Ramon Tremosa

Aquesta setmana els debats al Parlament Europeu han girat al voltant de la clara victòria del sí d’Irlanda al tractat de Lisboa i de Berlusconi. De fet, la justícia italiana li ha retirat la immunitat, per facilitar que faci front a possibles casos de corrupció lligats a la creació del seu imperi mediàtic. Aquesta coincidència ha encoratjat els diputats d’Italia dei Valori, que formen part del Grup ALDE (grup liberal-demòcrata), els quals han presentat una proposta de debat sobre la llibertat de premsa i d’informació a Itàlia i, per elevació d’interès general, a Europa.

Sembla que els socialistes italians no gosaven presentar aquesta proposta per por de perdre la votació, però els diputats d’Italia dei Valori van llançats: només cal veure la força de la jove diputada Sonia Alfano, el pare de la qual va ser assassinat per la màfia, per veure quins partits polítics van en declivi i quins a l’alça a Europa. La votació al dimarts a la tarda es va guanyar per 19 escassos vots (d’un total de 650 diputats presents) i el debat se celebrarà a la propera sessió d’Estrasburg: una altra votació ajustada on el vot dels 84 diputats del grup ALDE ha estat clau. En no haver-hi disciplina de vot, tothom mira la pantalla gegant del plenari: sempre hi ha alguns vots blancs i en contra dins d’un grup que vota a favor i a l’inrevés; i així en un tema de drets civils el bloc liberals+socialistes+verds+esquerra s’ha imposat per ben poc al bloc de populars+euroescèptics+eurofòbics diversos.

Mario Mauro, el brillant eurodiputat milanès de Forza Itàlia, ha fet una bona defensa del seu cap polític (“quan l’esquerra governa mai no es fa preguntes sobre el grau de concentració dels mitjans de comunicació”). Però plana per primer cop la sensació de que Berlusconi pot haver perdut la complicitat dels grans empresaris, dels alts funcionaris i magistrats i de l’Església catòlica: els seus recents escàndols sexuals, empresarials i judicials podrien marcar l’inici del seu declivi polític. Enmig de l’acalorat debat Rashida Dati, l’ex-ministra francesa que sempre va envoltada de càmeres i fotògrafs i que tinc just asseguda al darrera, es pinta tranquil·lament els llavis.

Al matí ha estat clau, per tal de mobilitzar els diputats liberals, la presència del jutge italià Di Pietro a la reunió de grup. Fundador del partit Italia dei Valori i ex-diputat al Parlament Europeu, és una persona carismàtica i, com altres jutges diputats del seu partit, s’han enfrontat de cara a la corrupció i a la màfia, la qual cosa els dóna una gran força moral. Li he fet una pregunta en italià sobre si el seu partit era partidari del federalisme fiscal i s’ha mostrat a favor d’una autonomia regional forta per a les nacions i regions que composen Itàlia.

Aquest dimecres he fet la meva primera intervenció al plenari del Parlament Europeu (que podeu veure en vídeo al meu web: salutació en català i la resta en anglès), relativa a les obres de l’AVE sota la Sagrada Família, i he presentat la desena pregunta a la Comissió Europea, totes elles relatives a temes catalans. Després he anat a l’ambaixada de Baviera, on hi havia un acte de la federació europea d’editors de revistes amb la comissària Reding: ens hi convocava la Ministra de Cultura de l’Estat Lliure de Baviera.

Pensant en Itàlia he mirat Catalunya i hi veig semblances creixents, tant pel que fa a la concentració de poder en els mitjans de comunicació com en l’ús de la justícia per a fins partidistes. També el PSC, com Forza Itàlia, va guanyant quota i presència en tots els mitjans de comunicació, excloent els altres partits. Tant sols un exemple europeu: després de la votació de Barroso hi havia molts mitjans escrits, orals i audiovisuals catalans disposats a recollir declaracions… només de Maria Badia (amb estrictes instruccions, tal com em va confessar un periodista).

Les apropiacions de diners del Palau de la Música per a ús propi de Millet és un cas molt greu, però em sembla també molt greu la filtració parcial i continuada, sempre en el mateix diari progovernamental, d’uns fets que haurien d’estar sota secret de sumari. I quan surt el nom de Joan Laporta com a possible candidat d’un partit independentista que no és ERC, el mateix diari comença una campanya de linxament del que encara és el millor president de la història del Barça. Aquests casos monopolitzen el debat en tots els mitjans per així evitar parlar del gran fracàs de la política econòmica dels governs espanyol i català: i mentre arreu d’Europa comencen a sortir de la crisi aquí ens anem enfonsant més.

El PSC ha arribat a la conclusió de que li convé enterbolir la vida política catalana de manera creixent fins a les properes eleccions a la Generalitat: només si hi ha un creixement molt elevat de l’abstenció catalanista, amb l’airejament d’escàndols com el del Palau, podrà fer-se realitat el tercer govern tripartit, atès que Montilla no ha estat capaç de quallar com a president que defensa eficaçment els interessos catalans. El daltabaix electoral d’ERC serà gran però, per bé que probablement seguirà al govern català en un tercer tripartit, la seva responsabilitat en l’enfonsament lent però continuat del model diferenciat econòmic català (industrial, comercial, agroalimentari,…), dels ideals de llibertat i de regeneració democràtica de Catalunya, serà més evident que mai.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!