Ulises Moulines (Caracas 1946) Doctor en Teoria de la Ciència per la Universitat de Munic, catedràtic de les Universitats de Mèxic, Bielefeld, Lliure de Berlin, va escriure el 2002 el “Manifest nacionalista (o fins i tot separatista, si volen)” editat per La Campana. Es recomanàble per la seva sentzillesa i apropar-se al nacionalisme “a la catalana”.
És obvi que aquestes situacions de predomini d’una nació per damunt de les altres, tan freqüents en els Estats multinacionals, són situacions d’injustícia. Si admetem que les ètnies existeixen i que cadascuna té dret a preservar-se i desenvolupar-se si més no fins que mori de “mort natural” – i no perquè és assassinada – , aleshores hauria de ser clar que és una obligació fonamental crear i mantenir les condicions politicojurídiques adequades per tal que cadascuna de les nacions que el componen, independentment del seu pes demogràfic, dànimadversions històricament condicionades, o de qualsevol altra consideració, se senti, per dir-ho d’alguna manera, “de gust a casa”, en aquesta casa administrativa que, en definitiva, és qualsevol Estat. Això pot complicar les lleis, la jurisprudència, les institucions educatives, el maneig de la polñitica dia a dia, de l’economia, etc.. ; però no hi ha més remei que fer-ho així si es vol implementar la justícia, no solament en la relació entre ciutadans individualment considerats, sinó també en relació entre les nacions amb que aquets ciutadans se senten identificats. La democràcia sempre és més complicada que l’autoritarisme, però això no és cap bon argument en contra de la primera o a favor del segon. I si l’Estat multinacional en qüestió, per les raons que siguin, es veu en l’incapacitat de crear les estructures politicojurídiques que li permetin tractar amb igualtat totes les nacions que el componen, aleshores és un imperatiu eticopolític que deixi que marxi de casa la nació que ho vulgui. Si un pare de familia, per raons económiques, psicològiques o de qualsevol mena, es veu en l’incapacitat de tractar amb igualtat tots els seus fills, aleshores ha d’acceptar que, els hi ho vulguin, abandonin la llar paterna i se’n vagin a formar la seva pròpia llar – per molt “irracional” que sembli i encara que pugui portar certs desavantatges d’ordre pràctic, econòmic i psicològic, etc… Aquesta constatació em sembla tan evident que adquireix el caràcter d’una banalitat moral; però sembla que és una banalitat que els costa molt d’acceptar a molts pares de família, i encara més als Estats multinacionals, amb les consequències tràgiques que tots coneixem. Aquesta banalitat, entesa com a programa polític, és el que s’anomena “nacionalisme”. I el contranacionalista és algú que no entén, o no vol entendre, aquesta banalitat.
Crec que la ceguesa del contranacionalista (avui en diria no-nacionalista) davant la banalitat eticopolítica que significa el nacionalisme té la seva arrel profunda en una confusió, de naturalesa conceptual i empírica alhora, de consequències funestes. El programa nacionalista pel qual d’advoca aquí no comporta en absolut el programa d’una actitud agressiva d’una nació envers una altra. Suposo que arribats a aquest punt del text no cal subratllar aquest aspecte. Tanmateix, també és evident que les discussions al voltant d’aquesta temática s’han portat sovint a tal punt d’indigència conceptual que el terme “nacionalisme”, en tant que programa d’afirmació defensiva com per a l’agressiva d’una nació envers un altra o unes altres. Amb la qual cosa es posa dins del mateix sac, posem per cas, el programa suposadament “nacionalista” de Hitler i el programa genuinament nacionalista de Gandhi. I com que cap persona de bona voluntat no pot estar a favor del programa de Hitler, se’n desprén amb rigor aparentment aclaparador que la mateixa persona de bona voluntat tampoc no pot estar a favor del programa de Gandhi. La qual cosa, manifestament, és una “reductio ad absurdum” políticològica que prové simplement de la confusió deontològica elemental entre l’afirmació del dret d’existència d’una nació i la negació del dret d’existència d’altres nacions. La primera afirmació és la que, amb pertinència terminològica i conceptual, cal caracteritzar com a “nacionalisme”. La denominació pròpia per a la negació oposada no és “nacionalisme” sinó “imperialisme”, “racisme” o, de manera encara més exacta “hegemonisme”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!