El canvi climàtic. La gran amenaça, retret i càstig pel pecat de supèrbia de l’homo oeconomicus que ha deixat de ser sapiens. Plou poc, la pluja és un regal del cel, un bé col·lectiu preuat.
Fa molts d’anys, en temps de gran set, el capellà de la parròquia feia rogatives en processó que el poble seguia fervorosament mirant el cel i no la terra, mentre salmodiava el ritu antic amb regust a arbre corcat i planta seca. Els núvols, si el poble no era gran pecador, arribaven des d’un altre país, primer eren blancs, agombolats com el ramat d’ovelles, quan el rés creixia els núvols s’enfosquien, O vere Deus, i quan les veus abandonaven el dubte i aferrades a la fe es feien fortes, implorant pluviam de caelis, penetraven dins de la gran taca negra fins a foradar-la.
La pluja baixava dolça primer, acaranova els rostres anhelants; de sobte queia com l’aigua torrentera, xopava els cossos que es deixataven amb la terra escrotonada fins a confondre’s-hi, figures de llot en un acte de comunió ancestral. A l’endemà el Te Deum laudamus a l’església era una festa, el rector se sentia ple de gràcia, el ramat dels creients era allí i ell era el seu pastor, el Sant semblava somriure , benèfic i benevolent.
Ara no mirem el cel, no hi cerquem els senyals de l’aigua. Mirem una pantalla llisa, plana, un quadre sense pintura, líquid, on els homes i dones del temps, els nous sacerdots ens desvetllen sobre una pissarra quin temps està fent i quin potser farà: una rodona groga, uns núvols negres amb llàgrimes i llamps i un ou ferrat, el sol n’és el rovell i el núvol blanc la clara quallada.
A penes plou, i aconseguir des del despatx que del cel caigui aigua no és tasca fàcil. I les rogatives populars d’antany són impossibles avui: no podem conjurar el Sant que duu els núvols plens de pluja, n’hem oblidat el nom.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
a l’Hort del Rei una preciosa estàtua Jònica de marbre en la que hi diu:
“Per bé que trossejarem
llurs estàtues,
per bé que els bandejarem
de llurs temples,
no per això moriren pas
els deus”.
Kavafis (1863 – 1933)
Ciutat de Palma – abril 1983
Ens cal tornar a mirar el cel
ni que només fos per veure-hi núvols.
Una abraçada xalesta .