Sospitós habitual

El bloc (intermitent) de Sergi Pascual

16 de març de 2008
General
5 comentaris

La fi de la infància puigcercarodiana (2)

Pensament del dia: per a la llibertat nacional dels catalans només hi ha una cosa pitjor que un espanyol de dretes: dos espanyols.

Abans que res, per evitar qualsevol confusió, permeteu-me que us aclareixi (per si no hagués quedat ja prou clar) que jo sóc independentista, republicà i d’esquerres. Sóc militant de base d’ERC i la meva crítica té únicament la intenció d’acostar el meu partit novament a les preferències del seu electorat potencial. De fet, podria fer crítiques molt més sagnants (referint-me a les formes tant com al fons), però no és el tipus de debat que penso que s’hagi de fer públic. En canvi, la discrepància estratègica de fons ja no pot quedar somorta a les portes del congrés i amb tot el que ha plogut aquests darrers anys. Si estic enfrontat ideològicament amb la direcció actual d’ERC (i de fet reclamo fermament la seva substitució per una altra que pugui superar l’estat actual de decaïment del nostre projecte) no ho reclamo per cap fòbia personal, sinó perquè en política, com en molts altres àmbits de la vida, ens guiem per la regla bàsica que els encerts han de ser premiats i els desencerts evitats, i, si no és possible evitar-los, algú se n’ha de fer responsable.

Acabo de llegir l’entrevista a Carod-Rovira a l’Avui, on, d’una banda, el President del meu partit fa unes propostes organitzatives internes que sonen bé, però de l’altra no fa cap mena d’autocrítica, com si ell no hi tingués res a veure amb el menyspreu antidemocràtic de la direcció a les propostes de la militància. Recordem com a Lleida i Tarragona (oh casualitat, els dos escons perduts inesperadament per la direcció!), es va substituir a dit els candidats escollits democràticament per la militància per uns altres més propers al puigcercarodisme.

Però, especialment, Carod defensa, com sempre, que va ser un error demanar el No a l’estatutet i que cal mantenir-se al govern del PSC en les condicions actuals. Doncs bé, si ell té el dret (i el valor!) d’exposar aquestes insensateses a la premsa, jo em sento totalment legitimat per criticar-les igualment de forma pública.

Total, que reprenent el fil del post anterior, permeteu-me que aporti unes reflexions pensant en el proper congrés d’ERC. El primer que hem de delimitar és la separació entre encerts i errors durant el darrer cicle electoral, ja que, evidentment, en un període de 4 anys llargs hi ha de tot. Tanmateix, no ens podem permetre errors d’anàlisi: si el que va ser un error ho considerem un encert, tota la nostra argumentació quedaria viciada en origen. Per tant, val la pena que ens fixem amb atenció en la successió dels esdeveniments.

(continua…)

Per començar parlarem de l’opció presa després de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2003. Crec que la majoria d’analistes propers a ERC estan d’acord que la formació del primer govern d’esquerres encapçalat per Maragall l’any 2003 va ser un encert. En aquell moment això es va presentar com una benvinguda regeneració política amb l’alternança al govern, que és bàsica en el sistema democràtic.

Jo mateix compartia aquest punt de vista i en aquell moment així ho vaig manifestar en l’òrgan intern corresponent del partit (sí, per aquelles èpoques el partit es prenia la molèstia de consultar les decisions transcendents a la militància). Vist amb perspectiva històrica, però, ja no estic tan segur que pactar amb el PSC fos un encert. Ara penso que el PSC podria haver quedat molt debilitat si no hagués arribat al govern en aquell moment i (aquí hi ha el detall significatiu) des de la posició de força que tenia Esquerra potser podria haver llançat una opa hostil al seu electorat menys espanyolista, ja que si el PSC perdia aquella ocasió històrica quedaria en evidència que mai no podria governar a Catalunya, mentre que ERC estava en un cicle ascendent aparentment indeturable.

S’ha de dir, però, que l’eventualitat que ERC aturés el seu cicle de creixement llavors semblava molt remota en qualsevol cas, i és veritat que la possibilitat de forçar l’alternança, encara que fos pactant amb un partit unionista, semblava atractiva després de 23 anys de govern de la mateixa força política. Per tant, la meva conclusió és que aquell pacte va ser un error, molt difícil de detectar, però, en aquell moment, que és a l’origen de molts mals que podríem haver evitar si no haguéssim format un Govern de majoria socialista (recordem que ERC no estava obligada a pactar: CiU hauria format govern en minoria amb suports puntuals de la resta de partits, però sempre sotmesa a la dialèctica de les propostes presentades pel sobiranisme que era l’estrella mediàtica després de les eleccions).

Tot seguit arribem a les eleccions espanyoles del 2004, molt condicionades primer per la crisi de l’expulsió de Carod del Govern, i finalment per l’intent de manipulació massiva de la informació sobre l’atemptat islamista a Madrid per part del govern popular. Hem de dir que abans dels fets de Carod una enquesta interna d’ERC pronosticava 5-6 escons, per tant tots ens vam veure gratament sorpresos per l’augment fins a 8. Això vol dir que no hi va haver cap error d’ERC durant tot aquest seguit de crisis? Crec que això no es pot afirmar. Ben al contrari, es va produir algun error molt seriós, emmascarat, però, pel gran resultat electoral. Però, quin o quins errors? Doncs aquí la meva anàlisi difereix bastant de les teories dels columnistes (catalanoespanyols) de referència.

En essència, crec que la prudència (que en política sovint és bona consellera, excepte en moments de crisi, quan cal ser audaç) hagués hagut de guiar l’actuació de Carod, de manera que segurament no hauria hagut de ser un membre del govern qui es reunís amb ETA. D’altra banda, sabent que els serveis d’intel·ligència espanyols, sota el control del PP, no deixarien d’estar a l’aguait durant aquest procés, el més normal hagués estat imaginar-se que ho utilitzarien en benefici propi. Per tant, Carod va ser molt innocent si realment no ho va veure així. Ell mateix ho ha reconegut, qualificant-ho en termes d’error propi. Però, atenció, perquè durant aquest procés va resultar que el gran error real en termes polítics no va ser el contacte de Carod amb ETA, sinó no adonar-se des del començament que la gran majoria de catalans estaven a favor de dialogar amb membres de l’organització ETA per convèncer-los de forçar un alto el foc. És a dir, l’error que va fer trontollar la posició ideològica d’ERC va ser acceptar en públic que l’actuació era un error, presentar la dimissió (no acceptada per Maragall) i tot seguit acceptar el cessament sota la pressió del secretari general de PSOE, que, que jo sàpiga, no és cap òrgan de l’administració de Catalunya. Els comentaris durant aquelles hores mogudes eren des del començament ben favorables a l’acció del president d’ERC en favor de la pau, i crec que no s’hagués hagut de rendir a la pressió del PSOE.

Ara bé, aquest greu error va quedar totalment amortitzat gràcies al gran encert de sotmetre l’acció de Carod-Rovira a unes eleccions-plebiscit (he sentit a dir, encara que sense cap prova, de manera que ho presento com un simple rumor, que va ser idea del malaguanyat Pere Esteve). Com deia, entre la ciutadania no hi havia els mateixos prejudicis que entre la premsa “afecta al règim”, i per tant va ser un encert fer que fossin els resultats electorals els que salvessin la imatge del partit: Esquerra feia miques el seu sostre electoral en unes eleccions espanyoles i apuntava a la possible hegemonia política a Catalunya gràcies a un discurs independentista trencador amb les maneres dels polítics estatals i a la visualització del conflicte polític amb l’admistració (escassament democràtica) espanyola.

Resposta d’ERC després d’un èxit electoral històric (nou error de grans dimensions): en comptes d’imposar el retorn al Govern d’un Carod reforçat pel suport popular, opta a partir d’aquell moment per desdibuixar el seu perfil polític propi. Passades les eleccions espanyoles del 2004, s’acaba el discurs desacomplexadament sobiranista d’ERC, i es presenta en societat “Esquerra”, un partit sense suc ni bruc que ja no representa cap alenada d’aire fresc en el panorama estantís de la segona restauració borbònica. Que limita el discurs sobiranista als períodes electorals. I que practica sense complexos la subordinació al programa del PSC a Catalunya i del PSOE a Espanya. Quina justificació té aquest comportament? Únicament se’ns en aporta una, d’una qualitat extraordinàriament feble, insulsa, insubstancial, volàtil, evanescent, espectral, tènue, vaporosa, fantasmagòrica –digueu-li com vulgueu–: que així els votants socialistes s’acabarien inclinant cap a l’independentisme. Potser hauríem de dir-ne cinisme? No, molt millor deixar aquesta explicació per als enemics d’ERC. Deixem-ho, doncs, en què va ser un error de dimensions siderals assegurar uns càrrecs de representació a canvi de sacrificar la nostra ideologia en el moment que aquesta ideologia triomfava electoralment. I és que l’espai polític “poc independentista” ja està molt ben representat al Parlament, no calia afegir-hi cap nova força política!

El fet que després de prendre l’opció de difuminar la nostra ideologia els viaranys capritxosos de la legislatura portessin igualment a la pèrdua dels càrrecs només pot ser qualificat de justícia poètica…

De totes maneres, reconeguem-ho, aquest post ja és prou llarg tal i com el tenim ara, de manera que s’anuncia un tercer lliurament d’aquesta sèrie. Per acabar, però, em permeto disculpar-me perquè vaig prometre ahir que parlaria de Carod i Puigcercós i veig que el nom d’aquest últim encara no havia aparegut en aquest post. Tot i això, suposo que s’entén que si estic parlant d’errors d’estratègia política, el responsable primer i últim no és cap altre que el Secretari general del partit.

Fins aviat!

  1. Hi ha unca cosa però que òbvies, i és que jo com a a militant, i amb converses amb nombrosos militants, l’odi a CiU és tant profunt i personal que no deixa espai a la reflexió.

  2. El pacte post-electoral al que al·ludeixes és, pel cap baix, un any anterior a l’immediat ‘després’ de les eleccions del 2003. Per quina raó o a canvi de què la cùpula d’ERC pacta amb el PSOE? No ho sé, però tard o d’hora se sabrà, oi més si com sembla –o només ho fan veure per despistar?– els mateixos pactaires es fotran els plats pel cap al juny.
    Aventuro la següent hipòtesi: Carod trenca amb Pujol per la raó que l’ex president no va admetre situar-lo en una posició de privilegi (cosa la qual, en aparença vist el desatre de Perpinyà, sí que li va admetre el PSOE). La mateixa nit electoral del 2003 Carod declararia (encara no se sabia ‘oficialment’ que havien pactat per fer president al Mut de Cornellà) que ‘ell era l’hereu legítim de Pujol’… qui no té àvia, ja se sap. Que Pujol mimaria –interessadament, és clar– durant molts anys a Carod no és cap secret, igual que ho féu amb en Colom (no amb el PI, no t’equivoquis).
    Sobre l’assumpte de Perpinyà sempre he pensat que els encaputxats eren guàrdia civils disfressats… Perpinyà és un dels llocs del món amb més espies (d’arreu del planeta) per habitant, això ho sabia en Dalí (i per això deia que l’estació de Perpinyà era el centre del món), i ho sabem els qui hi hem estat fent una o altra cosa. Com és possible que un que es diu jurista i que aleshores era conseller de la Presidència, Renyer, acompanyés a Carod en aquell viatge al desastre per comptes d’impedir-lo-hi?
    Bé, espero la 3a part, vas molt bé fins ara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!