Al darrera la nevera

Avui ha sortit Público, el nou diari de Mediapro. Fullejant-lo em venien al cap les reflexions que fa Xavier Vinader al número de juny-agost de Capçalera sobre la fi d’una manera d’entendre el periodisme.

"Caldria una segona transició en el periodisme", explica aquest històric reporter d’investigació, que ha patit presó, exili i ‘ostracisme democràtic’ per mirar d’exercir el seu ofici dignament. "El periodisme de ficar el dit a la nafra s’acaba". I segueix: "Ara tot és curt, digestiu, lleuger i amb coloraines. El gran reportatge significa certa classe literària i no hi ha molta gent que la tingui. També requereix experiència, bagatge cultural i enviar gent amunt i avall. Ara es viatja poquíssim i es fa molt publireportatge camuflat que paga algun espònsor". El futur? "Inquietant. La gent demana continguts de qualitat perquè estem envoltats de productes fluixos i mediocres (…) Hi ha gent jove molt interessada però els falten referents (…) Quantes vegades s’ha usat al nostre país la clàusula de consciència? les redaccions no podran dir mai res dels nomenaments dels directors? Trobo a faltar un Canard Enchainé, que no viu de la publicitat, sinó de les vendes."
Vinader representa una forma d’entendre el periodisme que ha mort: la d’un professional amb vocació crítica i un punt de franctirador, sempre disposat a anar més enllà del teletip de torn. Avui, els practicants d’aquest ofici es divideixen en llepaculs polítics professionals, esnobs d’estar per casa i precaris que prou feina tenen en substitir enmig de la selva. Segurament, amb Vinader no coincidim en moltes coses (m’hagués agradat comprovar-ho perquè durant un temps va sonar com a possible director d’El Triangle, en els meus darrers dies per Can Reixach). Però probablement coincidiriem en moltes altres.
Una d’elles, segurament, seria la nostra opinió sobre Público.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!