Ramon Tremosa

Torre de Guaita

15 de desembre de 2009
6 comentaris

La sobirania quotidiana

Diumenge a la nit vaig tornar a Vic per celebrar els resultats de la consulta sobiranista, on el dijous passat vaig fer-hi un míting amb l’Oriol Junqueras i en Julià de Jòdar. La participació en el referéndum ha estat molt bona, si es té en compte el poc temps i els escassos mitjans de què s´ha disposat i “amb els governs espanyol i català treballant en contra”, tal com diu l´Alfons López Tena. La participació és encara millor si es té en compte que, sense immigrants ni joves (que van participar en un molt menor proporció que el cens oficial), la participació ha estat fins a deu punts superior en molts llocs: Taradell, per exemple, passa del 52% al 62% del cens. I tot i haver ampliat el cens, s’han batut en molts pobles les participacions dels referèndums del nou Estatut i de la Constitució Europea! En qualsevol cas, i contràriament al què pugui semblar, la lluita per la sobirania és una lluita quotidiana al món avancat. Al Parlament Europeu, per exemple, cada dia es defensen interessos territorials: des de la futura reforma de la política agrària comuna fins a les properes directives i reglaments sobre regulació i supervisió financera, les barreres ideològiques cauen a dins mateix dels grups quan hi ha en joc recursos econòmics i llocs de treballs.

El quartet “La Nova Euterpe” ens va fer passat el fred glaçat de Vic amb la seva polifonia exquisida. I tot just després de la intervenció de l’Alfons López Tena, al vol de la mitja nit i com si hagués estat preparat per a l’ocasió, van caure unes volves de neu: “neva la independencia!!”, algú va cridar. L´espera va valer la pena i sort en vam tenir dels bars i del 9 Nou, que ens van obrir les portes. A mitja tarda havíem deixat els nens amb la mare i amb la Maria Rosa havíem pujat a Vic, just a temps per veure com al temple romá tancaven les urnes i començava el recompte de vots. Cal remarcar la rigorositat amb què la plataforma Osona decideix ha organitzat tot el procés electoral.

 

Estic d´acord amb en López Tena quan diu que la pluralitat interna de la plataforma i la manca de sectarismes expliquen les diferències de participació entre comarques: a Ripoll, per exemple, només ha votat un 22% del cens perquè la gent d´ERC ha volgut monopolitzar l´organització de la consulta; atès que la gent de CiU se n´ha sentit exclosa, després els vots són els que són. En tot cas, però, preval la sensació de victòria: ahir sentia a RAC1 com Toni Bolanyo ridiculitzava la participació del 15% a Vilanova i la Geltrú… com deia ahir Manuel Cuyàs a El Punt, el Sr. Montilla és president de la Generalitat només amb el 14% de vots del cens!! I em diu la Maria Rosa: la imatge de Montilla, Carod i Nadal, asseguts dins d´un metro sense conductor, contraprogramant la consulta amb la inauguració de quatre estacions, és una viva metàfora del tripartit.

 

A Vic també hi era Roger Boire, el director de cinema del Québec que ha estat presentant el seu documental “Questions Nationales”, un reportatge per explicar la situació actual del Québec, Escòcia i Catalunya. Vaig ser entrevistat per ell fa dos anys a la facultat i ja no recordava la pel.lícula, que va ser presentada a Barcelona la setmana passada i al Parlament Europeu fa deu dies. Demano al Roger la pregunta clau, al meu entendre: “què és millor, forcar un referéndum a curt termini encara que el perdis, per donar a conèixer al món que volem ser un Estat (posició d´ERC), o bé esperar el temps que calgui fins que una àmplia majoria social doni garanties de que se superarà clarament el referèndum (posició de CDC)?”. La seva resposta, atesa l´experiència de les dues derrotes del Québec, va ser clara: “els costos interns d´una derrota són molt més grans que els beneficis externs de donar a conèixer el conflicte”.

 

He conegut al Parlament Europeu l´estonià liberal Sim Kallas, que ara repeteix de comissari canviant a la decisiva cartera de transports (Espanya i Rússia són els únics països europeus amb amplada de via ferroviària diferent). Em va preguntar al primer minut: “catalans, com teniu el vostre tema?” i jo li vaig dir que seguia amb la mala salut de ferro de sempre. Vàrem parlar poca estona però el que em va dir ho recordo sovint: “En el moment de la veritat ningú no us ajudarà i només podreu comptar amb les vostres forces”. Kallas ja estava en política als anys 90 i em va dir que, en el moment de saltar la paret, no reps ajut de ningú. Però saber on es vol anar (en el seu cas, la Unió Europea com a espai de llibertat política i com a lliure mercat d´oportunitats) va ser decisiu per a aplegar forces interiors i saltar la paret. I també em va dir que, sense l´ensorrada econòmica soviètica, hauria estat molt difìcil reunir el gran consens intern que va possibilitar la independècia.

 

Al grup liberal del Parlament Europeu ara és també diputat l´ex-president de Letònia, Ivars Godmanis, amb qui parlem sovint. També em diu el mateix: al moment de la veritat, ni Alemanya ni Estats Units van voler reconèixer la independència de les repúbliques bàltiques. Per a ells va ser clau comptar amb el ràpid reconeixement d´Islàndia per començar a guanyar complicitats de països occidentals petits i mitjans fins arribar a les grans democràcies. En el recent cas del Kosovo, però, s´ha articultat en contra un grup de països grans hostils (Espanya, Rússia, Xina…) que faran més difícil amb la seva negativa que nous països puguin independitzar-se en el futur ràpidament.

           

Jo no sé si els catalans serem algun dia independents. Penso que els espanyols encara no ens han separat prou, tot i que a voltes sembla que s´hi afanyin. Sí que sé que ens caldrà una molt clara majoria qualificada interna, per començar a ser considerats seriosament a l´exterior. No tinc clar que el sobiranisme polític sigui avui més fort que al 2003, mireu les darreres eleccions generals. I el doble joc del PSC ha desactivat i paralitzat molt hàbilment tot salt real en l´autogovern: avui no hi ha ni més diners (i s´ha triplicat el deute públic català entre 2003 i 2009) ni traspàs dels aeroports i dels trens. I si en sis anys no hem aconseguit la independència de l´aeroport de Girona, estem encara molt lluny de la indepèndencia de Catalunya. Per avançar cal, abans de res, penalitzar i eliminar els dobles jocs als parlaments català i espanyol.

 

Novetats al meu web www.tremosa.cat: hi he afegit un nou bànner, “Llibres i articles acadèmics”, on hi trobareu llibres i articles recents en format pdf. i també un parell de power points; un sobre el terrorífic any 2010 per a l´economia espanyola (enviat als 84 diputats del grup ALDE abans d´anar de visita a La Moncloa) i l´altre sobre el nou aeroport de Lleida. Esperant que us siguin d´interés, els podeu reenviar a qui vulgueu.

 

  1. En qualsevòl eleccions generals la gent sovint no vota en independentista.

    Amb unes eleccions generals hi ha molta gent que es deixa endur sovint pel climàx mediàtic que es crea en una campanya electoral i vota si prefereix com a president al Zapatero abans que a Rajoy o els candidats del moment, on molts saben que CiU sovint va de comparsa a les Corts espanyoles.

    Al igual que la gent pot mostrar les preferències en unes eleccions nordamericanes entre els democràtes d’Obama o els republicans de Bush i si els deixaren votar, de segur que ho farien.

  2. Planteges si convé celebrar un referendum ara o més endavant. Crec que no hi ha cap dubte que ha de ser quan abans millor, no perquè l’hagis de guanyar sinó perquè des del moment que el celebres adquireixes per l’ús el dret a decidir (de facto estas exercint la sobirania). Estrictament, l’èxit no és l’obtenció del si sinó la celebració d’un referendum per la independència.

    Pel que fa al cas del Quebec que esmentes, es lamenten dels riscos de perdre un referendum, quan ja els hi ha estat reconegut, pel propi adversari que és l’estat, aquest dret de secessió.

    Finalment per plantejar el dilema que exposes, hauries de tenir la certesa (que evidentment no tens) que en un futur proper obtindràs la victòria, sinó faràs la travessa del desert vers enlloc.

  3. Qualsevòl ciutadà pot ser a favor de la indepedència de Catalunya per damunt de qualsevòl opció partidista o política, fins i tot la de l’abstenció.

    No n’hi ha que confondre la independència amb l’inoportunitat o oportunitat política de cada partit i el govern català amb els seus compromisos institucionals amb l’Estat espanyol, que sempre mirarà de allargar-los i voldrà subrogar-los fins l’infinit.

    I tampoc un Referendum d’Independència amb unes eleccions generals espanyoles o regionals. 

  4. I fins i tot, alhora pot passar que cada vegada més els creixent nombre de militants de l’abstenció, el vot en blanc o el desencant politic siguen a favor de la independència de Catalunya.

  5. Mol guais l´article, pero com yo no enteng guaire de asó. hay escoltat a nunatras michos de comunicasio unas atras lecturas. ¿ Si pot llegi com Lo Pais, El Mon, TVE o altras teles? Bueno , maburriba y ya no se que mes posai. Salut

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!