Al darrera la nevera
Bloc de Roger Palà
Quimi, l’anarquista
Quimi Portet s’ha passat mitja vida posant títols estranys i complicats als discos. Acadèmia dels somnis, Hoquei sobre pedres, Matem els dimarts i els divendres… Per això sorprèn que per donar títol al seu darrer treball hagi triat, precisament, una expressió d’allò més tòpica del pop-rock universal: Oh my love (Quisso Records/Música Global, 2012). “L’humor és l’anarquia que tiromfa per breus instants”, canta Portet a “Oh my love”, el primer senzill del seu nou treball. I deu ser veritat que triomfa, com a mínim en el món particular d’aquest llibertari de la cançó, capacitat com pocs per assenyalar amb fina ironia els punts dèbils, les misèries i, a l’hora, les petites meravelles d’aquest país d’atrotinada dignitat. [Més]
El millor que es pot fer amb un disc de Quimi Portet és escoltar-lo. Costa molt explicar-lo a través de les típiques paraules que podrieu llegir en qualsevol ressenya musical. Diu Portet que en la seva obra es poden distingir dues grans tendències: una formada per discos que han estat molt i molt treballats a l’estudi, sovint de forma solitària i quasi bé misantròpica, i d’altres que han estat fets i gravats a raig, sense gaires contemplacions, buscant capturar el moment. Oh my love formaria part de la primera d’aquestes dues grans tendències. La bona feina queda patent en temes com “Tinc una bèstia dintre meu”, la tragèdia vacacional “Sunny Day”, o “Carrer nou”, on canta el seu amic Puntí.
De l’entrevista amb Quimi Portet, que publicarem a l’Enderrock d’abril, m’agrada en especial aquesta reflexió que fa sobre la crisi: “Ara sembla que la gent se n’ha adonat que les coses estan força malament. Però si tens certa curiositat i llegeixes una mica el què ha escrit l’espècie humana durant els segles immediats que ens precedeixen t’adones que les coses han estat fatal sempre. El món s’ha fet a base de garrotades i supèrvia, no a partir de la filosofia, la moral o la ètica. El nostre present és el resultat del triomf de les persones més burres i sanguinàries de la història. Ara, cojunturalment, potser hi ha una sèrie de petits factors que fan que la vida quotidiana de les persones sigui pitjor que fa uns anys, però si ho mirem amb prespectiva el món sempre ha estat com per queixar-se una miqueta. (…) No vull relativitzar ni desdramatitzar la crisi, perquè hi ha situacions molt dures, però hem de ser conscients que això d’ara no és res excepcional.
Quan surti llegiu-la sencera, perquè ho podreu aprofitar tot.
[NOTA: Haureu de perdonar la meva poca activitat blocaire durant les últimes setmanes. Reson a dos motius, un de cojuntural i un altre d’habitual. El cojuntural és que arrossego una mena de grip que no se n’acaba d’anar i que una mica més i fa que em perdi els Premis Enderrock. El que he perdut, tot i que espero que no definitivament, és la veu. D’altra banda, la raó habitual és la feina del dia a dia, que ens engoleix de forma bàrbara. A la feina habitual de l’Enderrock, ara s’hi ha sumat el procés final d’ediciód e l’Anuari Mèdia.cat i la meva re-estrena com a col·laborador a El Punt Avui fent cròniques de concerts. En tot cas, ara que la malaltia ja remet, mirarem de reemprendre un ritme digne d’actualitzacions.]
Respon a Anònim Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Salutacions d’un seguidor una mica anàrquic del teu blog, però que sempre que s’hi passa acostuma a quedar-ne content amb el que hi llegeix. I que et milloris del tot.
Una abraçada!