Ramon Tremosa
Torre de Guaita
Els darrers dies de la campanya electoral coincideixen amb un creixement de les possibilitats d’intervenció de l’economia espanyola. La catastròfica gestió econòmica del PSOE, combinada amb les indefinicions del PP sobre què farà si guanya, han posat Espanya en el punt de mira internacional tot just després que Itàlia fes fora Berlusconi. Des que al 2009 el comissari Almunia advertís que la manca de reformes portaria Espanya contra la paret (un comissari, per cert, quasi-censurat a la premsa des de llavors) el cel s’ha anat ennuvolant cada cop més. Aquests darrers dies la premsa conservadora britànica, que en unes altres condicions aplaudiria la victòria del PP, culpa la dreta espanyola d’indefinició i fins i tot li imputa el creixement de la prima de risc (The Times, The Economist). En aquest context d’atur en màxims i pujant, i de por creixent en les classes populars (molt més afectades que les classes mitjanes o altes per la crisi), el mapa electoral espanyol i català farà un tomb espectacular. El vot de la por trencarà com mai el vot ideològic i el transvasament de vots del PSOE al PP serà històric: quina ironia del destí, després del ZP més ideològic!! I en aquest context, què faran els partits catalans? Pèssim context per a denunciar el centralisme incompetent madrileny de PP i PSOE: és com Barça jugant a San Mamés amb pluja i fang… Aquest diumenge veurem coses mai vistes fins ara a Catalunya i, si es combinen tot els astres de manera desfavorable, no es pot descartar un PP com a primera força.
1.- Paradoxa sobiranista: Girona donarà 4 diputats a PP i PSOE? Vaig estar amb Jordi Xuclà el passat divendres: roda de premsa (molt ben recollida el dia següent als diaris locals), conferència a la Cambra de Comerç i míting a la ciutat. En Jordi m’explica el seu cel i el seu infern estan molt junts un de l’altre, potser a 1.000 vots: CiU pot obtenir un 39% dels vots, el PSC un 22% i el PP (amb molt vot ocult, segons ell) un 20%. Si això fos així, la llei d’Hondt donaria una distribució de diputats 2-2-2: amb només un 42% del vot, els dos partits de total dependència madrilenya s’emportarien el 66% dels escons (en 34 anys el PSC mai no ha votat diferent del PSOE al Congrés). Jordi Xuclà veu molt sobiranista que es quedarà a casa, que votarà blanc, nul o opcions testimonials i a CiU li poden faltar a Girona només 1.000 vots per fer el tercer diputat. Si amb tot el que ha passat a Catalunya en els darrers anys fem aquest resultat a la demarcació més sobiranista de Catalunya, ens haurem de replantejar la teoria del sobiranisme instantani, creixent i imparable, de la societat catalana (a ERC no li veig gaires possibilitats, tant de bo mantingués el diputat que té: en Quim Torra tenia més opcions).
2.- Duran, Mas i CiU han fet la campanya a Madrid més sobiranista que jo recordo: Duran ha parlat obertament d’espoli fiscal en l’acte inicial de la campanya a la Llotja de Mar, amb els principals empresaris catalans, només dedicat a al pacte fiscal. El president Mas hi va dir textualment que “com més vots treguin PP i PSOE a Catalunya més diners s’emportaran en forma d’espoli fiscal”.
Recordo molt bé Patrícia Gabancho al 2009, quan em va donar suport a les eleccions europees. Li vaig dir “què fas tu aquí?” i ella em va dir que “la llibertat de Catalunya passa per radicalitzar els partits centrals”. Als actes de CiU s’ha parlat com mai del concert econòmic i fins i tot un marcador electrònic gegant, amb el dèficit fiscal de Catalunya creixent en 524 euros per segon, ha presidit tots els seus mítings electorals. És fent que gent com Duran i Mas, que no provenen del sobiranisme, l’abanderin que avançarem. Jo, però, també em trobo molt sobiranista pur que votarà nul, blanc, estelada o que es quedarà al sofà de casa.
Que les CUPS s’abstinguin i SI voti nul ho trobo immadur: és en seu parlamentària que hem de construir els consensos per avançar, no restant-ne fora i augmentant així el pes dels vots dels adversaris.
3.- Si el PSOE obté un 30% dels vots haurà salvat una bona base electoral sobre la qual començar a bastir la seva recuperació. Si el PSOE cau per sota del 30% s’obren les possibilitats de lluites fratricides i fins i tot de desintegració del seu espai ideològic: per això Rubalcaba ja ha concretat la seva llei de reforma electoral, destinada a frenar les seves fuites d’electors cap a IU, Rosa Díez o l’ecologista Equo, alhora de reduir els nacionalismes perifèrics que, com el català, se li emporten una bona part del vot de classe mitjana.
La campanya del PSOE ha estat pèssima. En el debat amb Rajoy, Rubalcaba em va decebre, especialment quan va dir que “si sóc president demanaré a Europa dos anys de demora en l’aplicació de les reformes”. Vist des de Brussel·les, això és com posar-se la corda al coll en forma de sortida de l’euro i demostra la gran desesperació socialista. Pel que fa a la campanya del PSC, avui Sergi Pàmies escriu a La Vanguardia que “el míting d’ahir de Carme Chacón és el més demagog que he escoltat mai”. Que el PSC torni a guanyar a Catalunya també serà per llogar-hi cadires: la paraula responsabilitat, però, no es conjuga al sud dels Pirineus, fent bona la frase que sento sovint a la UE de que “Sud-Amèrica comença als Pirineus”.
4.- Veig els eurodiputats del PP molt preocupats pel que es trobaran a partir de dilluns: la setmana passada The Economist parlava d’enverinada herència (“poison”). A Grècia Papandreu va obtenir una molt còmoda majoria absoluta però ha durat encara no dos anys: Rajoy haurà de fer reformes immediates i a fons dels mercats, perquè als mercats financers ja no se’ls pot tornar a enganyar amb reformes cosmètiques, com la de Zapatero al 2010 amb el mercat laboral. De fet, des d’Europa ja s’insinua que la liquiditat del BCE a la banca espanyola es pot estroncar si no s’avança en aquesta línia…
El PSOE ja ha demostrat a Catalunya que a partir del proper dilluns surt al carrer amb la pancarta i la motoserra (“si Mas ha agafat la tisora, Rajoy haurà d’agafar la motoserra”, he sentit a dir a Brussel·les. La prima de risc espanyol puja perquè els mercats també anticipen que no hi haurà consens entre els dos grans partits per a fer les reformes que calen per seguir a l’euro. El PP no té cap crèdit a demanar suport al PSOE quan ha fet vuit anys d’oposició a cara de gos i ara el PSOE li tornarà la paga amb la mateixa moneda: formes de fer política antieuropees que ens allunyen molt de la manera eficient i seriosa dels països nòrdics.
Tot i això, preparem-nos per a una mar blava popular, també a Catalunya: Josep Rull, espero que al 2015 proper alcalde, em deia que a Terrassa el PP pot arribar a ser la segona força més votada per primera vegada a la història… i potser també veurem el PP guanyant per primera vegada en meses electorals…
5.- Això avala meva tesi de la setmana passada en aquest blog: el proper govern espanyol serà el més feble de la democràcia, per més majoria absoluta que tregui. I si al 2012 aflora dèficit públic ocult i factures per pagar, la credibilitat internacional d’Espanya s’acabarà d’ensorrar completament i els mercats internacionals es tancaran definitivament. Per a l’Europa nòrdica això és pecat mortal, per més que aquí no estigui castigat penalment ni moralment (i a vegades ni tan sols electoralment). De fet, avui mateix Joan Tugores ho resumia molt bé a Vilaweb: “un rescat formal és complicat però els rescat encobert ja ha començat”.
Sóc del parer de Jordi Pujol: ara s’ha de cobrar tot suport per avançat, en resposta a possibles cants de sirena de governs de concentració nacional. Els espanyols són tan orgullosos que no reconeixeran fins al límit del precipici que han de ser intervinguts i, per tant, no veig governs de concentració nacional a la vista. L’orgull espanyol per als catalans, però, té uns costos altíssims. Per cert, ahir Vilaweb informava que dos empresaris catalans han començat una via judicial d’insubmissió fiscal (ingrés dels impostos en un compte amb declaració notarial d’intencions)…
6.- Gràcies als crits de dos eurodiputats socialistes espanyols (“hablas mejor en español!!), quan m’adreçava en anglès als 736 diputats del plenari en la defensa d’una esmena oral a l’article 6.4 sobre la directiva europea Single European Railway Area, el dimecres a la tarda vaig ser Trending Topic a twitter i vaig guanyar centenars de seguidors. Per cert, aquesta directiva aprovada és clau per al corredor mediterrani: si tenim les vies fetes però França i Espanya posen barreres (com passa ara: petits trcus regulatoris) a la lliure circulació de trens no podrem gaudir de tots els beneficis del corredor. Per cert, vull agrair a Raül Romeva la seva piulada, tot confirmant l’escridassada, justament quan algú a la xarxa ja començava a fer córrer que jo m’ho havia inventat.
Ahir dijous vaig intervenir a la Comissió d’Exteriors, davant de 65 diputats i 100 tècnics, assessors i funcionaris: el discurs complet el podeu veure al meu facebook o al meu twitter.
Curiosament, l’escridassa per parlar anglès al plenari al 2008 m’hauria vingut del PP, però ara m’ha vingut del PSOE: tot plegat mostra la preocupació dels uns i el nerviosisme dels altres.
7.- Cada cop que un poble vota s’autodetermina. Som-hi tots, aquest diumenge! I que les restes de la llei d’Hondt ens siguin favorables.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només ell pot reconèixer l’oficialitat i el prestigi del català, així com de la resta de llengües oficials en les comunitats autònomes espanyoles. Es tractaria del reconeixement (encara pendent) més eficient de la declaració constitucional espanyola de proclamar la voluntat de garantir la convivència democràtica conforme a un ordre econòmic i social just.
No és probable que això passi: el que sí que és probable és que el PP haurà pres vots al PSC (per a ésser més exactes, al PSOE), potser prou com passar davant de CiU i del PSC. Però això, que depèn de molt pocs vots, és un fet estèticament lleig però políticament irrellevant.
Allò que seria negatiu – i molt – seria que CiU+ERC perdessin en relació a PP+PSOE, és a dir, que el conjunt de les diferents fam´lies del catalanisme perdessin enfront de les famílies de l’espanyolisme.
Sembla que s’ha salvat el primer escac però d’ara endavant caldrà jugar amb molta intel.ligència la partida. Sobre això et deixo els meus cinc cèntims, a benefici d’inventari.
CIU està tornant a cometre l’error d’en Pujol de quedar en mans del PP. El que el PP busca per damunt de tot a Catalunya és legitimitat, deixar de ser percebut com a opció anti-catalana per molts catalans. I això és el que li pot donar CiU i el que buscarà obtenir per sobre de tot aquesta legislatura, com de fet ja ha començat a fer amb els pactes municipals. Això també els permetrà ser vistos com un vot útil contra els socialistes. Tot això els ha de permetre crèixer en vots. Quan hagin crescut prou, no tinc cap dubte que buscaran un pacte a la vasca amb la branca més pro-espanyolista del PSC per erradicar tot nacionalisme del Govern. Això tindrà com a benefici afegit (per a ells, és clar) d’eliminar els elements més catalanistes del PSC.
Per qui estigui d’acord amb aquesta anàlisi, crec que l’estratègia de CiU només pot ser una: l’anticipació. Cal buscar el pacte sempre que es pugui amb el PSC i així ajudar als elements més catalanistes dins aquest partit i deixar en la marginalitat de manera explícita el PP als ulls de la ciutadania (ja s’havia d’haver començat per Badalona). I això cal fer-ho encara que sigui més fàcil arribar a pactes amb el PP, que ho serà sens dubte, perquè aquest és l’esquer amb que intenten pescar CiU. Però ni CiU ni Catalunya no es poden permetre que el PP sigui vist com un vot útil.
Una darrera reflexió de caràcter més global: crec cal reorientar el nacionalisme. Hem de passar del nacionalisme identitari al sobiranisme polític. La dualitat amb qui més gent sintonitza aquí no és la dualitat Catalunya – Espanya sinó la rivalitat Barcelona – Madrid. Crec que coneixes com pocs que el present i futur del món desenvolupat passa per grans àrees metropolitanes que acaparen cada cop més població i poder econòmic. Barcelona no pot segui jugant en l’àmbit mundial amb les mans lligades, que és el que passa quan les decisions que ens afecten s’han de prendre a Madrid. Precisament perquè Madrid és el competidor més directe. I això ho entèn una majoria aquí. I crec que és per això mateix que CiU ha obtingut un bon resultat en aquestes eleccions. Ha plantejat el debat en termes de sobiranisme econòmic més que no pas de diferències identitàries i ha obtingut més vots del que us pensàveu.