Avui toca escriure d’en Max Cahner, figura cabdal de la cultura catalana dels segles XX i XXI i molt oblidat en l’actualitat.
El dia 14 d’octubre de l’any 2.013, va morir el Doctor en Filosofia i Lletres i Llicenciat en Química, Max Emanuel Cahner i García.
Ni el dia 14, ni en dies, setmanes i mesos anteriors o posteriors, he llegit, ni sentit, ni vist, cap article, ni comentari, ni glosa que ens recordi qui va ser el Doctor Max Emanuel Cahner i García
Estic segur que la persona que més ha fet per la Cultura Catalana en els darrers cent o dos-cents anys (no ve d’un pam), ha estat el Dr. Max Cahner i García, nascut a Bad Godesberg (Rin del Nord-Westfalia), de pare alemany i mare del barri de Lavapiés (Madrid)
Quin “pedigrí”, oi?
Entre moltes altres coses, el Dr. Max Cahner, no va tenir mandra per a fer les feines que detallo aquí sota:
Mireu si n’era d’important aquest personatge, que dos dels més grans savis de la nostra Cultura, en Joan Fuster i en Joan Coromines, el van designar marmessor dels seus llegats respectius.
L’any 2.006, amb motiu del 70è aniversari del Dr. Cahner, el Molt Honorable Senyor Heribert Barrera i Costa va escriure un article titulat “Un home providencial”, que començava així: “D’entre tots els nostres coetanis vius, algú ha fet més que Max Cahner per la supervivència de la Cultura Catalana?. Jo no sé veure ningú que ni tan sols l’hagi igualat”.
I després de tot això i de moltes més feines que va fer, aquest home encara tenia la modèstia de dir de si mateix: “Jo sóc català d’adopció i ateses les circumstàncies de subjugació cultural i lingüística, aquest fet et converteix en catalanista. El catalanista, es un català que aspira a la normalitat i normalitat vol dir independència” (llegiu el llibre “Que pensa Max Cahner?”, de Xavier Mora, Dèria Editors, any 2.009).
Tornant enrere en el temps es oportú recordar que l’any 1.964, el Doctor Max Cahner va ser expulsat de l’Estat espanyol per ordres directes del conegut malfactor Manuel Fraga Iribarne. En una entrevista que li feren el maig de 2.009 per a la revista mensual “Les 3 Viles” (Caldes d’Estrac, Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt), deia: “Quan vaig editar el meu primer llibre, “Nosaltres els Valencians”, de Joan Fuster, vaig passar la censura perquè li vaig enviar a un frare valencià dominicà que segurament no va entendre res, però li va fer gràcia i el va passar. Després, el propi Fraga va escriure una carta perquè m’expulsessin del país!. I mira, amb això et demostraré la “limitació” dels policies d’aleshores: em van venir a buscar dos homes a l’editorial Curial, als que havien pagat per a portar-me en tren fins a la frontera. M’hi van fer anar en cotxe i jo vaig anar fins a La Jonquera, però a La Jonquera no hi ha tren! El tren està a Portbou! Un cop allà, es varen començar a barallar entre ells i al final vaig passar la frontera amb el cotxe. Tu creus que m’han d’expulsar del país amb el meu propi cotxe? Era insòlit!”.
Des de l’any 1.972 i fins el seu decés, el Dr. Cahner va viure a Sant Vicenç de Montalt, on ja bastant enretirat dels afers públics, dedicava el seu temps a la Fundació Coromines, de qui ja he dit va ser nombrat marmessor i a recopilar la seva pròpia obra sobre la Revolució i la Contrarevolució.
L’any 2.010, manifestava: “Em fa por no arribar a acabar els sis volums, ara necessito una mica d’ajuda”.
Una vegada, potser fa uns 35 anys, vaig tenir l’honor de donar-li la mà i de fer-me una fotografia al seu costat.
Encara ara, el recordo cada dos per tres.
1a. addenda: Si voleu llegir sencer el discurs d’agraïment que va fer en Jordi Pujol i Soley en recollir el premi, aneu a l’hemeroteca del diari ABC de 18 d’abril de 1.985.
2a. addenda: L’any 1.996, va rebre la Creu de Sant Jordi, condecoració creada per a “distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural”.
3a. addenda: L’endemà mateix de la mort del Doctor Max Cahner, el Govern Català presidit per l’Artur Mas li va concedir a títol pòstum, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Sembla ser, que ni a ell, ni a cap dels seus predecessors des de 1.980 (Pujol, Maragall i Montilla), els hi va caure la cara de vergonya. Si més no, a mi no em consta.
Rere els turons no hi anéssim a cercar
la il·lusió perduda ni el delit.
Tornaríem de buit i amb la mirada trista.
Més ens val la incertesa i els risc
d’ara mateix, que l’enyor o l’angoixa.
Rere els turons la llum, melangiosa,
no ens encendria els ulls i sentiríem
a la pell el calfred d’aquell silenci, buit
de tota llei d’anhels i d’esperances.
(Miquel Martí i Pol)
“Un bon llibre, sempre és una provocació”. (Joan Fuster).
“Els verbs viure i treballar, són absolutament sinònims”. (Joan Coromines).
Salut i República Catalana.
El Tiet Jaume, conegut també com el Noi de la Camisa i com The uncle James Smallcastle, strongly in favor of the cause of Gibraltar.
Soci n. 6 i seguidor empedreït, irreductible i contumaç, del Futbol Club Martinenc.
Integrant n. 44 del mític grup de corriolistes radicals Caminaires del Ter, des de fa fa 6 anys, 11 mesos i 11 dies.
Membre des de més o menys la mateixa època, dels llegendaris Radical Walkers.
Soci n. 11 de l’Escuderia Pedralbes.
Soci n. 1.996 del Futbol Club Barcelona des de 13 de març de 1.956 i votant de la Junta actual.
Soci n.9 de la Penya Barcelonista Villaverde.
17 d’octubre de 2.021
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!