Ramon Tremosa

Des d’Estrasburg estant vaig llegir alguns diaris europeus, que parlaven del referèndum d’Arenys de Munt. Una eurodiputada francesa del meu grup, amb la pàgina del diari Le Monde a la mà, em pregunta que és miratge i què és realitat en la primera consulta municipal per la independència de Catalunya.“En qüestió de separatismes sempre han estat més els separadors que els separatistes”, vaig dir citant Camilo José Cela el 1974.

“Els catalans vàrem fer Espanya al segle XIX per necessitat econòmica, abolint les duanes interiors i unificant amb la moneda catalana, la pesseta, les diferents monedes existents. El tèxtil català va coincidir amb el blat castellà en la necessitat de protecció enfront de l’exterior i el repartiment de papers va ser fet a la italiana: Madrid capital política i Barcelona capital econòmica i financera. El franquisme va trencar aquest pacte i del rol complementari és passa al rol competitiu entre les dues ciutats. La falsa descentralització de la democràcia espanyola (només es transfereix a les autonomies la despesa corrent, no la recaptació d’impostos ni la gestió d’aeroports, ports i trens) ha reforçat el poder del centralisme madrileny i en una economia oberta i en ple segle XXI els catalans, un altre cop per necessitat, hem de reformar Espanya (nou Estatut). Per això el debat a Catalunya polític seguirà centrat entre els catalans que volen reformar l’Estat i els que volen separar-se’n”.

Després de les primeres hores d’empatia per les imatges cíviques i pacífiques d’Arenys de Munt bolcat en una consulta per la llibertat, el pas dels dies m’ha destil·lat la pregunta que em sembla clau: és possible aconseguir la independència de Catalunya a còpia de referèndums municipals, si el catalanisme en els darrers anys ha estat incapaç d’aconseguir el traspàs de l’aeroport de Girona (equivalent a un 10% de la independència de Catalunya) o una simple millora del finançament català? Durant la campanya electoral vaig fer servir aquest símil sobre aquesta qüestió: podem ara anar al gimnàs i aixecar cent quilos de pes de cop i volta, si estem fracassant en el dia a dia mirant d’aixecar pesos de quinze o de vint quilos? Arenys de Munt és senyal de la potència creixent d’un anhel de llibertat imparable o bé és senyal de la impotència final del catalanisme? 

Jo entenc la independència com un procés gradual: l’autogovern convergent va posar els fonaments de l’edifici d’un l’Estat propi; el traspàs de les infraestructures de transport en seria el primer pis, el concert econòmic el segon pis i les seleccions esportives el tercer pis; la independència, finalment, seria la teulada que culmina l’edifici. I avui, com deia en campanya electoral, segueixo pensant que començant pel traspàs de les infraestructures podem aconseguir el suport d’una molt més àmplia majoria del poble català darrera nostre (vàries enquestes de La Vanguardia en aquest cas parlen del 80-85% a favor). Les majories per la llibertat han començat a Arenys de Munt però no haurien d’acabar a Berga, sinó a Barcelona.

El que em sembla més lamentable de tot plegat és veure com ara ERC s’afanya a capitalitzar l’esperit d’Arenys. La frivolitat d’ERC pretén ara tapar amb una febrada oportunista el fracàs del segon tripartit per tal de preparar-ne el tercer. I visitar avui els pobles de Catalunya és constatar els efectes devastadors d’un govern català ineficient que està empobrint el país.

Dilluns passat vaig ser a Tàrrega per parlar sobre el terreny del canal Segarra-Garrigues. La manifestació d’aquell dia en contra de la darrera ampliació de les ZEPAS (zones d’especial protecció de les aus) va aplegar gent de CiU, d’Unió de Pagesos i del Compromís per Lleida. Vet ací un govern català que ja ha deixat fora de joc 42.500 Ha de 70.000 i és a punt d’arruïnar una inversió de 1.500 milions d’euros i les esperances de comarques senceres covades durant dècades. Com pot un govern d’esquerres, que en teoria proclama com a valor suprem la igualtat, crear regants de primera categoria i regants de segona categoria (els que queden fora de les ZEPA podran regar, els que queden a dins no)? Brussel·les no demana més hectàrees de protecció, sinó una plans d’usos i gestió del regadiu que en sis anys el govern català no ha presentat, diu Unió de Pagesos. Per què no es fan públics els informes que la Generalitat ha enviat a la Comissió Europea durant aquests anys: per què són molt hostils al projecte del canal?

El pecat d’ERC és el més greu de tots, el pecat d’omissió: no diu res ni fa res, mentre ICV dóna barra lliure al talibanisme ornitològic enfront del mediambientalisme responsable i mentre el PSC divideix el territori pactant amb alguns cacics locals el seu silenci a canvi de regadius particulars. Montilla, per al qual Catalunya sembla que acaba a La Panadella, es permet fins i tot de dir als regants que “s’han de complir les sentències d’Europa”… Com pot parlar de complir amb Europa si els plans d’usos i gestió que Europa demana a la Generalitat des de 2003 el tripartit no els han presentat? I mentre a tot Europa, Monegros aragonesos inclosos, el regadiu és compatible amb els ocells i amb altres usos agroalimentaris, industrials i d’oci, un tercer tripartit provocarà l’extinció definitiva de l’espècie avui més amenaçada: els pagesos.

Finalment, aquest dimecres he estat a Roses visitant la confraria de pescadors, una altra espècie en perill d’extinció. El sector a Catalunya està amenaçat per una Europa que legisla només pensant en les grans flotes de l’Atlàntic; per un tripartit català que ha fet una mala Llei de Pesca (fins i tot els mateixos diputats del PSC al Parlament en van demanar la seva retirada); per unes inspeccions creixents de vàries conselleries, policies i governs; per regulacions i burocràcies sovint absurdes i sempre més exigents; i, en darrer terme, per l’ecologisme d’ICV, que ara vol omplir la costa catalana de ZEPAs marines (mentrestant el pla d’usos i gestió del Parc Natural del Cap de Creus, creat al 1998, encara està per presentar!!). Em diuen els pescadors que la pesca d’arrossegament, ben feta, és el més ecològic que hi ha: en remoure la capa de plàncton mort que cobreix el sòl marí, els peixos troben en el subsòl remogut l’aliment per reproduir les seves poblacions.

Mentre ERC vol cobrir amb referèndums la seva ineptitud i el fracàs de la seva nul·la influència en els tripartits, Catalunya es va empobrint. Mal negoci són els tripartits, que no tenen un model compartit en indústria, infraestructures, comerç, medi ambient i horitzó nacional. El més urgent i important a un any vista és el canvi de govern i a les properes eleccions catalanes és això el que està en joc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!