Ramon Tremosa
Torre de Guaita
El populisme mediàtic precedeix el populisme polític?
El periodista català Marçal Sintes acaba de guanyar el darrer premi d’assaig Ramon Trias Fargas, amb una obra relativa a la relació entre periodisme i política. En les darreres setmanes al grup liberal-demòcrata hem parlat molt d’aquesta qüestió, en els debats al voltant dels populismes emergents a Europa, arran del pacte de govern fet fa poc a Holanda. En aquest país, sempre proeuropeista, tolerant i avançat, els liberals clàssics del partit VVD han pactat amb els democratacristians i formaran un govern bipartit amb el suport extern del partit anti-Islam del polític populista Gert Wilders, que va esdevenir la tercera forca política del país amb un 16% dels vots (1,5 milions de vots!!), però que no ha volgut entrar al govern. Quines són les causes del creixement dels partits populistes, que creixen a costa dels grans partits tradicionals, principalment el socialista (Dinamarca, Suècia, Holanda, Àustria…)? Fins a quin punt la creixent frivolització dels mitjans de comunicació de masses, que redueix cada cop més l’espai i els temps dedicat a l’anàlisi i al debat rigorós de l’activitat parlamentària, en favor de programes de debat amb tota mena de personatges extravagants i histriònics, té relació amb l’emergència dels populismes polítics? El cas de Belén Esteban (a la foto) a Espanya és il·lustratiu i a casa nostra potser que la Plataforma per Catalunya obtingui ara representació parlamentària, tal com sosté l’alcalde de Vic Vila d’Abadal. En tot cas, a Europa es diu que sense uns mitjans de comunicació rigorosos i independents una democràcia parlamentària ho molt té difícil per a sobreviure.
1.- A Holanda els liberals clàssics, que van guanyar les eleccions, tenien la possibilitat d’optar per un govern de centre-esquerra si pactaven amb els liberals d’esquerres del D66, els socialistes i els verds. En quedar descartada aquesta opció pel bloqueig dels socialistes, es va obrir la porta a un pacte a la danesa: a Dinarmarca fa set anys que els liberals governen el país gràcies a un pacte amb els conservadors, i també amb el suport extern d’un partit antiimmigració que ha esdevingut el tercer partit polític danès.
Aquest pacte ha donat bons resultats: aquest partit ha garantit sempre l’estabilitat política i parlamentària, prestant fidelment els seus vots a canvi de contrapartides en matèria de control de fronteres i de seguretat. Dinamarca ha seguit essent un país proeuropeista i ha aguantat com ningú la crisi econòmica. Els liberals hi han pogut consolidar el seu model “pro-business” en favor de l’economia productiva, tot reformant i podant l’Estat del benestar per a que segueixi essent viable. Així, avui Dinamarca lidera el món desenvolupat en la flexibilitat del seu mercat laboral, el més eficient del món (atur ínfim, taxa d’activitat més alta d’Europa, rotació altíssima, recol·locació quasi immediata dels aturats… i això que l’acomiadament és lliure per a les empreses!!). Els pronòstics apocalíptics dels socialistes d’ara fa set anys no s’han acomplert i des de llavors són a l’oposició.
“Els socialistes al poder, quan veuen que el poden perdre, prefereixen atomitzar l’espai electoral i promoure tota mena de populismes per mirar d’erosionar els seus principals rivals i evitar l’alternança”: això és el que diuen els liberals-demòcrates francesos de Mitterrand, que va promocionar Le Pen per “aturar la dreta”… i després Le Pen va fer fora els socialistes en la penúltima elecció presidencial gràcies als vots que els hi va prendre (i avui el Front Nacional de Le Pen és el primer partit als barris obrers francesos a costa seva i a costa dels comunistes).
2.- El debat al grup ha girat al voltant de com s’han de tractar aquest partits populistes emergents i l’opinió més acceptada ha estat la que recomana tractar aquests partits com si fossin partits normals. Així, s’ha comentat la mala experiència del “cordó sanitari” a Bèlgica contra el partit antiimmigració flamenc Vlams Belang: com més els partits convencionals pactaven i excloïen aquest partit de tots els acords, més vots rebia a les eleccions següents, fins que el VB va arribar al seu màxim del 24% del vot flamenc ara fa dos anys (de fet, només l’emergència del partit també independentista flamenc NVA, proeuropeista i centrista, ha reduit al 15% el seu suport). En aquest sentit, el diputat alemany Wolf Klinz, president de la comissió anticrisi del Parlament Europeu, ha recordat que Mitterrand va aconseguir eliminar el potent partit comunista francès oferint-los alguns ministeris en el seu govern als inicis dels anys 80.
3.- L’eurodiputada flamenca Anemie Neyts explica que en els mitjans de comunicació dels països on els populismes han crescut s’hi ha observat una progressiva reducció dels espais i del temps dedicat al debat polític i parlamentari, guanyant pes en els noticiaris els esports, tota mena de notícies frívoles i els debats amb tota tipus de gent estravagant. En el debat em pregunten quina ha estat la reacció en els mitjans catalans de l’aprovació del paquet de supervisió europea, ja que a França, a Alemanya i a la Gran Bretanya els altres ponents del paquet legislatiu han sortit moltes vegades a la televisió i han escrit llargs articles als principals diaris. Els responc que no va tenir cap ressò i que les aparicions dels parlamentaris són inexistents si no és per alimentar picabaralles entre polítics, moltes vegades a partir de frases tretes de context. I també el explico que els cròniques esportives als telediaris ocupen de 10 a 20 minuts fins i tot quan no hi ha hagut partits el dia anterior. També els he explicat que a Catalunya, quan entres en política, ja no pots escriure articles als diaris: hi pot escriure tothom (metges, arquitectes, tota mena de professionals i artistes…) però els polítics sembla que som una casta apart, que no tenim res interessant a dir.
A Catalunya penso que, en aquest aspecte clau, el segon tripartit ha estat pitjor que el primer: el primer tripartit va heretar dels governs de CiU uns quants programes als mitjans de comunicació públics catalans, on el presentador tenia un ampli marge de llibertat per a escollir els temes de debat i per a oferir de 15 a 20 minuts a un entrevistat per a poder parlar a fons d’un tema. Així, jo mateix havia pogut anar a l’Antoni Bassas a “El matí de Catalunya Ràdio” o al programa “La nit al dia” de la Mònica Terribas a TV3, en horaris de màxima audiència, a explicar l’espoli fiscal de Catalunya i a parlar de les balances fiscals (les quals, per cert, encara han de fer-se públiques: com ha desaparegut aquest tema de l’agenda política catalana!!). Amb el segon tripartit, però, aquest periodisme independent, inspirat en el model de la BBC britànica, ha estat purgat i eliminat a casa nostra, distorsionant els rànkings de les audiències de televisió i ràdio en favor de programes on es parla molt més de futbol i de sèries de televisió que no pas dels problemes que interessen a la gent: les causes de la crisi econòmica i de la crisi política que patim, moltes de les quals són a 600 km de distància.
4.- Pel que fa a la política europea a casa nostra Josep Cuní, per exemple, es va comprometre el dia 8 de juny de 2009 a convocar un debat mensual amb els eurodiputats catalans al seu programa, per tal d’evitar la desconnexió creixent que es produeix entre uns polítics que només tenen un cert protagonisme en campanya electoral i un electorat cada vegada més (intencionadament?) desinformat. En un any i mig Josep Cuní només una vegada ens ha entrevistat: va venir a Estrasburg al gener de 2010, però llavors la prioritat va ser per a la presidència espanyola acabada d’estrenar: I abans que els eurodiputats catalans, van entrar en pantalla i en horari de “prime time” López Aguilar i Mayor Oreja, que es van dedicar una bona estona a titlllar l’alcalde de Vic de racista, perquè feia pocs dies que havia esclatat la denúncia del govern espanyol contra la capital d’Osona, per la seva voluntat de denunciar els empadronaments d’immigrants il·legals (poques setmanes abans s’havia fet la primera consulta sobiranista a Vic, amb una participació sobre cens més gran que al referèndum del nou Estatut).
Si es vol evitar que a les properes eleccions europees l’abstenció i el vot als partits populistes creixi encara més, els mitjans de comunicació públics haurien de dedicar més temps i més atenció a l’activitat parlamentària europea, si més no quan s’aproven regulacions importants. Si no hi ha interès periodístic per la feina que es fa als parlaments, per la causa que sigui, els polítics ho hem d’acceptar; peró llavors cal exigir a aquests mitjans que el dia després de les properes eleccions europees no facin sermons morals a primera hora del matí sobre l’abstenció i els populismes creixents, al crit de “nosaltres ja ho dèiem, que Europa no interessava ningú”. Sense uns mitjans de comunicació rigorosos, seriosos i independents no hi haurà democràcia.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquí tenim mitjans tan seriosos com Tele5, Antena3… o d’altres que fan debats “seriosos” com Intereconomia o Veo!!!
Quin desastre… A TV3 alguna cosa es fa, però no és el que era… molts APM i polònies i cracòvies, però falta més debat i més actualitat de forma distesa en horari de màxima audiència.