Ramon Tremosa

Joan Puigcercós deu tenir males enquestes, per com ha tret en campanya el tema de l’espoli fiscal de Catalunya. El problema d’ERC és que ja no té credibilitat: és precisament gràcies al president ZP que ERC va votar al 2004 a canvi de res, i també gràcies als dos tripartits que ERC va engendrar, que el dèficit fiscal de Catalunya ha assolit màxims històrics (més del 10% del PIB anual). I és també responsabilitat d’ERC que avui la Generalitat de Catalunya es trobi molt a prop de la fallida financera: Artur Mas aquest dilluns parlava ja d’un deute públic acumulat superior als 40.000 milions €, una xifra que triplica el deute de l’any 2005: no era tant bo el nou finançament de la Generalitat, presentat a bombo i plateret l’estiu passat? La Generalitat necessitarà l’any vinent uns 8.000 milions € per a refinançar els venciments del seu deute (9.000 milions segons Guillem López-Casanovas) i el president Montilla diu que no deixarà factures pendents de pagar però, segons dades de la pròpia conselleria d’Economia, al setembre d’enguany la diferència entre les obligacions reconegudes i pagades ja era de 3.724 milions d’euros (diners que es deuen als proveïdors: hospitals, escoles, empreses…). Els dos tripartits han disparat el personal de la Generalitat de 140.000 a 226.000 empleats: 86.000 nous funcionaris dels quals només 35.000 són metges, mossos o mestres, segons publicava ahir Jordi Barbeta a La Vanguardia. Tota aquesta disbauxa de dèficit i deute públic sembla programat per a que el proper govern català no pugui aixecar el vol pel gran pes del plom a les ales que es trobarà…

1.- El 17 de novembre de 2009 vaig publicar un article a el setmanari El Temps, titulat “Vergonya final del tripartit”, tot denunciant l’engany de l’acord de finançament presentat l’estiu de 2009 pel president Montilla i pel conseller Castells com “el millor finançament de la història”. La recent emissió de bons de la Generalitat, plantejada quan només falten algunes setmanes per a les eleccions, demostra la desesperada situació financera del segon tripartit. Si la Generalitat fos una empresa privada, la seva situació s’acostaria molt a la suspensió de pagaments. Espanya retribueix les seves lletres del Tresor a l’1,8% i els seus bons a tres anys al 2,52%, però Catalunya ha de pagar a un any quasi un 8%, afegint el 3% de comissió bancària al 4,75% d’interès pagat. I encara més greu és el termini d’un any: no es pretén finançar infraestructures, sinó cobrir despesa corrent (sous de funcionaris i pagaments de compres a proveïdors).

L’any vinent la Generalitat haurà de retornar uns 5.000 milions d’euros en concepte d’amortització (devolució) del deute públic emès en els darrers anys, més els 2.500 milions que recaptarà ara amb els bons actuals a un any. Si tenim en compte la caiguda dels ingressos propis de la Generalitat (al 2010 els ingressos corrents o ordinaris poden acabar essent inferiors… als del 2006!! quan es van ingressar 23.100 milions). I si tenim en compte també que en els darrers anys el recurs del govern tripartit al dèficit públic ha estat delirant (dèficit públic = despesa pública per sobre dels ingressos públics: 2.560 milions al 2007; 4.288 milions al 2008; 5.428 milions al 2009 i uns 9.500 milions al 2010), es pot afirmar que la recent emissió de bons de la Generalitat és la culminació de tot el despropòsit financer del segon tripartit. El govern català ha de fer el recurs insòlit a oferir deute a particulars a un tipus altíssim, amb l’únic propòsit d’arribar fins al gener de 2010. El fracàs negociador de Montilla i Castells a Madrid és palmari.

Segons dades del Banc d’Espanya, el deute públic (suma de dèficits públics) de la Generalitat al 2003 era de 11.000 milions d’euros; a finals del 2010 serà superior als 40.000 milions d’euros. El tripartit haurà més que triplicat aquesta xifra en només sis anys!! I d’aquest desgavell l’ERC de Joan Puigcercós n’és també responsable. Si arriba a governar, Artur Mas es trobarà les arques de la Generalitat plenes de teranyines i una herència econòmica, política i moral absolutament catastròfica, a punt per a la suspensió de pagaments.

2.- Bons antipatriòtics. El perjudici més gran que ja està causant la recent emissió de bons de la Generalitat a curt termini al 4,75% d’interès és el que es coneix com a “crowding out effect” o efecte expulsió. Quan el dèficit públic és molt gran i el sector públic, per captar un estalvi privat escàs, emet bons a un tipus d’interès molt més alt que el tipus d’interès oficial, acaba expulsant la inversió privada: molts projectes d’inversió empresarials no poden competir a un any oferint la mateixa rendibilitat i la mateixa seguretat que el sector públic. I així, si ja la Comissió Europea l’any passat va predir que al 2010 el crèdit bancari a les empreses disminuiria a l’Estat espanyol per aquest motiu (com així han reflectit mensualment les estadístiques del Banc d’Espanya), ara la Generalitat tira més benzina al foc de la crisi econòmica: sense el restabliment del crèdit bancari a les empreses no hi haurà ni inversió ni recuperació econòmica.

L’economista Jordi Galí també ha qüestionat a La Vanguardia del fa dos diumenges aquesta emissió de bons: 1) tractant-se de bons a un any és un tipus d’interès altíssim, si es compara amb altres bons emesos a curt termini dins del mateix país (el deute del Tresor espanyol va emetre bons a un any a l’1,84% la setmana passada); 2) el mètode de col·locació és també inadequat: per què s’ha optat per un tipus d’interès fix (4,75%), quan tots els països normals fan servir el mètode de la subhasta competitiva entre entitats financeres que vulguin col·locar aquest producte? aquest mètode estalvia molts diners en interessos, ja que els tipus finalment pagats són més baixos; i 3) el pagament d’una comissió del 3% a les entitats col·locadores, que eleva fins a quasi el 8% el cost total de la emissió, és més que discutible: atesa la senzillesa del bons emesos: segons Jordi Galí, “això no té cap justificació”, quan les comissió cobrades per una gestió activa de carteres de clients per part de professionals altament qualificats se situen entre l’1% i el 2%.

Atès que l’any vinent la Generalitat ha de retornar 5.000 milions d’euros de deute, més els bons que col·loqui ara; atès que la situació financera de la Generalitat s’acosta molt a una suspensió de pagaments i que, molt possiblement, caldrà renegociar una part del deute de la Generalitat; i atesa la més que dubtosa rendibilitat social de la inversió dels diners obtinguts per part de la Generalitat (aniran a pagar nòmines de nous càrrecs creats a corre-cuita?), em sembla molt consistent la hipòtesi d’uns bons clarament antipatriòtics, que semblen principalment destinats a provocar la fallida financera del proper govern català.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!