Com ho veieu això?

El bloc d'en Jaume Castellet

19 d'octubre de 2021
0 comentaris

Segon capítol de “Vides exemplars”. Dr. Max Cahner, un ciutadà que ens honora de veritat. (2a. versió).

Avui toca escriure d’en Max Cahner, figura cabdal de la cultura catalana dels segles XX i XXI i molt oblidat en l’actualitat.

El dia 14 d’octubre de l’any 2.013, va morir el Doctor en Filosofia i Lletres i Llicenciat en Química, Max Emanuel Cahner i García.

Ni el dia 14, ni en dies, setmanes i mesos anteriors o posteriors, he llegit, ni sentit, ni vist, cap article, ni comentari, ni glosa que ens recordi qui va ser el Doctor Max Emanuel Cahner i García

Estic segur que la persona que més ha fet per la Cultura Catalana en els darrers cent o dos-cents anys (no ve d’un pam), ha estat el Dr. Max Cahner i García, nascut a Bad Godesberg (Rin del Nord-Westfalia), de pare alemany i mare del barri de Lavapiés (Madrid)

Quin “pedigrí”, oi?

Entre moltes altres coses, el Dr. Max Cahner, no va tenir mandra per a fer les feines que detallo aquí sota:

  • A la dècada dels 50, va impulsar, acompanyat d‘en Ramon Bastardes la llavors moribunda revista Serra d’Or.
  • Fou fundador d’Edicions-62 (any 1.962).
  • Va promoure juntament amb el geògraf Dr. Enric Lluch Martín, (no confondre amb l’Ernest Lluch), la Gran Enciclopèdia Catalana (any 1.965). El Doctor Lluch, és recordat també, per ser el creador del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona i per la seva vinculació al moviment de renovació pedagògica Rosa Sensat.
  • Va fundar Curial Edicions Catalanes (any 1.972).
  • Donà forma i impulsà el Congrés de Cultura Catalana (any 1.975).
  • Va crear la campanya “català al carrer”, la del popular “en català, si us plau” (any 1.977).
  • Director del Petit Curial Enciclopèdic (any 1.979).
  • Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya (anys 1.980-1.984).
  • Des d’aquest càrrec, va començar a donar forma a la idea que ja tenia des de feia temps, de crear el Teatre Nacional de Catalunya (any 1.983).
  • Va aconseguir que el Parlament de Catalunya, aprovés per quasi absoluta unanimitat (una sola abstenció i cap vot en contra), la Llei de Normalització Lingüística (Llei 7/1983 de 18 d’abril). Aquesta llei, coneguda popularment com “la de la immersió lingüística”, va regularitzar, metoditzar i ordenar l’ús de la llengua catalana en molts àmbits, però per sobre de tot, va tenir una importància cabdal en els de l’administració i en els de l’educació. Crec de tot cor, que si el català encara no s’ha convertit en un idioma marginal a Catalunya, ha estat gràcies a aquesta norma. Fins i tot un personatge tan conegut i tan poc sospitós de catalanista com en Jordi Pujol i Soley (aquell que l’any 1.984 va ser escollit “Español del Año” pel diari amic ABC i que va anar a recollir aquesta important distinció en un sopar que li van muntar el 17 d’abril de 1.985, presidit per D. Juan de Borbón, Conde de Barcelona i per en Manuel Fraga Iribarne conegut demòcrata de tota la vida i cofundador del diari El País), va escriure un article per a el seu Centre d’Estudis el 23 de març de 2.010, on diu: “Un dels guanys més importants de l’Autonomia catalana ha estat el que el català fos llengua vehicular a l’escola i la possibilitat de practicar-hi la immersió lingüística”.
  • Promotor de la Gran Enciclopèdia Comarcal de Catalunya (anys 1.981-1.984).
  • Rector de la Universitat Catalana d’Estiu (anys 1.985-1.987 i 1.992).
  • La Revista de Catalunya fundada l’any 1.924 per el Dr. Antoni Rovira i Virgili, va renéixer de la seva mà, comptant amb l’inestimable col·laboració de Joaquim Maluquer , Albert Manent, Rafael Tasis i Joan Triadú. (any 1.986).
  • Fou President del Consell d’administració de Premsa Catalana, S.A. (any 1.986).
  • Va col·laborar en la creació i va editar els dos diccionaris més importants que s’hagin escrit mai en català, “El Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana” (anys 1.980-1.991) i l’”Onomasticon Cataloniae” (anys 1.989-1.997, ambdues obres del Dr. Joan Coromines i Vigneaux.
  • Es va donar de baixa de Convergència (any 1.994).
  • , etc., etc.

Mireu si n’era d’important aquest personatge, que dos dels més grans savis de la nostra Cultura, en Joan Fuster i en Joan Coromines, el van designar marmessor dels seus llegats respectius.

L’any 2.006, amb motiu del 70è aniversari del Dr. Cahner, el Molt Honorable Senyor Heribert Barrera i Costa va escriure un article titulat “Un home providencial”, que començava així: “D’entre tots els nostres coetanis vius, algú ha fet més que Max Cahner per la supervivència de la Cultura Catalana?. Jo no sé veure ningú que ni tan sols l’hagi igualat”.

I després de tot això i de moltes més feines que va fer, aquest home encara tenia la modèstia de dir de si mateix: “Jo sóc català d’adopció i ateses les circumstàncies de subjugació cultural i lingüística, aquest fet et converteix en catalanista. El catalanista, es un català que aspira a la normalitat i normalitat vol dir independència” (llegiu el llibre “Que pensa Max Cahner?”, de Xavier Mora, Dèria Editors, any 2.009).

Tornant enrere en el temps es oportú recordar que l’any 1.964, el Doctor Max Cahner  va ser expulsat de l’Estat espanyol per ordres directes del conegut malfactor Manuel Fraga Iribarne. En una entrevista que li feren el maig de 2.009 per a la revista mensual “Les 3 Viles” (Caldes d’Estrac, Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt),  deia: “Quan vaig editar el meu primer llibre, “Nosaltres els Valencians”, de Joan Fuster, vaig passar la censura perquè li vaig enviar a un frare valencià dominicà que segurament no va entendre res, però li va fer gràcia i el va passar. Després, el propi Fraga va escriure una carta perquè m’expulsessin del país!. I mira, amb això et demostraré la “limitació” dels policies d’aleshores: em van venir a buscar dos homes a l’editorial Curial, als que havien pagat per a portar-me en tren fins a la frontera. M’hi van fer anar en cotxe i jo vaig anar fins a La Jonquera, però a La Jonquera no hi ha tren! El tren està a Portbou! Un cop allà, es varen començar a barallar entre ells i al final vaig passar la frontera amb el cotxe. Tu creus que m’han d’expulsar del país amb el meu propi cotxe? Era insòlit!”.

Des de l’any 1.972 i fins el seu decés, el Dr. Cahner va viure a Sant Vicenç de Montalt, on ja bastant enretirat dels afers públics, dedicava el seu temps a la Fundació Coromines, de qui ja he dit va ser nombrat marmessor i a recopilar la seva pròpia obra sobre la Revolució i la Contrarevolució.

L’any 2.010, manifestava: “Em fa por no arribar a acabar els sis volums, ara necessito una mica d’ajuda”.

Una vegada, potser fa uns 35 anys, vaig tenir l’honor de donar-li la mà i de fer-me una fotografia al seu costat.

Encara ara, el recordo cada dos per tres.

1a. addenda: Si voleu llegir sencer el discurs d’agraïment que va fer en Jordi Pujol i Soley en recollir el premi, aneu a l’hemeroteca del diari ABC de 18 d’abril de 1.985.

2a. addenda: L’any 1.996, va rebre la Creu de Sant Jordi, condecoració creada per a “distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural”.

3a. addenda: L’endemà mateix de la mort del Doctor Max Cahner, el Govern Català presidit per l’Artur Mas li va concedir a títol pòstum, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Sembla ser, que ni a ell, ni a cap dels seus predecessors des de 1.980 (Pujol, Maragall i Montilla), els hi va caure la cara de vergonya. Si més no, a mi no em consta.

Rere els turons no hi anéssim a cercar

la il·lusió perduda ni el delit.

Tornaríem de buit i amb la mirada trista.

Més ens val la incertesa i els risc

d’ara mateix, que l’enyor o l’angoixa.

Rere els turons la llum, melangiosa,

no ens encendria els ulls i sentiríem

a la pell el calfred d’aquell silenci, buit

de tota llei d’anhels i d’esperances.

(Miquel Martí i Pol)

“Un bon llibre, sempre és una provocació”. (Joan Fuster).

“Els verbs viure i treballar, són absolutament sinònims”. (Joan Coromines).

Salut i República Catalana.

El Tiet Jaume, conegut també com el Noi de la Camisa i com The uncle James Smallcastle, strongly in favor of the cause of Gibraltar.

Soci n. 6 i seguidor empedreït, irreductible i contumaç, del Futbol Club Martinenc.

Integrant n. 44 del mític grup de corriolistes radicals Caminaires del Ter, des de fa fa 6 anys, 11 mesos i 11 dies.

Membre des de més o menys la mateixa època, dels llegendaris Radical Walkers.

Soci n. 11 de l’Escuderia Pedralbes.

Soci n. 1.996 del Futbol Club Barcelona des de 13 de març de 1.956 i votant de la Junta actual.

Soci n.9 de la Penya Barcelonista Villaverde.

17 d’octubre de 2.021

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!