ).
El català no està deprimit, encara. Té una crisi que li estan amagant (igual que a la resta dels ciutadans de l’estat).
http://www.capgros.com/noticies/detall.asp?id_noticia_portal=18289&sec=85&portada=1
i els comentaris que hi han després de l’article……. vergonyós, tot plegat és molt vergonyós, més que mai em sento catalana i no “ejpanyola”.
No tenim dret a no sentir el mateix que ells, quan guanya la selecció espanyola?