Carreró de les comèdies

Em sembla que fou ahir al telenotícies mig dia quan dos xicots ben vestits feien servir el baldóns de les portes del veïnat d’Edimburg demanant-los-hi opinió. Quina pregunta o de quina manera la formularien quan la propera tardor del 2014 siguen convocats al referèndum convocat pel Parlament Escocés. Seria, ja s’ha dit, un afegitó a la preparada pel mateix parlament. Esteu d’acord en què Escòcia hauría d’esser un país independent? Més clar l’aigua! Ningú no s’esgarra les vestidures per aquells verals. Fa goig de veres, res a veure amb l’histerisme habitual al qual ens tenen acostumats els espanyols

D’entre les tres respostes mostrades en televisió una fou d’allò més singular, un home de color blanquinós cabells rossos i ulleres de pasta sobre un nas rodonet digué, si no recorde malament, Estaria d’acord però, hauríem de conservar la BBC, la Corona i la Lliura. Si la iaia hagués pogut escoltar l’eixida d’aquest bon home hauría amollat l’habitual exabrupte “ara si que ens ha fotut”
 
I anem al cas però, jo em demane com és possible hom puga desitjar-hi la llibertat de llur nació tot conservant trets essencials d’una altra nació. Ben segur que aquest home ho hauria pogut raonar però, no gaire més gent. Aquest quasi acudit escocés, ha comportat en mi un altre raonament que em rondinava pel cap arran d’unes mocions presentades a diversos ajuntaments  per les CUP. 

El primer ajuntament fou Vic, les CUP proposaven poc més o menys la desaparició de la monarquia al regne d’espanya, això mateix s’hi plantejà en altres ajuntaments, tots ells, de la Sènia en amunt. I dic jo, si les CUP han declarat tothora estar per la independència de la nació catalana, com és que paren esment en una institució tan i tan espanyola? No ho comprenc.

A mi que també patisc pel meu país i m’importa i molt l’èxit de la lluita per l’alliberament nacional català, m’és absolutament igual que els castellans o espanyols, com vulgueu, desitgen una monarquia com a representant del seu Estat. No és el meu i no em pronuncie. Puc opinar, això sí, allò que em done la gana envers una institució tan poc adient als temps que vivim. Per acabar, tant se m’en fot si a Olot el Borbó penja de cap per avall o si el posen al calaix tancat amb pany i forrellat. El cas de Xàtiva és ben diferent, estem davant d’un exercici de memòria històrica que ens ajuda a comprendre l’avui horripilant.